Ahir vaig sortir a passejar i em vaig deixar la cartera a casa. No portava DNI ni carnet de conduir. Per descomptat, passaport tampoc. No sé ni on el tinc. No cal dir que soc més blanca que la neu. Visc i treballo al barri de Bilbao amb més densitat de població migrant, i també amb més presència policial. No és casualitat. No he mirat les dades oficials, però qualsevol que hagi passat alguna vegada entre Dr. Fleming i La Viña o entre el Gaspy i el Nervión sabrà que és cert el que escric. Cada dia, desenes de cotxes de fins a dos cossos policials diferents recorren els carrers del barri, que no són tants. De vegades, el quadre és el següent: entre tres i sis cotxes d’agents es congreguen durant una bona estona, de vegades hores, en una cantonada del carrer principal, i tots o gairebé tots els seus integrants romanen fora del vehicle observant i aturant la gent. Podem trobar la mateixa estampa en carrers veïns.
Durant la quarantena per COVID-19, la tensió i la por de ser aturada per la policia ha crescut en el conjunt de la població. Al principi, potser fins i tot t’esperaven a la cantonada per comprovar que havies comprat el que havies dit que anaves a comprar o et clavaven una hòstia que et deixava a terra per baixar a demanar als agents que no detinguessin el teu fill amb problemes de salut mental. Però seguia havent-hi un aspecte diferenciador notablement visible. Durant els dos mesos que ha durat la part més estricta del confinament, des del balcó he vist com paraven desenes i desenes de persones racialitzades. A les que passaven per allà i a les que no. A vegades, fins i tot, anaven amb el cotxe en marxa i posaven el fre de mà expressament per interceptar alguna persona. Mai blanca. Podies veure com, mentre cinc o sis policies interrogaven un xaval racializat en una cantonada, pel costat passaven diverses persones blanques i ni les miraven. Això ha passat durant el confinament, però també abans. I també després.
Hi haurà qui ho contribueixi a la patologització de la violència i digui que aquest policia en concret, el que va matar Floyd, és un “eixelebrat” o un “psicòpata”, un d’aquests polis dolents, una poma podrida al cistell fruiter dels guardians de la nostra seguretat
Hi haurà qui digui: “I per què ho expliques, això, ara? Què té a veure això amb l’assassinat de George Floyd?” Hi haurà qui contribueixi a la patologització de la violència i digui que aquest policia en concret, el que va matar Floyd, és un “eixelebrat” o un “psicòpata”, un d’aquests polis dolents, una poma podrida al cistell fruiter dels guardians de la nostra seguretat. Hi haurà qui estigui d’acord amb l’acusació que recau sobre el policia d’assassinat en tercer grau o d’homicidi imprudent. La feminista islàmica Wadia N Duhni escrivia fa uns dies al seu mur de Facebook un detall sobre aquest tema: “Vuit minuts”. El policia va mantenir el seu genoll sobre el coll de George Floyd durant vuit minuts. Floyd va cridar durant sis d’aquests vuit minuts dient que no podia respirar. Si no fos per les protestes, Derek Chauvin continuaria la seva vida amb tranquil·litat com havia fet fins al moment. Presumptament, aquest agent ja havia comès altres abusos de poder i acumulava fins a divuit queixes. Wadia N Duhni recordava en el seu post que mai s’ha de subestimar “el poder de la ràbia legítima organitzada”.
I aquí sorgeix un altre discurs derivat del supremacisme blanc capitalista. Aquest típic senyor de mitjana edat o jove fatxenda que va de progre i opina que sí, que quina pena i quina injustícia la mort de George Floyd, però que tampoc cal posar-se a destrossar la propietat privada. Es tracta del fruit de no haver entès res. De no haver comprès que la violència patida per la població racialitzada i per la població migrant és, a més de sistemàtica, sistèmica. Que és una estructura opressiva que, des de tots els àmbits, exerceix violència sobre els cossos que no són blancs. Però vaja, que no em posaré a explicar res que no puguem llegir, escoltar i aprendre d’organitzacions, col·lectius i persones individuals racialitzades i migrants que porten tota la seva fotuda vida fent pedagogia i posant el cos en la lluita antiracista i descolonial. El racisme està present en tots els àmbits i de múltiples formes, i no només als Estats Units, i no només ara que a la Casa Blanca hi ha un individu amb actituds nazis blanquíssim tirant a taronja. Ho explica millor que jo el Sindicat de Manters de Madrid: “George Floyd va patir la mateixa violència que cada dia patim els cossos negres i racialitzats per part del privilegi blanc, per part d’unes institucions que ens agredeixen i ens assassinen. Als carrers, als CIE, als centres de salut, a les fronteres. Ja n’hi ha prou d’impunitat. Exigim justícia i reparació cap a les persones migrants”.
És clar que està justificat cremar Louis Vuitton i les casernes policials que calgui. No és violència, és autodefensa. Igual que quan les dones blanquetes diem a les manis que “cremarem la Conferència Episcopal per masclista i patriarcal”. Igual que quan les obreres blanquetes diem que cal rebentar els aparadors d’empreses que sabem que produeixen a costa de l’explotació de persones i animals. Igual que quan les i els blanquets organitzem marxes a Madrid amb intenció d’okupar el Congrés perquè tenim gana. Igual que quan ens defensem de la policia quan ens està fent fora a hòsties de les nostres cases. “Hem estat pacífics durant més de 300 anys i hi ha sang en aquests carrers”, deia una dona jove a les protestes de Minneapolis fa uns dies: “Per què hem de seguir sent pacífics, si estan matant els meus germans i germanes? Estic cansada de ser pacífica. He perdut tres germans per això. Tres!”. El col·lectiu Afroféminas compartia al seu perfil d’Instagram un text d’una dona anomenada Farah: “Sembla que només veieu racisme en els trending topics, només hi ha plor quan es comparteix el vídeo d’una persona agonitzant. Les injustícies existeixen només si es comparteixen, suposo que per això hem estat sempre tan silenciats, perquè no teníem els nostres compis blancs compartint abusos a les xarxes. Passarà una setmana, un mes, un any, i les morts injustes, la discriminació racial, el racisme institucional, la islamofòbia, els abusos sexuals, les mirades buides, les preguntes ridícules, l’opressió que saben que patim sense ni tan sols preguntar-nos-ho, els abusos policials… tot això passarà dia a dia, però no ho veureu, perquè no es parla sobre això, perquè ningú ho haurà gravat, perquè els vostres privilegis no us deixen veure més enllà dels vostres nassos”.
No només la policia és racista. La violència racista l’exercim totes aquelles persones que romanem benestants en els privilegis que ens dona el sistema supremacista blanc capitalista i eurocèntric en què vivim
No només la policia nord-americana és racista i actua en conseqüència. George Floyd no podia respirar, i aquí, al meu barri, tampoc els deixen fer-ho. I no només la policia és racista. La violència racista l’exercim totes aquelles persones que romanem benestants en els privilegis que ens dona el sistema supremacista blanc capitalista i eurocèntric en què vivim. Per no parlar de més acumulació d’opressions. Angela Davis diu que, “en una societat racista, no n’hi ha prou amb no ser racista. Cal ser antiracista”.
Ahir vaig sortir a passejar i em vaig deixar el DNI a casa. Quan me’n vaig adonar, encara estava al meu carrer, però no vaig fer marxa enrere per agafar-lo, perquè sé que és molt poc probable que em parin i que, de fer-ho, el pitjor que em pot passar –si no estic en una manifestació i comencen a disparar pilotes de goma– és que m’enviïn a casa a buscar la documentació i em posin una petita multa. Resultaria interessant, si és que prendre consciència del que està passant davant dels nostres ulls sense que ho vegem se’ns fa una mica costa amunt, intentar empatitzar, ni que sigui, fent sobre nosaltres i nosaltres mateixes la mateixa lectura que fem, per exemple, sobre els homes o sobre el sistema heteropatriarcal. Ah, i no dir ni piu i escoltar. Com diuen les àvies: si cou, és que està curant. I, d’aquí, a cremar-ho tot juntes.
