Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Reobertura temerària i sense consens

La reobertura de les escoles ha arribat tard o ha sigut precipitada?

/ Julio Fuentes

Si ens comparem amb el País Valencià, amb una situació sanitària millor que al Principat, o amb Andalusia, amb una situació sanitària millor que al País Valencià, que no han obert al juny, és evident que l’obertura es pot considerar, més que precipitada, temerària. Si hi afegim que el Departament d’Educació s’ha quedat sol en el pla de reobertura, que valdria més anomenar de tancament, i ha generat una tensió contraproduent dins la comunitat educativa, sense cap mena de consens; també cal dir que s’ha fet malament.

El dret a l’educació es materialitza al llarg dels anys. És una cursa de fons. No hi ha res que succeeixi en tres mesos que no es pugui arreglar. En sanitat la cosa ve de cinc minuts; en educació, no. La comparació ja cansa. Si de veritat ens preocupa el dret a l’educació, en particular el de l’alumnat socialment més desafavorit, i volem recuperar el temps perdut, el que ha de fer el moviment educatiu és reivindicar canvis estructurals permanents.

Finançament: estem gairebé a un terç del que marca la llei i del que tenen els països del nostre entorn. Posar-nos al nivell que desitgem requeriria una inversió de 10.000 milions d’euros addicionals. Aquesta inversió permetria abaixar ràtios, introduir reforços i fer gratuïts i públics serveis que ara estan privatitzats –fins i tot dins l’escola pública– i que suposen una despesa per a les famílies. És evident que això ens permetria estar més preparats per a la probable segona onada de coronavirus. El que impedeix fer això és la creença gairebé màgica en els dogmes neoliberals sobre deute, dèficit i política monetària que ens acompanyen des del Tractat de Maastricht i que tenim més interioritzats del que pensem.

Segregació escolar: el coronavirus ha posat de manifest el que portem denunciant de fa anys. La desigualtat entre centres educatius es reprodueix i s’accentua entre les llars dels infants. Cal atacar la pobresa, en particular la infantil, i lluitar per un sistema públic de xarxa única on el dret a l’educació dels infants, tan reivindicat els darrers dies, estigui per sobre del dret a la llibertat d’elecció de centre de les famílies.

Democràcia: també hem vist la perversió del llenguatge. Dir “autonomia de centre” quan en realitat es parla de virregnat és una manipulació. El pla de reobertura de centres es va fer sense escoltar el servei de prevenció de riscos laborals del departament. Si les direccions dels centres feien cas al servei de prevenció de riscos laborals en lloc de fer cas al Procicat, que no té ni idea del que passa als centres educatius, i decidien no obrir, rebien pressions del departament tot recordant-los que les direccions formen part d’una cadena de comandament que és piramidal i que ara ja no són els representants de la comunitat educativa davant l’administració, sinó els representants de l’administració davant la comunitat educativa.

La qüestió és que els sindicats, davant la irresponsabilitat que ningú del departament signava el pla de reobertura, hem assumit la responsabilitat que ens pertoca com a representants dels treballadors i treballadores i hem portat el pla al TSJC (aquí només USTEC·STEs) i a Inspecció del Treball. L’argument principal d’Ensenyament ha estat que segueix les indicacions del Departament de Salut. Si se’ns demana que desenvolupem el pensament crític a les escoles i no som capaços de reconèixer un pamflet de la Secretaria de Salut Pública, que recomanava –només– anar vacunat i que les persones amb símptomes no anessin a l’escola, no despertarem mai.

Article publicat al número 503 publicación número 503 de la Directa

Articles relacionats