Va topar amb el rap per casualitat i l’ha convertit en una porta per allunyar-se “del radar de la violència”. Vásquez s’anomena Snif en la batalla dels versos, amb què denuncia “els mals arrossegats des de la colonització”. És un discurs que es proposa treure de l’ombra els barris treballadors d’El Salvador per teixir un altre poder. Un poder lliure de sagnies entre iguals i dirigit a remoure desigualtats. Quan era encara més jove, alguns amics van morir “en formar part de la violència que hi ha a la comunitat”. D’altres, en el mateix entorn, van adonar-se que el hip-hop “havia fet alguna cosa” per ells. Es va decidir, llavors, a compartir les expressions artístiques urbanes amb altres joves. Snif ha aconseguit fer-se un lloc en l’escena musical salvadorenya. Organitzar-se i superar la “falta de memòria històrica” és l’estratègia que proposa el raper. Traçar i alçar paraules, l’aposta perquè les vides de barris com el seu no quedin colgades pels relats de violència.
En mencionar El Salvador, les paraules que sovint venen al cap són bandes [conegudes com a pandillas] i violència. Les teves lletres volen fer de contrapès a l’imaginari hegemònic?
Parlo de corrupció i dels poders fàctics que han configurat la nostra societat. Els mitjans només et parlen de massacres. No et diuen que hi ha molts diners entrant a El Salvador per prevenir la violència i que aquesta prevenció no s’està fent. I tampoc et parlen d’artistes que treballen perquè les coses siguin diferents. La meva lluita social des de la música és visibilitzar i dignificar les persones bones i treballadores de les comunitats que molts cops han de migrar, moltes amenaçades per bandes. Són les que venen a Europa a treballar, a buscar la vida digna que tothom ens mereixem, i topen amb el racisme.
Denunciar els abusos de poder et posa en perill?
Jo he tingut por per declaracions que he fet en mitjans de comunicació. Vivint en una comunitat, em poden fer desaparèixer fàcilment. Això ha passat amb altres activistes de hip-hop, pel que estan dient i fent. És fàcil que ho atribueixin a les bandes, quan pot ser obra d’un sicari enviat per un polític, per un corrupte, per una família de poder. Amenaçat, al meu país, s’hi sent qualsevol jove, cada dia, fins i tot per la policia i els militars. Als membres de les bandes de la teva comunitat a vegades els coneixes i hi pots mediar fins a cert punt; amb la policia no.
Tu hi has nascut després de la guerra civil, però el relat que transmets no és el d’un país en pau.
Vivim una guerra de pobres contra pobres, que és la guerra entre bandes. Els governs de dretes de després de la guerra van reprimir, reprimir i reprimir, i van generar una hostilitat que dificulta que la gent s’organitzi. La repressió militar ve per ordres dels Estats Units i és el que les famílies burgeses necessiten: que la gent pobra només tingui com a esperança i lluita sobreviure en el dia a dia. Tenen por de l’organització popular, perquè va donar lloc a la guerra que va permetre exigir drets que no existien a El Salvador.
Què marca la diferència entre el jovent que aposta per construir comunitat i el que no?
La consciència de classe. Et permet entendre que la teva lluita no és enrolar-te en una banda i tenir rivals que no coneixes, pobres com ho ets tu. Veus que la lluita la tens contra un sistema que, d’una manera o altra, hem de derrocar. La sortida és l’organització gestada als barris. La solució d’esquerres ha de venir de fora dels partits i de la cooperació.
Afavorir aquesta “solució” és el que busqueu amb Acción Urbana. Quin impacte ha tingut connectar amb el hip-hop per les desenes de joves als quals heu arribat?
Alguns es dediquen a l’art i altres ja no, però la seva manera de veure la vida va canviar. Són crítics amb el seu entorn i sabem que no estan en el radar de la violència. Des de la meva posició, que tinc una mica més de recorregut dins la música salvadorenya, intento obrir-los espais en una indústria quasi inexistent, però que pot donar per viure.
El que vas trobar en el hip-hop és el que altres joves troben en formar part de les bandes?
“El hip-hop també és una família, però no et rep de forma violenta i alhora et fa guanyar un nom”
Fins a cert punt, sí. La banda t’ofereix una nova família, quan potser vens d’una llar on t’has quedat amb àvies o tietes. I t’ofereixen el respecte de la gent. El hip-hop també és una família, però no et rep de forma violenta i també et fa guanyar un nom. En el hip-hop hi trobes comunitat, un contrapès davant l’egoisme induït per estar sumides en la pobresa i la violència, i a la prioritat de fer diners per sortir-ne.
