Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alaa Al Aswani, novel·lista egipci

"A Egipte, l'islamisme i la dictadura militar són dues cares de la mateixa moneda"

La darrera novel·a d'Aswani. 'Una república com si...' (traduïda al català per Edicions de 1984), inspirada en la revolució del 2011, li ha valgut l'obertura d'un procediment militar al seu país d'origen / Abdallah Hassan

Després de barallar-me una estona amb la sincronització de la gravadora, el servei de missatgeria per vídeo al mòbil i agafar paper i un bolígraf, aconsegueixo fer una entrevista en temps de coronavirus. No és tan difícil i el professor, articulista i narrador egipci Alaa Al Aswani (El Caire, 1957), que ha recollit premis arreu del món i obres que han estat traduïdes fins a 36 llengües, m’atén des del seu confinament a Marsella. Al Aswani havia acceptat una invitació de la Universitat de Marsella i l’esclat de la pandèmia l’ha enxampat lluny de la família, que viu a Nova York. Malgrat que, com diu, a la ciutat francesa tot és tancat i per sortir s’ha de mostrar un paper especial, està tranquil: “Tinc temps per llegir i escriure, que és el que més m’agrada”. Quan encén una cigarreta, entenc que podem començar.


El seu darrer llibre, Una república com si… (editat en català per Edicions de 1984), ha estat prohibit a Egipte. Com se sent?

M’ho esperava. Tan bon punt el general Al-Sisi va prendre el poder, a Egipte se’m va prohibir escriure, aparèixer a la televisió i em vaig veure obligat a aturar les meves activitats culturals. Amb la publicació de la meva darrera novel·la, la situació ha empitjorat, perquè se m’ha obert una causa militar al meu país. Fa temps que faig classes d’escriptura creativa a universitats dels Estats Units i, sempre que he tornat a Egipte, la policia m’ha aturat i m’ha fet passar una mala estona. Però ara és diferent i els meus advocats m’han recomanat que, de moment, no hi vagi.


És una situació difícil. Va escriure la novel·la després de la revolta del 2011. Si no m’equivoco, uns 15 milions de persones van sortir al carrer per protestar contra el president Hosni Mubàrak. Finalment, però, la revolució va ser una il·lusió?

“En una revolta sempre hi ha una contrarevolta i el poder tracta d’aturar el canvi. Però quan el poble es revolta, tota la societat canvia. Els egipcis d’ara no són els d’abans”

No, no hi estic d’acord, a pensar això. Cap revolució, en la història, ha aconseguit un canvi en el primer intent. A Rússia es va intentar durant prop de deu anys. Fer la Revolució Francesa també va requerir temps. En una revolta sempre hi ha una contrarevolta i el poder tracta d’aturar el canvi. Però quan el poble es revolta, tota la societat canvia. Els egipcis d’ara no són els d’abans. Senzillament, és una qüestió de temps, i no només a Egipte, sinó a tot el món. Veurem caure els règims àrabs d’un en un.


Sense ser-ne una experta, diria que sembla que el mandat del primer president elegit a les urnes no va satisfer les demandes de la població. Ans al contrari. Vostè va donar suport al cop d’estat d’Al-Sisi, el 2013, i s’ha reproduït la història. És així?

A Occident, el paper dels Germans Musulmans i de Mohamed Mursi s’ha tergiversat, perquè Mursi no va ser elegit democràticament. Els Germans Musulmans van comprar els vots de la gent pobra. No crec que ningú en pugui dir “democràcia”, d’això! A més, Mursi va accedir al poder amb el suport de l’exèrcit. El que va passar després, amb la seva destitució per la força, és l’esclat d’un conflicte entre dues forces feixistes. A Egipte vivim en un cicle constant d’aliança i conflicte i l’aliança sempre és contrària a les veritables forces democràtiques.


A la novel·la, el personatge del general Ahmed Alouani és un retrat molt precís d’un militar. Una estudiosa del seu país té un treball on parla de la “relació contradictòria” que hi ha entre la població egípcia i el seu exèrcit, units per un sentiment nacionalista.

Aquesta idea forma part de la propaganda del règim. És clar que cap persona a Egipte està en contra de l’Exèrcit, però parlem de fer una revolució i de política. El meu germà pot ser soldat, ho pot ser el meu pare; l’exèrcit és la gent. Però això no té res a veure amb donar el poder d’un país a l’Exèrcit, perquè la política no l’han de fer els militars.


L’islamisme, en canvi, pot dirigir un país, si és elegit democràticament pel poble?

L’islamisme és l’altra cara de la moneda de la dictadura militar. Hi té molts punts en comú i totes dues forces s’instrumentalitzen mútuament. Fa més de vint anys que treballo en aquesta idea. Crec que, avui, els egipcis ja ho han entès i no confien en les forces islamistes. Saben prou bé que només són un instrument en mans del dictador. Han après la lliçó que el binomi de la religió i la política és el mateix que el de la religió i els militars. Això és vàlid per a qualsevol religió. Si la religió pren el poder, viurem en un sistema feixista, perquè la democràcia només pot ser secular.

Alaa al-Aswani està passant el confinament a Marsella, on havia acudit a pronunciar una conferència |Abdallah Hassan


Al llibre mostra que s’interessa per la societat egípcia i, en especial, pels seus joves. Hi posa tota l’esperança…

El 60 % dels egipcis té menys de quaranta anys i aquesta ha estat una revolució de la gent jove, que no pensa igual que els seus pares, que aspiraven a fer-se amb una bona feina al Golf i guanyar molts diners. La joventut d’ara vol fer la revolució i està disposada a assumir-ne els costos. Els joves em fan ser optimista.


Amb quin objectiu va escriure el llibre? Se sentia en deute amb la revolució, ja que també va sortir al carrer?

Com diu Isabel Allende, “els escriptors no inventem les novel·les, sinó que les descobrim”. Tenim la novel·la dins del cor i el que fem és deixar-la sortir. A mi, m’agrada més escriure novel·les que pensar-les i ho comparo amb una relació sentimental: senzillament, te n’enamores. Encara que, més tard, puguis buscar-ne els motius, l’experiència és emocional, no intel·lectual.


Els personatges semblen reals. Com ho ha aconseguit? Dedica moltes hores a parlar amb la gent?

“La literatura té el do d’humanitzar totes les persones i compartir una manera de pensar i un patiment que són universals. És igual si són egipcis o americans, cristians o musulmans”

Això és el més bonic que es pot dir a un escriptor i t’ho agraeixo. Em preocupo dels personatges com si fossin éssers humans reals. De fet, la literatura té el do d’humanitzar totes les persones i compartir una manera de pensar i un patiment que són universals. És igual si són egipcis o americans, cristians o musulmans. Ara bé, també penso que un escriptor ha de parlar del seu país i de la seva experiència de vida. Jo tinc la sort d’haver viscut a diferents països, també a Espanya, i és per això que he escrit sobre totes aquestes societats.


A la novel·la, sembla que, quan el projecte col·lectiu es trunca, són les petites accions individuals les que canvien la història. Què vol dir, amb això?

Per damunt de tot, crec en la humanitat. Quan no la respectem, és quan apareix un problema de poder. Al món, hi ha interessos que arrabassen la humanitat al poble (el capitalisme, les dictadures, els mitjans de comunicació…) i la literatura permet que ens hi enfrontem. Ens ensenya a percebre els valors que de debò defineixen la humanitat.


Què n’espera, ara, de la societat egípcia que ha fet protagonista de tantes novel·les?

Sóc optimista. La CNN va calcular que prop de 15 milions de persones van sortir al carrer, el 2011, per fer una revolució. Algunes d’aquestes persones han estat assassinades, empresonades o han hagut d’abandonar el país. Però no és possible assassinar una idea i la que va despertar la revolució continua viva. Per tant, la revolució encara és vàlida. Contra la policia, els diners i els mitjans de comunicació, el poble té tres armes: consciència, coratge i un somni. La història ha demostrat que, amb aquestes tres forces, podem guanyar.