Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sense dret a tindre drets

Amb la violència policial als EUA com a teló de fons, des de la campanya CIES No València posen el focus en la violència racista estructural que hi ha a casa nostra i, especialment, la que encarna el centre d'internament d'estrangers de Sapadors. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Magda Puig

Sembla que hi ha qui pensa que ara mateix no existeix cap racisme a l’Estat espanyol o que les violències policials són d’uns Estats Units llunyans, que a Europa aquestes coses no passen. Sincerament, no em crec aquest discurs. La realitat és que ens trobem a un sistema que accepta i normalitza el racisme, també en les seues formes més violentes, que hui tenim totalment estandarditzades i inclús regulades. És impossible no reconéixer això a la nostra realitat diària, altra cosa és que moltes persones ho neguen o defensen, que és molt diferent de no veure-ho.

El racisme no sols existeix a l’Estat espanyol, sinó que es manifesta de les pitjors maneres possibles. Parle de casos com els de Marouane Abouobaida, Ilias Tahiri, les quinze persones mortes a la platja de Tarajal o les milers de vides humanes perdudes cada any a la Mediterrània per culpa de les nostres tanques i el procés d’externalització de fronteres. De veritat algú dubta que tot això no té res a veure amb el racisme? Tindríem la mateixa complicitat i impunitat si les víctimes foren persones blanques?

Hi haurà encara qui, vivint enfront d’un CIE, afirmarà que no existeix el racisme institucional, també hi haurà qui, cada dia després de veure a qualsevol estació de tren o bus, registres i batudes per perfil racial, defensarà que no és racisme. Són mostres de racisme institucional ja totalment normalitzades per la societat, que accepta i calla mirant cap a un altre costat.

Tenim per tant un problema, no tan sols amb el racisme institucional, sinó amb una complicitat de part de la societat i una participació activa en tot aquest racisme, que malauradament ja és estructural

Tenim per tant un problema, no tan sols amb el racisme institucional, sinó amb una complicitat de part de la societat i una participació activa en tot aquest racisme, que malauradament ja és estructural. Les respostes i les reaccions a l’agressió racista dels Mossos a Manresa així ho confirmen, des que es considere una solució el trasllat dels agents agressors fins als molts comentaris que justificaven els fets.

En aquest context la setmana passada, des de la campanya CIEsNo València vam presentar un informe, CIE de Zapadores: Sin derecho a tener derechos, on relatem la situació al CIE de Sapadors durant els darrers dos anys. La conclusió és clara: no sols hi ha racisme, sinó que arribem al punt que hi ha persones que no tenen cap dret a tindre drets.

Aquesta és una afirmació molt contundent però no tenim cap dubte. Com tampoc en tenim de la responsabilitat directa de l’Estat sobre una contínua violació de drets fonamentals i humans, que arriben inclús fins a la mort. Tot això passa a la nostra ciutat, sembla mentida que a poc més de mil metres de l’Estació del Nord o del carrer Colon de València tinguem aquesta presó racial per a qui no ha comés cap delicte, o encara més irònic que es trobe a menys distància de la Ciutat de la Justícia. I és especialment dur que quasi tota la ciutat ignore o mire cap a un altre costat davant d’aquesta realitat.

El pitjor no són les xifres sinó que darrere de cadascuna hi ha una història d’un infern i que segurament tan sols seran la punta de l’iceberg

Les xifres són d’escàndol: una persona morta; mig centenar d’interns que van interposar denúncies per tracte intimidatori, degradant o racista; dues denúncies per maltractaments policials; s’ha tancat també dotze víctimes de tràfic de persones, onze menors i dues persones malaltes de VIH. Però el pitjor no són les xifres sinó que darrere de cadascuna hi ha una història d’un infern i que segurament tan sols seran la punta de l’iceberg.

L’opacitat és màxima, no podem ni imaginar el que passa cada dia als CIE, som totalment conscients que passa i s’encobreix molt més. Les violacions de drets humans són més que evidents des de fora, la realitat deu ser encara més dramàtica. També en les més de mig miler de visites que hem fet s’han detectat condicions que es poden inclús considerar de tortura, com a poc un atac directe a la integritat i dignitat d’éssers humans, que van des d’insalubritat extrema, a falta de menjar, un inadequat servei sanitari o la negació de l’accés a un advocat o a fer sol·licituds de protecció internacional.

Sembla innegable el caràcter racista dels CIE, també pareix impossible dir que no existeix el racisme institucional amb tota la trajectòria dels darrers anys, i amb això tan sols parlem de la superfície. Ara mateix s’està construint un relat, amb la ultradreta al cap, de què tot això no existeix, o que almenys està justificat. I hem de ser conscients d’on ens porta que el debat s’estiga obrint per la banda de dubtar dels fets i no d’acabar amb ells per sempre.