Hugo Chávez, Manuel Zelaya, Evo Morales, Rafael Correa, Lula da Silva, Néstor Kirchner o Pepe Mujica. El Mercosur, l’Aliança Bolivariana per als Pobles d’Amèrica (ALBA), la Unasur o el Banc del Sud. Dues dècades de governs, polítiques i estructures multilaterals alternatives al model hegemònic, a voltes anomenades progressistes, a voltes d’esquerra (o fins i tot de centreesquerra), que, gairebé a tot el continent, van suposar un augment de la despesa social per pal·liar les brutals desigualtats que caracteritzen els territoris llatinoamericans i ampliar la base d’una classe mitjana amb accés a béns de consum i serveis públics. “El que no van poder fer és revertir la lògica del capitalisme, de l’endeutament i de l’extractivisme (petroli, gas, monocultius, mineria, preses…), i inclús van firmar una gran quantitat de tractats de lliure comerç que aguditzaven la seva situació de dependència”, explica el coordinador d’Otros Mundos, Gustavo Castro, des de Chiapas (Mèxic).
Un nou període, més complex i incert, comença amb el cop d’estat jurídic i mediàtic al Brasil contra Dilma Rousseff l’any 2016
Tot i que a Veneçuela el chavisme resisteix amb esforços i contradiccions i a la Casa Rosada de Buenos Aires hi ha tornat una versió renovada del kirchnerisme, la sensació actual a l’Amèrica Llatina és de tancament. Un punt i a part marcat pel canvi forçat de govern a l’Estat Plurinacional de Bolívia que arrancava anys enrere. Un nou període, més complex i incert, que comença amb el cop d’estat jurídic i mediàtic al Brasil contra Dilma Rousseff l’any 2016 i que, segons el pensador uruguaià Raúl Zibechi, estarà dominat per la “ingovernabilitat”. El defineix així: “Hi haurà governs d’esquerra i governs de dreta successivament, però amb graus molt alts d’inestabilitat”. Gustavo Castro, pronostica, a més, que “qualsevol intent de subvertir les polítiques neoliberals i els interessos de les corporacions multinacionals seran objecte de repressió política, econòmica i inclús militar”.
Una etapa, doncs, que ens col·loca en una cruïlla entre camins tan dispars com el que vol marcar l’amant de les armes i nostàlgic de la dictadura militar Jair Bolsonaro, al Brasil, o els que inventen cada dia processos organitzatius de comunitats, barris i col·lectius diversos d’arreu del territori que construeixen alternatives al model regional imperant. La crisi de governabilitat que ja es palpa a l’interior de les institucions públiques de diferents països ve acompanyada –o inclús és ocasionada–, en alguns casos, de mobilitzacions massives que exigeixen un canvi social i polític profund.
Des del juny de 2013, als carrers de centenars de ciutats brasileres; fins a l’octubre de 2019, a Xile, on el crit popular s’ha fet sentir arreu del continent i encara no ha vist resoltes ni les seves demandes més concretes ni el seu anhel de transformació. “El repte dels partits polítics és canalitzar el descontentament social existent i buscar fórmules innovadores per apropar-se a la societat civil mobilitzada”, opina la politòloga argentina María Esperanza Casullo, professora de la Universitat de Río Negro. Segons ella, és “crucial” que això passi per evitar que aquests moviments “es disgreguin i acabin en no-res o acabin enfortint opcions més de dreta”.
Un gran entramat de resistències
Les lògiques capitalistes neoliberals no han sigut mai revertides per l’esquerra llatinoamericana d’inicis del segle XXI. L’excepció són “Chávez i Morales, que es van enfrontar a l’FMI i el Banc Mundial”, explica Castro. Tot i així, el líder bolivià sí que va permetre l’entrada, malgrat la resistència popular local, de projectes extractivistes com el Territori Indígena i Parc Nacional Isiboro Sécure (TIPNIS), un dels tants que formen part de l’entramat d’infraestructures destinades a l’exportació de béns comuns anomenada Iniciativa per a la Integració Regional Sud-americana (IIRSA). Milers de comunitats de les poblacions que han resistit l’èxode rural i segueixen habitant els seus territoris ancestrals són avui les que s’enfronten a la repressió estatal per defensar el lloc on viuen. Però “les formes de rebuig i resistència contra l’extractivisme que han inventat aquestes comunitats són el principal camí a seguir”, assegura Aida Quilcue, lideressa indígena del poble nasa i consellera de l’Organització Nacional Indígena de Colòmbia.
El Fòrum Social Mundial de Sao Paulo o l’estratègia de lluita contra l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) van ser importants moments aglutinadors i articuladors de lluites i resistències entre el 2000 i el 2015. Transgènics, megamineria, fracking, canvi climàtic, privatitzacions, reformes educatives, violències patriarcals; les problemàtiques han sigut i són moltes i diverses, però també les xarxes que s’han construït per fer-hi front. I tot i que s’han recollit victòries –com el campament contra Monsanto, que va evitar la instal·lació d’una planta gegant de selecció de llavors de blat de moro transgènic a la província argentina de Córdoba, o centenars d’edificis ocupats per famílies del Moviment dels Treballadors Sense Sostre (MTST) al centre de Sao Paulo–, els governs i les corporacions “van aconseguir imposar els tractats de lliure comerç bilaterals”, lamenta Castro. Les inversions estrangeres, amb una gran participació de multinacionals espanyoles –com Repsol, Endesa o Aigües de Barcelona–, suposen diàriament desplaçaments forçats, assassinat sistemàtic de lideresses comunitàries i violència patriarcal. I si bé el Tribunal Permanent dels Pobles va buscar actuar en aquest àmbit, la majoria de vulneracions romanen en completa impunitat.
Descolonitzar-se i despatriarcalitzar-se
“En les últimes dècades, molts sectors socials han perdut el seu protagonisme com a impulsors de l’agenda social. Tanmateix, hi ha un sector que ha encapçalat iniciatives, lluites i resistències, i que ha sigut el que ha convocat les mobilitzacions: els pobles indígenes”, observa l’activista mexicà. Mentre el sindicalisme i les organitzacions de base comunista o socialista han quedat gairebé difuminades, les aliances entre pobles indígenes i altres sectors populars com les afrodescendents, les camperoles, les estudiants o les habitants de les perifèries urbanes han sigut una peça essencial en la construcció de nous actors polítics i en la defensa integral dels béns comuns i la natura. De la mateixa manera, els multiplicats i diversos feminismes, i la lluita de les dones en general, són els protagonistes d’una lluita que s’obre pas en dues direccions: enfora, cap a la societat, i endins, cap a les organitzacions i moviments socials que duen un patriarcat instaurat a força de creu i espasa durant 500 anys de colonialitat. Casallo considera que el moviment que avui està al centre de la resistència contra la ultradreta és el feminisme. “Les demandes del feminisme estan transformant els sistemes polítics de tota la regió”, afirma. I afegeix: “Definir-se pro o antifeminista és el verdader clivatge entre esquerra i dreta, més que les qüestions econòmiques”.
Milers de comunitats que han resistit l’èxode rural són avui les que s’enfronten a la repressió estatal per defensar el lloc on viuen
Segons Raúl Zibechi, les estratègies a seguir en els moments actuals són “la recuperació del territori, la construcció d’autonomia i les pràctiques comunitàries”. Des del Cauca colombià, Aida Quilcue assegura que “més enllà de qui governi, els pobles han de seguir generant governabilitat des de les comunitats, i ho han de fer des de les seves pròpies cosmovisions, des dels seus propis processos, perquè la transformació no la faran els governs”. A l’Amèrica Llatina són temps en què no només s’invoquen els noms de Salvador Allende, Ernesto Guevara o Carlos Pizarro, tots tres assassinats per la ingerència del poder estatunidenc a l’Amèrica Llatina entre els seixanta i els noranta, sinó també els noms de referents locals anticolonials com Tupac Katari, Zumbi dos Palmares, la Cacica Gaitana o la Guacolda.
