Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Economia capitalista moderna i republicanisme democràtic

Molt al principi de la crisi pandèmica vaig publicar un article, “Socialisme i món contemporani“, que pretenia ser el primer d’una curta sèrie. Aquest és el que vindria a continuació.

Tal com ens recordava Antoni Doménech en el seu capítol del llibre col·lectiu ¿Tiene porvenir el socialismo?, el socialisme fou la resposta del republicanisme democràtic tradicional al desenvolupament de les forces històriques dinàmiques que donen lloc a l’economia capitalista industrial.

Però també insistia en el fet que aquestes forces afecten directament la constitució política, específicament capitalista, dels mercats amb algunes característiques particulars. Primera, el predomini d’un règim de producció individual descentralitzat de mercaderies per a mercats especialitzats, on les decisions es prenen partint del diner i amb l’expectativa de vendre amb un excedent monetari. És a dir, seguint l’esquema de Marx, a partir d’un diner/capital inicial D, es compren les matèries primeres, els mitjans de producció i la força de treball (M) que mitjançant el procés de producció (P) permeten obtenir unes mercaderies finals (M’), que, un cop venudes, al final del procés, permeten aconseguir un capital, D’, superior (o sigui, l’esquema D-M-P-M’-D’, on D’>D). Segona, els instruments de producció són “propietat privada” d’una petita part de la població, i la major part de la població es veu obligada a vendre la seva força de treball a canvi d’un salari monetari als que tenen la propietat dels mitjans de producció. Tercera, encara que la terra/patrimoni natural, la força de treball i el diner no són pròpiament mercaderies, perquè tenen característiques molt diferenciades de les altres, el capitalisme les tracta com a mercaderies.

I assenyalava que, d’altra banda, aquestes forces afecten també la constitució de les institucions socials bàsiques. És a dir, el capitalisme, entès d’aquesta manera, afecta les idees i les realitats pràctiques de la república democràtica moderna. Així, en primer lloc, una condició necessària perquè hi hagi una dinàmica capitalista és l’existència d’una massa important de població desposseïda. I la continuïtat de la dinàmica capitalista ha de ser també expropiadora. L’altra cara de la moneda és el creixement de la població assalariada, que ha de vendre la seva força de treball com a mercaderia a canvi d’un salari monetari. Un treballador assalariat que és aparentment “lliure” però, en realitat, és un “esclau a temps parcial” en la terminologia del republicanisme clàssic. O sigui, l’empresa capitalista moderna és una institució molt autoritària, hereva del despotisme patrimonial/patriarcal de l’antic règim, en què regeix la “llei de família” (imposada pel patró empresarial o familiar) i no la “llei civil” fiduciària, en què el poble sobirà té sempre el control i la darrera paraula. A més, l’empresa capitalista moderna va passar a significar que l’artesà, proletaritzat i sotmès a la fèrria disciplina de la fàbrica, havia perdut la seva llibertat (estava alienat) i, com a conseqüència, estava sotmès a l’explotació, ja que el seu treball generava un valor excedent del qual s’apropiava el seu “patró”.

L’empresa capitalista moderna és una institució molt autoritària, hereva del despotisme patrimonial/patriarcal de l’antic règim, en què regeix la “llei de família” (imposada pel patró empresarial o familiar)

En segon lloc, com en el cas de la despòtica “llei de família” de l’antic règim, la lluita per la “civilització de l’estat”, per l’erradicació de la vella “llei política” monàrquica, és a dir, per aconseguir una república democràtica plenament parlamentària i pel sufragi universal, fou un dels fils conductors del desenvolupament del moviment obrer socialista fins a la Primera Guerra Mundial. L’altra va ser, evidentment, la lluita per la “civilització de l’empresa capitalista”, però la majoria de la població treballadora continuava oprimida per la “llei política”. Les febles democràcies polítiques de la primera meitat del segle XX són filles del moviment obrer socialista, com ho és també el dret laboral contemporani (“el treball no és una mercaderia” continua essent un lema central de l’OIT- Organització Internacional del Treball), i tot i que no es va aconseguir la democratització de les unitats productives (que significaria la fi del capitalisme), sí que es va aconseguir, en certs moments i països, limitar la despòtica arbitrarietat dels patrons. Per això no és casual que en l’actual contrareforma liberal, la democràcia política i el dret laboral –que són el nucli d’una constitució social en un país capitalista– corrin els mateixos riscos i tinguin els mateixos enemics.

En tercer lloc, en el seu origen i en la seva dinàmica, el capitalisme allibera importants forces socials i econòmiques expropiadores, tot afavorint l’apropiació privada de béns comuns i de béns públics (acumulació per despossessió), destruint la petita propietat privada i soscavant les condicions d’existència de les petites i mitjanes empreses capitalistes. La propietat capitalista viola el principi públic i fiduciari en què hauria de descansar qualsevol apropiació particular de recursos que tenen titularitat, en última instància, pública. Els capitalistes són uns mal fideïcomissaris que defrauden la confiança del fideïcomitent (el poble sobirà).

En el seu origen i en la seva dinàmica, el capitalisme allibera importants forces socials i econòmiques expropiadores, tot afavorint l’apropiació privada de béns comuns i de béns públics

Finalment, les quatre o cinc dècades relativament pacífiques que varen seguir a la derrota de Napoleó i al congrés de Viena de 1815 coincideixen amb l’era del “liberalisme econòmic clàssic” quan el mantra polític principal era “pau i lliure comerç internacional”. Cap a finals del segle XIX (la “Belle Époque”) les coses varen canviar molt i ja es parlava sobretot de “militarisme”, “nacionalisme”, “geopolítica”, “imperialisme”. Aquest últim era el més vinculat a la teoria econòmica: si la capacitat productiva creixia més ràpidament que la demanda de consum, hi hauria un excés de la primera sobre la segona. L’única solució/possibilitat era la inversió exterior. Però com que tots els països capitalistes industrialitzats tenien el mateix problema, la inversió exterior significava que els països no capitalistes havien de ser “civilitzats” a la força, i les seves institucions tradicionals destruïdes més o menys violentament, posant les seves poblacions sota la mà invisible del mercat capitalista. Però, al mateix temps, les economies capitalistes madures estaven molt endeutades, i el pagament dels interessos d’aquest deute generava una càrrega improductiva i efectes deflacionistes sobre la inversió i el consum interiors. A més, augmentava les dificultats per endeutar-se dels agents econòmics nacionals. Per tant, els rendistes financers creditors (entre d’altres els capitalistes industrials) també havien de buscar sortides a l’exterior.

L'”imperialisme” –o sigui la rapinya i el saqueig dels pobles “incivilitzats” del món– i la guerra entre les diferents potències del capitalisme tenien una dimensió financera relativament autònoma de la dimensió productiva i industrial. I no tenien cap altra sortida. En aquest context, els vells ideals del republicanisme fraternal democràtic havien desaparegut de la vida acadèmica. Recuperar (molt parcialment) aquest llegat va costar centenars de milions de morts caiguts en l’holocaust colonial i en les dues guerres mundials. I encara que és veritat que el moviment obrer socialista va ser pràcticament l’única força política i social que durant un segle (1815-1914) va mantenir la torxa republicana i democràtica il·lustrada (“internacionalisme proletari”), també ella va fer figa el 1914, tot caient en una “Realpolitik” bel·licista i nacionalista.