Una de les coses que més em va agradar quan vaig començar al nou lloc de treball va ser trobar-me a la porta del WC la imatge de Sirenite. No treballo a la Universitat Pompeu i Fabra, ni a la del País Basc; tampoc a la Universitat de Sevilla. Aquests centres compten amb banys unisex als seus campus. Alguns d’aquests centres van començar per instal·lar un tercer lavabo per “persones no binàries”, però la fórmula que sembla que més simplifica el camí cap a la somniada igualtat que publiciten lleis i plans estratègics és un simple canvi de cartell.
Moltes violències simbòliques exercides contra qui desafia les normes de gènere acaben funcionant com cadenes físiques que limiten els moviments
Diuen que els canvis més trencadors comencen per accions petites; a la meva feina ho van veure així… canvi de cartell! I de cop i volta, una mateixa porta oberta a tothom. Genial, quin plaer! Quin descans pel cap… i pels esfínters! Sí, perquè quan el cap s’allibera el cos flueix. Per què moltes violències simbòliques exercides contra qui desafia les normes de gènere acaben funcionant com cadenes físiques que limiten els moviments.
D’això parlava l’altre dia amb l’Anna, que, sota el maquillatge, llueix pèls a la barba que insisteixen a anar allà on ella vagi. La cadena de reaccions que el seu cos genera en un lavabo “de dones” l’ha fet pensar dues vegades si veritablement tenia ganes de pixar o s’esperava a arribar a casa. I és que no es tracta només de superar la frontera del binarisme del cartell d’entrada. És que dintre tot reforça els rols que s’associen a dones i homes.
Dona: cura de les persones dependents, alta dedicació a l’estètica personal, tecnologies de la higiene tals com compreses, tampons… cura dels altres, pudor de mostrar els genitals en espais compartits… A la pràctica, “lavabo de dones”: lavabo compartit per dones, persones amb diversitat funcional i persones petites.
Els lavabos acaben sent gàbies adoctrinadores que ens recorden que som diferents i que qui surt de la norma és una amenaça i entre totes l’hem de recordar el seu lloc
Home: fort, ràpid, necessitats bàsiques de tecnologies de la higiene, espais exclusius per a homes, seguretat en mostrar els genitals en espais compartits, privacitat absoluta per tot allò que tingui a veure amb l’anus. A la pràctica “lavabo d’homes”: lavabo per homes (i punt! No anem a fer experiments que posin en risc la catedral de la masculinitat).
Com escriu Paul B. Preciado, “No anem als banys a evacuar sinó a fer les nostres necessitats de gènere. No anem a pixar sinó a reafirmar els codis de la masculinitat i la feminitat en l’espai públic. Per això, escapar al règim de gènere dels banys públics és desafiar la segregació sexual que la moderna arquitectura urinària ens imposa des de fa almenys dos segles: públic/privat, visible/invisible, decent/obscè, home/dona, penis/vagina, de peu/assegut, ocupat/lliure…”. I així, qui s’expressa en altres paràmetres acaba ocupant el centre de la diana.
M’ho deia l’altre dia l’Alan, que performa moviments de cowboy per evitar mirades al lavabo “dels homes” i espera pacient el seu torn d’accés al petit espai amb porta tancada, on farà el seu canvi de compresa amb la màxima delicadesa tractant d’evitar el soroll del plàstic de l’embolcall i amagant el “cos del delicte” a la seva butxaca fins que el pugui llençar a algun lloc sense ser descobert.
Els genitals turgents i sense vergonya s’alliberen de la tutela omnipresent de la roba que vesteixes, les corbes del cos, el volum dels pits i el borrissol a la cara
Però a la meva nova feina tot era diferent! T’aixeques de la taula, deixes de mirar pantalles amb la bufeta a punt d’explotar i… sorpresa! Sirenite et saluda feliçment enganxada a la porta de l’únic lavabo de l’oficina. Per fi un lloc de llibertat! I sents una escalfor meravellosa al voltant de l’esfínter urinari, com si es preparés per la mani de l’orgull; els genitals turgents i sense vergonya s’alliberen de la tutela omnipresent de la roba que vesteixes, les corbes del cos, el volum dels pits i el borrissol a la cara.
A Sirenite no l’importa a quina part del meu cos creixen pèls, si hi vaig amb sabates de taló o hawaianes, el protagonisme dels meus pits o el meu to de veu. Sirenite té preparat per mi un contenidor per posar el meu tampó o la meva compresa sense interrogar-me sobre el gènere amb el qual socialitzo. Sirenite està encantada si entrem al mateix espai dues persones que volem ajudar-nos, acompanyar-nos o xerrar de la vida mentre pixem; sense haver-nos d’etiquetar com a petites, dependents o altres.
Sirenite, però, s’ha oblidat de pensar en les persones que es mouen en paràmetres diferents del nordic walking i dona la benvinguda despreocupada a un espai on qui es mou amb cadira de rodes no pot entrar-hi i que no disposa de senyalització per qui no té una visió estàndard. Està clar que Sirenite va ser seleccionada exclusivament per a tasques de recepció; per què l’arquitectura del lloc la va dissenyar una persona que sembla no tenir altra referència d’usuàries que Superman.
Però, sorpresa! Avui al lavabo de la feina hi havia canvis. Sirenite seguia a la porta, però sense somriure. Dintre, al costat del WC un nou cartell m’increpava: “Aquí pixem totes, baixa la tapa!”
Però, sorpresa! Avui al lavabo de la feina hi havia canvis. Sirenite seguia a la porta, però sense somriure. Dintre, al costat del WC un nou cartell m’increpava: “Aquí pixem totes, baixa la tapa!”. Després del primer impacte, amb el meu cos encongint-se avergonyit, he començat a mastegar la nova realitat. Una nova norma ha arribat a omplir aquell buit tan inspirador. I allà estava jo, asseguda al WC, amb la meva bufeta orinant ordenadament, per si de cas una càmera vigilava el compliment de la norma, i el meu cap en ebullició preguntant-me: Qui ha decidit això? Qui és l’autoritat i per què no signa? Qui són “totes”? S’ha escrit per mi? Perquè haig de reconèixer que jo, en algun moment, m’he deixat la tapa aixecada, ho confesso. Ho ha decidit una persona o ha estat un consens? Es tracta d’una norma definitiva o es pot debatre. Quina és la lògica que la sosté? On puc informar-me per fer-ho “bé”. Això de no posar “si us plau” o usar majúscules+imperatiu+signe d’admiració em preocupa… Hi haurà càstig o penalitzacions?
La realitat és que el nou missatge del nostre bany m’ha fet pensar sobre les normes, qui decideix que és el millor o el pitjor per totes, com es prenen les decisions i com es comuniquen. I no puc deixar de pensar que darrere d’aquestes preguntes torna a estar el gènere i tot el sistema patriarcal que garanteix normes i categoritzacions. La mateixa autoritat que pren la paraula apujant el to de veu, que se situa per sobre de les decisions col·lectives, que no s’ha de qüestionar; la mateixa que, si cal, castigarà. Total, que ara estic intranquil·la, perquè acabo de sortir de la feina i no estic segura de si he baixat o no la tapa del vàter.
