Un mar d’oliveres recorre les carreteres que uneixen els pobles de les comarques del Montsià, el Maestrat i el Baix Aragó. Aquest paisatge ha esdevingut un símbol del patrimoni històric i natural dels Països Catalans i dels models de producció arrelats a la terra. Al llarg de la història, la ciutadania que s’ha dedicat a l’agricultura s’ha preocupat per conservar un dels cultius més característics d’aquest territori. Per això, encara és possible veure extensos camps d’oliveres monumentals, entre les quals es troben exemplars centenaris i, fins i tot, mil·lenaris, amb troncs que superen els sis metres de perímetre.
El seu valor històric, patrimonial i natural, així com les seues dimensions i la gran quantitat d’oliveres monumentals que es concentren a les Terres de l’Ebre i al Maestrat han cridat l’atenció d’empreses com Iberplant o Cultius Ponç, que es dediquen a la venda d’exemplars d’oliveres o d’altres arbres mil·lenaris per a ús privat, així com al disseny de jardins, i fins i tot, al Banc Santander, el qual es preveu que tinga als jardins de la Ciutat Financera de l’entitat, ubicada a Madrid, “500 exemplars d’oliveres mil·lenàries i centenàries, moltes de les quals procedeixen de Canet lo Roig, al Baix Maestrat”, recorda Ramon Mampel, agricultor i exsecretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders. L’espoli d’oliveres ha sigut una realitat als Països Catalans que es remunta fins a l’època del boom urbanístic, en què va haver-hi una major especulació de molts terrenys agrícoles.
Avui en dia, gràcies a la Llei valenciana del Patrimoni Arbori Monumental, al País Valencià és més difícil testimoniar aquest espoli, malgrat que “en algunes zones encara es donen casos”, assegura Jordi Monforte, membre de la plataforma Salvem lo Montsià. Tanmateix, a la comarca catalana, on no existeix cap normativa de protecció, és habitual veure camions transportant diversos arbres arrencats.
“Arranquen les oliveres, tallen branques i només queden els troncs, que els trasplanten en altres territoris, però la majoria dels exemplars ja no viuen ni 15 anys més”
Aquest mercadeig ha augmentat a finals de l’any 2017 i durant el 2018. “Arranquen les oliveres, tallen branques i només queden els troncs, que els trasplanten en altres territoris, però la majoria dels exemplars ja no viuen ni 15 anys més”, matisa Monforte. Les oliveres monumentals necessiten unes cures concretes i, a més a més, estan adaptades al clima Mediterrani, per tant, a França o Alemanya, on transporten moltes, i a altres territoris més freds, no poden sobreviure. Unes altres queden molt més reduïdes, “ja que les poden com si foren un bonsai”, remarca el membre del col·lectiu.
Amb l’objectiu de recuperar i protegir el patrimoni històric i natural que representen les oliveres monumentals dels Països Catalans, l’Ajuntament d’Ulldecona, municipi de la comarca del Montsià, junt amb la cooperativa agroalimentària Intercoop, la plataforma Salvem lo Montsià i el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC), entre altres, van inaugurar ahir l’exposició “Oliveres monumentals de la província de Castelló” a l’oficina de Turisme de la localitat. Es tracta d’una selecció de 50 fotografies d’oliveres de les comarques de Castelló realitzades pel valencià Arturo Esteve. A la inauguració també van acudir Mampel, així com l’alcaldessa d’Ulldecona, Núria Ventura.
El pròxim dissabte, dins de la programació de l’exposició, tindrà lloc una xerrada a càrrec de l’historiador i membre de la plataforma Salvem lo Montsià Eduard Solà. “A causa de l’actual augment de la temperatura, la dita ‘al febrer esporga l’oliver’ ha quedat desfasada, per bé que actualment a mesura que es cull o es plega l’oliva el pagès opta per anar esporgant els arbres. Abans s’esperava al febrer, fins a passar la gelada de l’hivern, en prevenció dels possibles atacs de fongs i bacteris als arbres, però ara ja no és ben bé així’, afirma Solà, per a qui explicar com afecta el canvi climàtic al cultiu de les oliveres és essencial per entendre l’evolució d’aquest conreu, uns aspectes que detallarà a la xerrada.
Una llei de protecció arbòria per Catalunya
La Llei del Patrimoni Arbori Monumental es va aprovar a les Corts valencianes l’any 2006. Ramon Mampel, qui va ser un dels impulsors, afirma que va ser la normativa “clau” per poder paralitzar l’especulació amb oliveres centenàries i mil·lenàries al País Valencià. Tot i això, durant l’últim any, la Unió de Llauradors i Ramaders ha denunciat nous casos d’espoli al territori valencià. Un d’ells va ocórrer el passat mes d’agost a Sant Jordi, a la comarca del Baix Maestrat.
“Volem un reconeixement dels pagesos que de generació en generació han cuidat les oliveres. Per això, han de poder guanyar-se dignament la vida, obtenint un preu just per un oli del nostre territori”, reivindica Monforte
Pel que fa a Catalunya, Salvem lo Montsià fa molts anys que exigeix que el Parlament català aprove una llei que no només protegisca les oliveres monumentals de qualsevol espoli, sinó també que contemple compensacions per les agricultores que s’encarreguen de mantindre aquests arbres, ja que, segons la plataforma, són menys rendibles que altres més joves, encara que representen un patrimoni cultural i paisatgístic únic. “Volem un reconeixement dels pagesos que de generació en generació han cuidat les oliveres. Per això, han de poder guanyar-se dignament la vida, obtenint un preu just per un oli del nostre territori”, reivindica Monforte.
Per ara, la Macomunitat Taula del Sènia, l’Associació Territori Sènia, que engloba diversos sectors econòmics de la zona, amb el suport de consellers d’Agricultura del País Valencià, Catalunya i Aragó, només han elaborat i presentat la candidatura a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM) de les oliveres mil·lenàries que s’estenen pel territori català, amb què únicament es cataloguen aquests cultius com a “únics al món”. D’aquesta manera, les oliveres reben el reconeixement de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). Tanmateix, per a Mampel açò no és suficient: “Em fa vergonya que diguen que així estan protegint el patrimoni. Continuen emportant-se’l”. Un patrimoni heretat dels avantpassats i un dels tresors que, malgrat l’espoli, encara resisteix arrelat al territori.
