Un dels efectes secundaris del confinament per la COVID-19 és que, des de fa dies, telenotícies i xarxes socials bullen meravellades pel suposat retorn de la natura als nostres pobles i ciutats. Davant l’alentiment de l’activitat econòmica i la disminució de la presència humana a places i carrers, sembla que la natura provi d’ocupar aquells espais que hem abandonat provisionalment. Des de dofins nedant per ports comercials, que ara presenten aigües cristal·lines, fins a ramats de porcs senglars passejant per una Diagonal desèrtica. Més enllà de la veracitat d’algunes d’aquestes notícies, com les dubtoses fotografies de cocodrils i taurons substituint les góndoles als canals de Venècia, el cert és que aquestes imatges produeixen una mena de magnetisme acompanyat d’una sensació contradictòria d’inquietud i admiració.
Si bé la COVID-19 ha obligat a determinats sectors de la població d’alguns països a recloure’ns a casa, sembla que aquesta nova quietud ha estat aprofitada per altres espècies que viuen ben a prop nostre. La narrativa que afirma que la “natura torna” quan nosaltres no hi som, s’ha associat molt a una metàfora recurrent que afirma que “nosaltres som el virus”. Aquesta metàfora és problemàtica per dos motius diferents: primer, perquè associa les activitats destructives d’una minoria poderosa de la població global amb tota la humanitat, impossibilitant, per tant, d’assenyalar-ne els responsables. Per altra banda, és inoportuna perquè reprodueix una divisió antropocèntrica entre natura i humanitat: entre la ciutat humana que ho devora tot i la natura salvatge amenaçada que només trobem allà on les línies de metro no arriben.
Històricament no ha estat inusual trobar metàfores i discursos similars al de “nosaltres som el virus” en l’argumentari de certs col·lectius de defensa de la natura, aquest és el cas en l’origen de certes organitzacions conservacionistes en societats industrials
Tot i que l’actual crisi sanitària ens posa nous reptes al davant, aquests només fan que sumar-se a tots aquells causats per la creença que posa l’ésser humà al centre i alhora el defineix com a excepció. Els reptes de l’antropocentrisme i la crisi ambiental que provoca són ben coneguts tant pels humans com pels no-humans, que també en pateixen les conseqüències. Tanmateix, històricament no ha estat inusual trobar metàfores i discursos similars al de “nosaltres som el virus” en l’argumentari de certs col·lectius de defensa de la natura. Aquest és el cas en l’origen de certes organitzacions conservacionistes en societats industrials com ara l’històric Sierra Club als Estats Units.
Tal com afirma l’historiador William Cronon, aquestes organitzacions van abanderar-se d’un concepte de natura que la definia com “l’antítesi natural d’una civilització artificial que ha perdut la seva ànima (…). [Com] el paisatge definitiu de l’autenticitat”. En definitiva, la natura només podria ser autèntica i vertadera en tant que nosaltres en fóssim absents. Aquesta visió dualista, darrere la qual es troba la violència generada amb els desplaçaments de poblacions indígenes que va acompanyar l’establiment dels famosos parcs nacionals dels Estats Units, segueix creant problemes en determinats projectes de conservació violenta i/o neocolonial arreu del món, on els menys responsables de la destrucció global n’acaben pagant els plats trencats.
Una altra de les conseqüències de la presència d’aquesta visió dicotòmica i antropocèntrica propugnada per certs sectors minoritaris del moviment ecologista, però, és que la natura, entesa com a entitat independent de l’ésser humà, hauria trobat la seva fi històrica en un clima global modificat per l’acció de certs col·lectius humans. I, de fet, el gran problema és que només podria tornar a ser natural si nosaltres no hi fóssim. No és d’estranyar, doncs, que durant la dècada dels vuitanta certs col·lectius aïllats somniessin amb programes de reducció de la població global i empressin una determinada retòrica apocalíptica per bastir els seus projectes polítics. La defensa i aplicació de molts d’aquests projectes, malauradament, incloïa la reducció radical de la població –molt sovint sense cap criteri de justícia– o fins i tot l’exaltació de l’extinció de l’espècie humana. Amagats rere una visió biofílica i biocèntrica, encara trobem visions que sovint han negligit les diferents escales de responsabilitat que tenen els col·lectius humans en la crisi planetària.
Entendre’ns com a virus ens nega l’aprenentatge d’aquells col·lectius que històricament han tingut cura del seu entorn, en lloc de simplement explotar-lo com a recurs
De la mateixa manera, l’assimilació de l’ésser humà amb un virus també se sustenta en una interpretació interessada de la hipòtesi Gaia de James Lovelock. Segons Lovelock, en determinats casos és interessant interpretar la Terra com si fos un superorganisme que s’autoregula generant unes condicions apropiades per al manteniment de la biosfera. En aquest sentit, si nosaltres som el virus, la nostra espècie és la responsable d’haver-ne alterat els sistemes d’autoregulació. Ja hem vist com aquesta metàfora impossibilita l’assumpció de responsabilitats tan individuals com col·lectives. A més, també paralitza perillosament la capacitat de pensar i construir alternatives a l’actual sistema socioeconòmic que s’allunyin de l’antropocentrisme. Entendre’ns com a virus ens nega l’aprenentatge d’aquells col·lectius que històricament han tingut cura del seu entorn, en lloc de simplement explotar-lo com a recurs.
No hauríem d’oblidar que més enllà de l’actual crisi de la COVID-19, ja disposem de casos en què la natura ha tornat després que l’ésser humà hagi estat extirpat completament i permanentment d’un indret. La creixent fascinació amb la Zona d’Exclusió de Txernòbil ressona amb força en aquells retrats de la renaturalització provisional d’espais urbans que han circulat a través dels nostres dispositius mòbils aquests dies. Més enllà de la famosa sèrie, durant els darrers anys han aflorat nombroses conferències i reportatges de tota mena descrivint amb detall el retorn de fauna salvatge a Txernòbil. Ens caldria que les visites temporals de certs animals salvatges a les nostres ciutats s’analitzessin amb cura per no caure en una fascinació renovada per la desaparició de la humanitat. També ens caldrà reaprendre, com al·leguen els filòsofs Sue Donaldson i Will Kymlicka a Zoopolis, que les nostres ciutats actualment ja són oasis de vida per a milers d’espècies animals que prosperen simbiòticament amb la nostra presència. En aquest cas, el nostre objectiu hauria de ser fer-les més visibles i assumir la nostra responsabilitat envers elles, així com ampliar els deures positius que tenim respecte d’altres animals domèstics. Així com d’altres que no participen directament en les nostres comunitats però que igualment afectem negativament amb moltes de les nostres activitats econòmiques.
L’èxit d’aquestes fotografies i vídeos que han circulat a les xarxes i telenotícies es nodreix d’una fascinació que nombrosos llibres i documentals postapocalíptics ja han recollit durant dècades. És el cas de llibres com The World Without Us d’Alan Weisman o el documental Life After People creat per David de Vries. La conclusió, però, si fa no fa, sempre és la mateixa: tard o d’hora, amb nosaltres o sense, la natura seguirà el seu curs. Més enllà d’especulacions, tot i saber que l’ésser humà és contingent al planeta Terra, la metàfora vírica s’acaba convertint també en una carta blanca a l’hora d’eximir-nos de la necessitat de reparar tots aquells danys causats tant a éssers humans com a altres espècies, que davant la nostra inacció desapareixeran juntament amb la nostra hybris. “Nosaltres som el virus” és una metàfora perillosa, basada en un determinisme sociobiològic que cal posar en quarantena i que hauríem d’evitar reproduir, ja que promet la salvació del planeta només si paguem l’alt preu de la mort de la humanitat.
