Joaquim Jordà va morir ara fa catorze anys (el 23 de juny de 2006). Poc abans, havia produït ‘Veinte años no es nada’. Amb aquesta pel·lícula es va retrobar amb el grup de treballadors i treballadores que, més de dues dècades enrere, havien recuperat una fàbrica de l’Eixample barceloní per tornar a posar-la en marxa sota control obrer. Precisament, la primera part del procés l’havia documentat amb ‘Numax presenta’ (1980). En aquesta entrevista, una de les últimes que va fer, parla sobre la seva darrera etapa creativa i reflexiona sobre la concepció que té del cinema, que no entén de fronteres entre ficció i documental (entrevista de Jordi Muñoz publicada al número 137 de la revista Illacrua, el febrer de 2006).
Joaquim Jordà, el cinema compromès
Joaquim Jordà (Santa Coloma de Farners, La Selva, Girona, 1935) és director de cinema, guionista i traductor. Home de coratge i lluitador empedreït, coneix molt bé l’estructura narrativa del relat. És un narrador excel·lent que explora, a cada pel·lícula, noves formes d’expressió al servei del compromís. Ha escrit molts dels guions de pel·lícules de Vicente Aranda i ha traduït més de 200 llibres, bàsicament novel·la i assaig. “Traduir ha estat l’activitat creativa que he fet en més ocasions”, comenta. Recorda com va descobrir el cinema amb Nosferatu (1922), l’emblemàtica pel·lícula de Friedrich W. Murnau, que va veure diverses vegades al Cinema Parroquial de Santa Coloma de Farners.
Una de les seves pel·lícules més rellevants és ‘Dante no es únicamente severo’ (1967), que va esdevenir la pel·lícula manifest de l’Escola de Barcelona, moviment cinematogràfic català del qual Joaquim Jordà va ser un dels impulsors
Algunes de les seves pel·lícules més rellevants són: El día de los muertos (1961), Dante no es únicamente severo (1967) –que va esdevenir la pel·lícula manifest de l’Escola de Barcelona, moviment cinematogràfic català del qual Joaquim Jordà va ser un dels impulsors– Maria Aurèlia Capmany parla d’Un lloc entre els morts (1969), Il perché del disenso (1969), Portogallo, pese tranquillo (1969), I Tupamaros ci parlano (1970), Lenin vivo (1970), Spezziamo le catene (1971), Numax presenta… (1979), El encargo del cazador (1990), Un cos al bosc (1997), Mones com la Becky (1999), De nens (2003) i Veinte años no es nada (2005), pel·lícula candidata enguany al premi Goya al millor documental. “Ara que saben que estic fotut s’afanyen a donar-me premis”, apunta. I afegeix: “N’hi ha alguns que em rebenten una mica”.
L’any 1997, Joaquim Jordà pateix un infart cerebral a conseqüència del qual es va quedar sense poder llegir –avui ho fa amb molta dificultat–, ni distingir els colors. Actualment, a més de múltiples i diversos projectes cinematogràfics, alguns d’ells ja engegats, Joaquim Jordà dóna classes al màster de Documental de Creació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Veinte años no es nada és la teva darrera pel·lícula. Podríem dir que, de fet, és la continuació de Numax presenta…
No és així exactament…
…?
Jo no diria continuació. Són dues pel·lícules independents. Així i tot, hi ha un fet evident: mentre estava fent Numax presenta… em vaig adonar que valia la pena seguir el fil de la vida d’alguns dels personatges, treballadores i treballadors de Numax, i ja llavors vaig pensar que faria Veinte años no es nada. No sabia ben bé quan, però ja tenia la intenció de fer-la.
Precisament, l’última seqüència de Numax presenta…, la festa de comiat, serveix d’enllaç amb Veinte años no es nada.
Cert. A l’última seqüència de Numax presenta… hi ha un canvi de to. Fins aleshores la càmera havia estat neutra, invisible, i aleshores, durant la festa de comiat, la càmera apareix, es deixa veure, i jo també em deixo veure perquè jo sóc qui enllaçarà amb una nova pel·lícula. Mentre anava fent les preguntes, “Què penses fer quan deixis de ser un treballador de la fàbrica? Quins plans de vida tens?”, vaig pensar que aquell dia seria el punt de partida i el tema de la pel·lícula que faria més endavant. I així ha estat. Han passat vint-i-cinc anys –no pas vint– del tancament de Numax.
Què va passar?
“Numax era una fàbrica de dos-cents i escaig treballadors, ubicada al barceloní barri de l’Eixample. La fàbrica, que feia ventiladors, industrials i electrodomèstics, anava a menys perquè no renovava la seva galeria de producció”
Numax era una fàbrica mitjana, de dos-cents i escaig treballadors, ubicada al barceloní barri de l’Eixample. La fàbrica, que feia ventiladors, industrials i electrodomèstics, anava a menys perquè feia molts anys que no renovava la seva galeria de producció. La peça forta era un ventilador que, bàsicament, utilitzaven els vaixells. Encara se’n veu algun en vaixells de la Transmediterrània. Tot el que anaven fent havia quedat endarrerit i en el sector hi havien entrat multinacionals que feien productes que estaven més al dia. Davant d’aquesta situació els propietaris de Numax van veure que la fàbrica no tenia futur, ni gairebé present, en aquest país i van pensar a traslladar-se al Brasil. Això obligava a tancar. I per tancar Numax i estalviar-se grans indemnitzacions, van optar per una política d’acomiadar la gent que consideraven més conflictiva.
De quins anys parlem?
De final dels setanta. Encara no hi ha cap grup polític ni sindicat legalitzat, però les fabriques saben per on respira cada treballador. Numax comença a acomiadar la gent més conflictiva i a agafar gent més jove i inexperta, bàsicament dones, encara que no sàpiga l’ofici. El que la fàbrica està buscant és que, quan vulgui tancar, ho pugui fer sense dificultats. És a dir, pagar indemnitzacions molt baixes, perquè en general la gent tindrà poca antiguitat, i evitar les protestes.
A Veinte años no es nada aquestes dones expressen: “Teníem inquietuds i Numax ens va donar pautes, vam aprendre a lluitar, a rebel·lar-nos contra els explotadors. Vam esdevenir esperits lliures. No es pot tirar per la borda allò que vam aconseguir amb tant d’esforç. Cal recuperar el sentit crític”.
Numax va incorporar moltes dones a la seva plantilla, dones amb una consciència de ser dones que, a més, no estaven vinculades ni als grans sindicats ni als partits polítics, i això feia que tinguessin una certa independència. I elles mateixes es van adonar del que estaven vivint. Es van adonar de l’explotació. Per a mi, eren una avantguarda dins del moviment obrer.
Davant la situació que s’havia generat, les treballadores i els treballadors de la fàbrica van anar a la vaga, la van prolongar molt més enllà del que la patronal esperava i van continuar ocupant la fàbrica. Aquesta ocupació va destrossar els plans de la patronal, que no estava preparada per a això i va optar per no intervenir, per deixar que les coses es podrissin. També va haver-hi un canvi de propietaris. L’empresa, que era de quatre o cinc persones, va passar a mans d’un banc i el banc també va decidir que allò es podrís. El que no van preveure és que aquest “podriment” portaria a una nova situació.
On va desembocar tot plegat?
“Les treballadores i els treballadors van decidir tornar a engegar la producció, amb la col·laboració i l’assessorament d’un col·lectiu d’advocats laboralistes que encara existeix, el Col·lectiu Ronda”
En comptes de deixar-ho podrir, les treballadores (eren la part més intel·ligent i activa del grup) i els treballadors van decidir tornar a engegar la producció. Amb la col·laboració i l’assessorament d’un col·lectiu d’advocats laboralistes que encara existeix, el Col·lectiu Ronda, van anar recuperant la producció. I llavors es van adonar de moltes coses, per exemple, que treballant 20 hores a la setmana podien produir el mateix que abans en 40 hores. Van racionalitzar la manera de fer les coses, van decidir que les hores que els sobraven les dedicarien a una escola. Necessitaven aprendre. Van muntar una guarderia, perquè algunes ja tenien criatures… És a dir, van revolucionar la situació de la fàbrica, i això va significar revolucionar-se elles mateixes, començar a entendre… Va començar a haver-hi separacions, perquè els companys, que treballaven a altres empreses, no acabaven d’entendre que la companya passés 10, 12 o 14 hores a la fàbrica, i no solament treballant, sinó anant a assemblees, veient-se amb altra gent… Tot això va significar un canvi en la manera de viure i en la manera de veure-ho tot. En un moment determinat, es van acabar preguntant: “ens interessen els ventiladors?, volem dedicar la nostra vida a fer i a produir ventiladors?”. Era un moviment assembleari, cap persona no podia prendre cap decisió que no fos aprovada abans per assemblea. Les assemblees eren tumultuoses, escandaloses, cridaneres, complicades…, però les decisions que es prenien les seguia tothom, i això va topar amb l’oposició de molta gent.
Per exemple?
Els treballadors tradicionals, els més grans, no entenien que tothom cobrés igual. Consideraven que hi havia un grau de coneixement de la feina, de professionalitat, d’antiguitat, que mereixia que tinguessin plusos. Estaven acostumats als plusos d’antiguitat que els proporcionava la vella empresa i volien seguir-los tenint. Però els altres deien: “No té cap sentit. Tu per què necessites més que jo?” Llavors van crear diferències de sous a partir de les necessitats, no a partir de les funcions. És a dir, si algú havia de mantenir un pare paralític o jubilat, o bé tenia una sèrie d’obligacions cobrava més, però la base era que tothom cobrés igual i a partir d’aquí hi havia correccions.
Aquests treballadors més tradicionals tampoc no entenien la igualtat de poder, que una noia de 19 o 20 anys tingués la mateixa jerarquia i que, a més, com que hi havia rotació de llocs, pogués manar-los. Perquè tot això va anar conjuminat amb una rotació dels llocs de treball: tothom va passar per oficines, per producció… Això no ho va entendre molta gent i va protestar. I en cada nova mesura, anava desapareixent gent.
Com entres tu a Numax?
Des de feia temps coneixia gent que hi havia allà. I quan gairebé s’estan plantejant la idea de plegar, comencen a prendre una sèrie de decisions i una d’elles és que tenen una caixa de resistència, unes 600.000 pessetes. I diuen: “què en fem, d’això?”. Van pensar a repartir-s’ho, però van dir que no valia la pena. 600.000 entre els 200 treballadors que més o menys hi havia llavors, els tocava a 3.000 pessetes. Van decidir fer un llibre i em van demanar si podia escriure sobre aquests fets. Vaig estar un parell de mesos parlant amb la gent i, en un moment determinat, vaig pensar que es podia fer una pel·lícula amb pocs mitjans i els ho vaig proposar. Es va decidir tirar endavant el projecte.
Hi ha qui de Veinte años no es nada n’ha fet la lectura d’un desencant, d’un fracàs. En canvi, d’altres hi hem copsat un cant vital, un exemple de coherència. “La majoria dels protagonistes, en bona mesura, són feliços. I ho són perquè no s’han traït”, has comentat recentment.
“Segurament no han fet tot el que volien fer, però no han fet res que no volguessin fer. I això és importantíssim. No pots demanar més a la vida”
Segurament no han fet tot el que volien fer, però no han fet res que no volguessin fer. I això és importantíssim. No pots demanar més a la vida. Seria ridícul dir: “Vull fer tot el que em doni la gana fer”. És un desig bastant idiota i bastant difícil de complir. En canvi, un desig en què et pots mantenir pot ser: “No vull fer res que no vulgui fer”, i això és el que van fer ells. En aquest sentit, penso que és un triomf absolut, ple de privacions, ple de misèria, ple de moltes coses…, però salven el que ells volien salvar de les seves vides, que era no doblegar-se. Tant Numax presenta… com Veinte años no es nada narren una història obrera en què el projecte polític va molt lligat a l’assumpció d’un estil de vida diferent i no únicament a assolir una justícia social.
El teu cinema paria molt de tu, dels teus escenaris, de les teves inquietuds…
Tot arrenca d’un desig i d’una necessitat, i intento que coincideixin. Allò que jo faig forma part de la meva biografia i, d’una manera o altra, jo hi intervinc.
Com és el cas de Mones com la Becky, per exemple.
Mones com la Becky sorgeix del record d’una situació familiar relacionada amb la història del neuròleg portuguès Egas Moniz. Jo tenia una tia que sempre havia volgut ser monja i el meu avi, amb qui ella vivia, no li va deixar mai ser-ho. La tieta Josefina, germana del meu pare, era esquizofrènica total –bé, no sé que vol dir total, diguem-ne… oficial!–, i recordo que era el terror de la meva família. La rebutjaven perquè els feia por. Quan va morir el meu avi, tota la seva família se’n va desentendre, era un destorb, i la van ingressar al manicomi. Mones com la Becky està feta en homenatge a aquesta tieta. És un assaig a partir del qual s’obren nombroses portes entorn de la constitució social de la normalitat –planteja els límits del que es considera la normalitat– i també aborda la marginació de la follia. La gestació de la pel·lícula coincideix amb l’infart cerebral que vaig tenir i això, per descomptat, em va fer entendre-ho tot més.
Com podem definir el cinema documental? Ja sé que és un mot que a tu no t’agrada…
“Jo no crec en la distinció que es fa entre cinema documental i cinema de ficció. Penso que és una vella herència de la història del cine, una herència mal entesa”
Es diu que els inventors del cinema van ser Georges Meliès i els germans Lumière, i que els germans Lumière van inventar la tradició del documental i en Meliès la tradició de la ficció. D’entrada penso que aquest plantejament és fals. Els germans Lumière defensaven la realitat, sí que la defensaven, però la realitat que ells havien creat. De la seva primera pel·lícula, La sortida dels obrers d’una fàbrica, en van fer diverses versions. Això vol dir que els germans Lumière no es limitaven a col·locar la càmera davant de la fàbrica, sinó que hi ha una posada en escena. El documental no es limita a posar la càmera davant d’una realitat i enregistrar-la. Aquesta realitat abans està treballada, està conformada, està canviada. Georges Meliès filma espectacles de màgia i s’ha dit que és el pare del cinema de ficció. Però també es podria dir que Meliès fa documentals sobre espectacles de màgia, no?
I encara avui és falsa aquesta distinció?
Aquests corrents que han viscut camins diferenciats, en els últims anys en què s’ha aguditzat la crisi del cinema motivada per l’entrada en escena de les noves tecnologies, penso que tendeixen a ajuntar-se de nou. El cine que s’entenia per documental cada vegada té més elements de ficció, i el cine de ficció incorpora elements de documental, amb la qual cosa aquest trencament, aquest divorci, està desapareixent. I penso que aquest és el futur del cinema. És per això que jo rebutjo l’etiqueta de documental que s’atorga a les meves pel·lícules.
Una entrevista de Jordi Muñoz
