Fotografies Fundació Ramón Acín
A Ramón Acín el va matar el feixisme, però també la ignorància. Tan sols dues setmanes després del cop militar de juliol del 1936, el 6 d’agost, un grup de falangistes i policies cerca Ramón Acín, periodista, pedagog, escriptor i escultor anarcosindicalista. Ja han fet molts registres a la seva llar, al carrer de les Tallis número 3, a Osca, però no l’han trobat. Està amagat en un armari juntament amb Juan Arnalda, amic de la família. Conchita Monrás, la seva companya, els encobreix en silenci, però comencen a torturar-la i Acín surt. Abans, li pinta un bigoti a Arnalda perquè quan fugi no sigui reconegut. Katia i Sol contemplen des del pis de sota com detenen els seus pares. Acín era afusellat a les tàpies del cementiri d’Osca aquell mateix dia i uns dies més tard, el 23 d’agost, afusellarien Conchita Monrás. Només entre juliol i agost de 1936 van afusellar 153 persones a Osca. En un mes, els falangistes van matar la intel·ligència i la genialitat de la ciutat.
Ramón Acín va ser un dels intel·lectuals anarquistes més importants del segle XX. Va escriure, va crear i va intentar transformar el món i, per aquest motiu, va estar diverses vegades pres i va ser assassinat. La seva tasca periodística va començar amb col·laboracions gràfiques al Diario de Huesca, a la secció notes humorístiques. Va utilitzar el periodisme com una eina de denúncia i va agitar l’actualitat a força de textos incendiaris contra tota autoritat política, burgesa i eclesiàstica. Era el principal objectiu del feixisme a la ciutat i, segons els informes de la policia, “el cap dels anarquistes”.
El 1913 fundà, al costat d’Ángel Samblancat, La Ira – Órgano de expresión del asco y la cólera del pueblo, una publicació de caràcter revolucionari i mobilitzador, on va criticar àrduament el sistema de quintes en el qual s’obligava els fills de famílies pobres a anar a la Guerra, mentre els rics n’estaven exempts: “Aneu-hi vosaltres, soldats de quota, al Marroc, a la guerra; assenteu plaça, joves fills de capitalistes, sportmans adinerats, i marxeu amb els vostres germans, els de quota. Aneu-hi vosaltres que no feu falta als vostres pares, sinó per a les excursions d’estiu, les reunions d’etiqueta i els retrats en grup”, va escriure.
Era profundament republicà i anticlerical. Arran de l’article “No rigueu”, publicat a Solidaridad Obrera, en el qual criticava amb duresa representants de l’església –”No rigueu els del cordill de cànem, que avui és cinturó i demà el convertirem en dogal; els que vau deixar la barraca de Pedro el Pescador per instal·lar-vos en palaus de maçoneria; els que vau abandonar el desert de la Tebaida i les muntanyes Armènies per les grans urbs…”– el governador civil de Barcelona va ordenar tancar la publicació i l’empresonament dels seus redactors. A la Soli va seguir arremetent contra l’església i va contraposar els principis d’igualtat i justícia enfront de la caritat cristiana, “legalitzant la pobresa”.
Arran de l’article “No rigueu”, publicat a Solidaridad Obrera, en el qual criticava amb duresa l’església, el governador civil de Barcelona va ordenar tancar la publicació i l’empresonament de la redacció
Després d’aquest període a la ciutat, Acín queda enlluernat per Barcelona i la recordarà sempre amb afecte, ja que allí mantingué companys de militància i de professió. Dedicà molts dels seus articles a descriure la ciutat i les activitats que es duien a terme al Centre Aragonès. Però es va mantenir sempre aferrat a la seva terra i va denunciar constantment injustícies, desenvolupant un internacionalisme humanista. En 1924 va demanar l’indult en diverses ocasions per Juan Bautista Acher, company de Solidaridad Obrera, artista que signava com Shum, condemnat a mort per preparar un atemptat contra el general Martínez Nio. Va recollir signatures a Aragó i va publicar un manifest en el Diario de Huesca: “Situat com a artista entre la bogeria i la raó, amb una mica de bona voluntat, no se li podrà concedir l’atenuant de boig?”. Quan van matar al Noi del sucre va enviar una de les seves columnes més emotives a Solidaridad Obrera i va defensar en tots els seus articles la causa llibertària amb una descaradura que no s’ajusta a l’anomenat periodisme objectivista d’ entreguerres.
Durant tota la seva vida va escriure en el Diario de Huesca, menys en alguns intervals en els quals es trobava pres o exiliat; va fundar el setmanari cultural Talión del que solament es conserva un article contra el rei Alfons XIII, encara que queden diversos documents que fan referència a la publicació, com un homenatge a Manuel Cubero, republicà d’Osca, assassinat en les trinxeres franceses en 1915. Acín es va posicionar ferventment contra la I Guerra Mundial, com Federico Urales i Soledad Gustavo, i va mantenir sempre una visió pacifista i antimilitarista.
Escultor d’avanguarda
Una altra faceta important del polifacètic personatge va ser la seva carrera artística. Va realitzar obres escultòriques i pintures i se’l va enquadrar en el corrent avantguardista. L’orientalisme i l’escola del japonès Housaki estan presents en les seves obres i es pot comprovar amb una de les seves escultures més famoses: els ocellets del parc Miguel Servet a Osca, que s’ha consolidat com una icona de la ciutat, de la qual trobem una rèplica en la rambla del Clot a Barcelona, un monument a la pau i a la fraternitat.
El seu localisme es veu reflectit en l’activisme. Va fundar, al costat d’altres companys de l’Agrupació Lliure d’Osca, la revista desenal Floreal, que es publicarà fins al 1920. Així mateix, des de finals de 1919 fins a 1922, Acín col·labora amb el setmanari sindicalista lleidatà Lluita social, dirigit pel seu amic Joaquín Maurín. Publicarà columnes amb denominacions florals en Solidaritat Obrera i en El comunista, encapçalaments sempre referint-se a la naturalesa i especialment a la primavera. Advocava pel vegetarianisme i el naturisme, com moltes de les seves companyes de l’època, entre elles Antonia Maymón, també pedagoga i anarquista.
La llibertat era uns dels seus temes més recurrents en els articles, ja que va beure del corrent on s’erigien figures com Ricardo Mella, i reconeix a Ericco Malatesta, amb el qual va coincidir en mítings i va compartir ideologia, com un dels seus referents. Va ser un dels organitzadors de la coneguda com Revolta de Jaca i, per això, va haver de fugir exiliat a París. Quan va tornar, ja proclamada la Segona República, va enaltir les figures de Galán i García amb projectes escultòrics i memorials. Va participar als Congressos de la CNT i va desenvolupar una tasca pedagògica com a mestre a l’Escola Normal. Per a Acín, l’educació era la base de qualsevol societat i havia de ser una educació lliure. Va seguir el mètode Freinet i va implementar la impremta a l’escola. Ja quan era batxiller i compartia les seves classes amb el seu amic de l’ànima Felipe Aláiz, renegava del sistema educatiu i de les sancions i suspensos (una vegada va animar a Aláiz a carregar una escopeta de sal si li suspenien).
“El meu llapis i la meva ploma es mullen en dos colors: un de rosa com les galtes dels adolescents i l’altre negre-vermellós, com el color dels taüts a mig polir i les gangrenoses ferides de punyalada”
Si alguna cosa va ser Ramón Acín és rebel, rebel contra un sistema en el qual no creia, però que va intentar canviar a través dels mitjans, l’educació i la cultura. Al Franquisme se li va oblidar acabar amb els ocellets del Parc Gran d’Osca, que van romandre en silenci durant 40 anys albergant les idees d’un home que no podia veure a cap ocell engabiat. Com va escriure una vegada: “jo no faig literatura, escric subjectant-me el fetge o estrenyent-me el cor”, i així va deixar latent que la seva missió periodística anava més enllà de línies editorials i que el verb molest era una de les armes més potents per combatre un periodisme de masses en el qual no es trobava còmode a causa del seu utilitarisme electoralista.
Reduir la figura de Ramón Acín a unes pàgines és delirant, així que ningú millor que ell per descriure’s: “Odio totes les coses, que les coses totes tenen el seu costat odiós; les estimo a totes, que totes tenen alguna cosa que les fa amables. Per això el meu llapis i la meva ploma es mullen en dos colors: un de rosa com les galtes dels adolescents i l’altre negre-vermellós, com el color dels taüts a mig polir i les gangrenoses ferides de punyalada (…) el terme mitjà en tot, on estan els horteras, els pràctics, els adaptats, em fan fàstic; si alguna vegada deixés de ser revolucionari, amb la capdavantera de la bota ficada en l’anarquia, seria per anar-me’n a la muntanya (…)”.
*Per a fer aquest article s’ha usat com a font principal el llibre Ramón Acín toma la palabra. Edición anotada de todos los escritos (1913- 1936) de Carlos Mas i Emilio Casanova. Editorial Debate (2015)
