Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

A la recerca de la sexualitat perduda

‘Catalina’ ha estat l’espectacle amb el qual s’ha obert la setena edició del festival Sâlmon a l’Antic Teatre de Barcelona, un dels espais que acull el certamen de dansa, performance i arts vives contemporànies

 

Xavier Pijoan | @xavipijoan

Que el festival Sâlmon és un oasi dins de la cartellera teatral barcelonina, cada cop més adotzenada, és una metàfora que, a més d’allò més fàcil, no s’ajusta a la veritat i no dóna compte de la naturalesa gamberra del gruix principal de les seves propostes. La setena edició del Sâlmon arrenca amb la voluntat manifesta de posar el focus en el cos com a font de coneixement d’un mateix i de l’altre, i amb la d’esmicolar definitivament la llei no escrita que imposa la divisió entre el saber i el fer.

Amb aquests i altres desvaris gratant el sistema límbic i posant al descobert tantes idees preconcebudes, un s’encamina a l’Antic Teatre amb les esperances posades en les petites resistències que entenen les arts escèniques com una experiència transformadora que té a veure íntimament amb totes nosaltres. El Sâlmon ha confiat a Iniciativa Sexual Femenina (Elisa Keisanen, Cristina Morales i Élise Moreau), un col·lectiu nascut el 2017 al centre social autogestionat Can Vies, de Barcelona, la inauguració de l’edició d’enguany amb Catalina, un espectacle creat sota l’aixopluc de La Caldera de les Corts, que indaga en la manera com les dones han donat i rebut plaer per a repensar les possibilitats que el cos i el desig atorguen quan t’alliberes de les convencions imposades per la perspectiva masculina de la sexualitat.

A l’escenari buit i profund hi irrompen tres dones que corren fins a la paret del fons i ballen de manera agressiva a ritme de punk rapidíssim que posa el llistó de la intensitat a dalt de tot des del primer moment

A l’escenari buit i profund hi irrompen tres dones que corren fins a la paret del fons i ballen de manera agressiva a ritme de punk rapidíssim que posa el llistó de la intensitat a dalt de tot des del primer moment. És el tret d’inici a una sèrie de moviments espasmòdics que tindran protagonisme durant tota la representació. I a continuació, pausa, silenci, només els esbufecs per a recuperar l’alè abans de descobrir que el turmell, el mixelín, el peu, el panxell o l’aixella poden ser zones erògenes inexplorades fins avui. I amb deu minuts, ja hauran estat enunciats els elements formals que esdevindran l’eix al voltant del qual es desenvoluparà Catalina: el moviment que reacciona a l’estímul del so, de la música; la repetició i les pauses carregades de significat per contrast; i l’omnipresència dels cossos que cerquen per instint i sense filtres intel·lectuals ni emocionals formes genuïnament femenines de donar i obtenir plaer.

De manera sobtada, el públic reconeix en la veu de Morales una versió del Pequeño vals vienés d’Enrique Morente que, a la vegada, ja versionava el Last Waltz de Leonard Cohen. Les actrius es desplacen amb parsimònia d’una punta a l’altra de l’escenari expressant el lament de Catalina, farta de relacions fonamentades en el sotmetiment de la voluntat, en el dolor i la manca d’imaginació.

L’encert i l’atractiu de la proposta de les Inicitaiva és la presa de consciència que som tot cos, i que és absurd deslligar les nostres accions dels nostres desitjos

Catalina apel·la al gaudi sexual com a eina emancipadora sempre que mira de trencar els tabús que ni tan sols el feminisme s’ha atrevit a combatre. L’encert i l’atractiu de la proposta de les Inicitaiva és la presa de consciència que som tot cos, i que és absurd deslligar les nostres accions dels nostres desitjos. Catalina és un espectacle radical perquè acudeix a l’arrel entesa com a un “tornar a començar” des d’una perspectiva femenina i feminista en què la dona pren la iniciativa i no és un element passiu que espera.

En el desenllaç, les tres dones follen amb una taula en una baula més en el procés iconoclasta i alliberador en el que no hi manca l’autocrítica des del feminisme ni el sentit de l’humor com a forma d’autoconeixement. La sexualitat no està desproveïda de violència, d’agressivitat, o sí, i l’interessant és que Catalina proposa investigar-ho, desfer-se del control patriarcal tradicional per a començar a fruir.

Darrere de l’humor i la desdramatització que el to de l’espectacle ofereix, la idea que hi subjau és molt greu, i només l’esperit de resistència ens permetrà afrontar-ho.

L’amígdala cerebel·losa ja dóna voltes de campana, i en topar amb el temple sacrosant de la música culta de la ciutat, els noms de Herreweghe, Flórez, Perahia o Koszenà em fan pensar si l’establishment cultural català serà capaç de rescabalar les silenciades dels anys i els segles de menysteniment i d’oprobi.

El Sâlmon no és ni ha de ser un oasi, sinó una plataforma de llançament, una zona de resistència a tantes programacions porugues refractàries a tot allò que impliqui posar en dubte els paràmetres estandarditzats de la nostra cultura. Ens queda el Sâlmon i el teatre que tensa l’espectadora, que tensa, que incomoda i que desafia les normes, més o menys subtils, però sempre arbitràries i interessades amb què el poder regula la manera com ens relacionem les unes amb les altres. Dijous vinent, més Sâlmon a L’Antic Teatre: ens hi acostarem per a posar a prova les conviccions pròpies i us ho explicarem puntuals. Fins aleshores, taral·lejaré Catalina, de Manuel Vallejo, “llave de oro del cante” que fa cent anys cridava “Catalina, ponme la mano aquí / que está muy fría”.