Bosses d’escombraries lligades amb esparadraps i mascaretes inadequades i reutilitzades molt més enllà de la seva vida útil. A vegades ni tan sols això. Mascaretes de busseig, ulleres de sòl, draps cosits voluntariosament per gent que les portava fins a les portes dels centres hospitalaris per aportar la seva mà estesa a la lluita contra la mort. Aquest ha estat el precari i trist escut enfront de l’amenaça de la COVID-19 per a milers i milers de persones treballadores del sector sanitari que acumulaven cansament i frustració mentre la pandèmia sumia les instal·lacions hospitalàries en el caos i les vides s’apagaven al seu voltant sense aturador, en alguns casos per la pura mancança de recursos materials per salvar-les.
“Els treballadors sanitaris han estat desenvolupant la seva feina, malgrat el greu i imminent risc per a la vida i la salut per l’exposició a la COVID-19, fonamentalment per la manca de mitjans de protecció individual adequats, encara que podrien haver interromput i abandonat l’activitat. Però gràcies a la seva vocació de servei no només no han paralitzat la seva activitat, tot i les condicions de protecció precàries, sinó que l’han desenvolupat de forma heroica”. Aquest text forma part de la sentència dictada pel jutjat social de Terol que condemnava les administracions públiques aragoneses per vulnerar els drets de les persones treballadores del sector sanitari en matèria de prevenció. No és pas l’única. També el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es veia obligat a recordar que “l’estat d’alarma no ha suspès el dret fonamental a la salut, a la vida i a la integritat física ni tampoc el dret a la prevenció de riscos”. Condemnes contra diferents administracions i empreses per incomplir el deure de protegir i vetllar per la salut de les persones tant del sector sanitari com de la resta d’activitats considerades essencials. Uns guarint cossos malalts i salvant vides; els altres permetent, amb risc de la pròpia salut, que la resta de la ciutadania pogués seguir exercint els seus drets.
La salut ho és tot i sobre aquesta qüestió no es pot admetre cap negociació ni mercadeig
En la seva defensa, les administracions aragoneses argumentaven que el dret a la salut no és un dels drets fonamentals consagrats a la Constitució i que la pandèmia causada pel coronavirus havia de ser considerada un supòsit de força major, imprevisible i inevitable, que feia impossible proveir d’equipament adequat les treballadores afectades. I segurament aquí rau l’origen d’un problema que no es pot circumscriure a les circumstàncies d’aquests mesos ni a l’arribada a les nostres vides de la COVID-19. Administracions públiques afirmant que el dret a la salut no és fonamental. Si ho pensem bé, potser entenem per què les dades de sinistralitat laboral a l’Estat espanyol se situen molt per sobre de la mitjana europea. O per què aquí és tan difícil que es reconegui a una persona treballadora en via administrativa que les seves lesions o patologies no són d’origen comú sinó derivades de la seva pràctica professional. Potser entendrem també per què són tan poques les empreses condemnades per infringir el deure de prevenció i protecció de la integritat física de les seves treballadores o com hem permès que esdevingués absolutament habitual l’escena de persones repartidores de menjars desproveïdes de qualsevol element bàsic de seguretat circulant per la ciutat per complir un deure tan essencial com és portar-nos a casa una pizza o una safata de sushi.
De fet, si ho pensem bé, si reflexionem una mica sobre aquesta argumentació segons la qual la imprevisibilitat eximeix de responsabilitat i el gaudi de la salut es pot reduir de la condició de dret al de mera expectativa, fins i tot podem arribar a entendre el que ha succeït amb la nostra gent gran a les residències, tant públiques com privades. Arraconades, abandonades, condemnades a una solitud pesada i, en molts casos, mortal.
La salut ho és tot i sobre aquesta qüestió no és possible admetre cap negociació ni mercadeig. El dret a la integritat no pot ser modulat, és un absolut. Como ho és la dignitat i la concepció de l’ésser humà com a receptacle de drets inalienables. I tant empreses com administracions estan sotmeses a aquest absolut. No ho oblidem mai.
