Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Revoltes a foc lent

Les lluites obreres de la primera dècada del segle XXI van obrir la porta a unes ‘primaveres àrabs’ que encara avui sacsegen les regions del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient

Massiva protesta a la plaça Tahrir del Caire (Egipte) / Arxiu

El 14 de desembre de 2008, George W. Bush feia una visita sorpresa a Bagdad. Un tràmit. Fins que va arribar la roda de premsa del mandatari i, de cop, un jove periodista, Muntazer al-Zaidi, es va aixecar amb la sabata a la mà. Mentre la llançava, va cridar: “Aquest és el petó de comiat de la gent de l’Iraq, gos”. Bush va esquivar el primer llançament, també el segon, que va realitzar mentre li etzibava: “Per les viudes, els orfes i els assassinats a l’Iraq”. El que no va poder esquivar va ser la repercussió del gest. Mostrar la sola de la sabata a algú es llegeix com un símbol de menyspreu al món àrab, i per a bona part de la població de la regió va resultar catàrtic, una reivindicació de dignitat d’uns pobles que se sentien oprimits. Tanta era la potència simbòlica d’aquella sabata, que va ser cremada oficialment.


Guspires

La imatge de la sabata voladora d’Al-Zaidi va fer la volta al món. Exemplificava l’esgotament de la societat iraquiana amb els llavors ja cinc anys d’ocupació estatunidenca. Però es van viure més imatges subversives als pobles àrabs aquell any, tot i que van passar més desapercebudes a ulls de la comunitat internacional.

Les sabates també havien impactat contra els retrats de Hosni Mubarak, penjats als carrers d’Al-Mahala al-Kubra, en ple delta del Nil, aquell mes d’abril. Milers d’obrers de les enormes fàbriques de cotó s’havien declarat en vaga, ofegats per les polítiques liberalitzadores que el règim aplicava mentre les institucions financeres internacionals l’aplaudien. Però les reformes havien portat a la inflació i havien fet que un 40% de la població se situés sota el llindar de la pobresa al país més poblat del món àrab. A Mahala, centre industrial del país, des del 2006 les plantilles estaven en peu de lluita, però aquella vaga va suposar un punt i a part. “La insurrecció del 6 d’abril va ser, sens dubte, un salt endavant en presa de consciència”, afirma Hossam al-Hamalawy, periodista i llavors activista polític. Ho té clar: “Gràcies a les vagues obreres, la revolució va ser possible”. La revolta, a més, va aconseguir enllaçar per primer cop l’activisme democràtic urbà i de classe mitjana amb les capes populars i obreres del país.

A Tunísia, el detonant va ser la immolació de Mohamed Bouazizi, un venedor de la regió més empobrida del país

Una cosa similar havia succeït a milers de quilòmetres. A Tunísia, a principis d’any, una mobilització obrera sacsejava l’arena política per primer cop en dècades. En aquest cas, a la conca minera de Gafsa, 300 quilòmetres al sud de la capital. Com a Egipte, sindicalistes de l’oposició, joves a l’atur, obrers i famílies van prendre el carrer el gener de 2008 per denunciar la corrupció de la companyia estatal de fosfats que explotava les mines, però també contra les polítiques de privatització i liberalització amb què el règim tunisenc de Ben Ali havia marginalitzat la regió. Malgrat l’augment del preu del fosfat, l’atur i les condicions precàries de la classe obrera seguien colpejant la zona. A partir de les manifestacions, i desafiant la brutal repressió de l’estat policial, es van organitzar acampades per bloquejar l’extracció de fosfats i el jovent va crear un sindicat de persones aturades, una experiència pionera de moviment social organitzat. La repressió va ser molt dura, però aquella primera guspira marcaria el camí cap al 2010.


L’onada de les ‘primaveres àrabs’

En el cas de Tunísia, bressol de les anomenades primaveres àrabs, la dimensió social de la revolta que va derrocar el tirà Ben Ali és incontestable. El detonant va ser la immolació de Mohamed Bouazizi, un venedor precari de Sidi Bouzid, la regió més empobrida del país. Les protestes es van estendre com una taca d’oli a altres regions marginades. “La immolació de Bouazizi va ser una expressió de l’opressió i la humiliació experimentades en regions marginades com Kasserine, Sidi Bouzid o Gafsa”, explica Wael Mejri, un jove que va militar al Partit dels Treballadors, de tendència comunista.

El país havia experimentat altres revoltes, que s’havien esbravat amb el pas de les setmanes. Per evitar aquest destí, va ser indispensable la mobilització dels membres de la UGTT, el sindicat més poderós de tot el món àrab. “Des de l’inici, el sindicat va abraçar les protestes i va elevar consignes demanant llibertat i dignitat”, rememora Mejri, com la majoria d’activistes, decebut perquè la liberalització de l’escena política i la consolidació de la transició no han arribat de la mà d’aquelles demandes de justícia social.

Governants mundials a la sola d’una sabata, senyal d’escarni al món àrab |Ricard Gonzàlez

 

En el següent país en desempallegar-se del seu dictador, Egipte, el moviment sindical també va jugar un rol important en la caiguda del rais Hosni Mubarak, per bé que s’hauria vist eclipsat per l’espurneig mediàtic de les manifestacions a la plaça Tahrir. “Els dos dies anteriors a la dimissió de Mubarak van tenir lloc vagues massives a les fàbriques i al transport públic que amenaçaven d’engegar un ampli moviment de desobediència civil a tot el país”, apunta Karem Yehia, un periodista i autor de diversos llibres sobre la revolució. Segons Yehia, la dimensió social de la revolta va influenciar quin seria l’eslògan més cridat: “Pa, llibertat i justícia social!”.

En tres dels altres quatre països que també van experimentar protestes massives –Bahrein, Líbia i el Iemen–, els factors de tipus socioeconòmic van ser importants, però no tant com els tribals, ideològics o sectaris. A Síria, el règim va intentar imposar una narrativa al voltant de les protestes, i sobretot de la posterior guerra civil, que primava el component confessional i identitari. Tanmateix, acadèmics com Bassam Haddad sostenen que la pobresa i les desigualtats que va generar l’aplicació de polítiques neoliberals la dècada anterior per part del règim de Baixar al-Assad –unides a les reivindicacions polítiques del jovent– van constituir el vertader motor de les protestes.


El retorn a les places

Al que va seguir després, algunes veus ho han anomenat l’hivern àrab. Algunes de les revoltes de 2011, com la de Bahrein, van ser esclafades per la repressió de l’estat; altres –Síria, el Iemen o Líbia– van derivar en conflictes civils que encara perduren. El 2013 Egipte va viure un cop d’estat militar, que va escapçar el musculós islam polític i va perseguir la dissidència.

Les de Sudan i Algèria són les revoltes amb més futur, ja que van fer caure el president i lluiten per evitar que el règim es reorganitzi

Però el 2018 les protestes van tornar. A Gaza naixia la Gran Marxa pel Retorn, un moviment civil i popular sense precedents que aconseguiria descol·locar tant Israel com Hamàs. Mentrestant, a la capital iraquiana del petroli, Bàssora, la ira popular exigia feina, electricitat i aigua potable. Per al desconcert de les institucions, s’esdevenia en una localitat de majoria xiïta que tants joves havia enviat a lluitar contra Estat Islàmic. Era l’avançament d’allò que succeiria el 2019 a l’Iraq, el Líban, el Sudan, Algèria i, en menor escala, al Marroc o Jordània.

La nova onada de protestes tenia en comú una desconfiança total envers l’elit política –s’apuntava amb el dit govern i oposició– i un rebuig radical del sectarisme. “No és només una lluita pel pa”, afirma la veterana activista iraquiana Hanaa Edwar, sinó també per la “llibertat, la democràcia i la diversitat”.

Un fet insòlit en països com el Líban o l’Iraq, on la divisió confessional havia servit a les elits per garantir-se el control social durant dècades i aniquilar –assegura l’activista i investigadora libanesa Lea Bou Khater– qualsevol sentiment de classe: “Succeeix perquè tot depèn de la teva confessió: l’assistència social que reps, el lloc on votes i el que votes, o l’educació que reps”.

El Sudan i Algèria són, ara per ara, els casos més esperançadors: les mobilitzacions van aconseguir fer caure el president i ara lluiten per evitar que el règim es reorganitzi. A la resta de països, en la majoria de casos, la resposta de l’estat ha estat una combinació del pal i la pastanaga, que obviava la dimensió política de les protestes. I tampoc satisfeia, en general, les demandes de justícia social d’una ciutadania empobrida per dècades de neoliberalisme i corrupció. Sense líders, ni estructures organitzatives ni un programa de demandes clares, és difícil que les primaveres àrabs 2.0 aconsegueixin resultats ràpids, apunta Bou Khater, però el que té clar és que “el vell statu quo no tornarà”.