El matí del 17 de setembre de 2008 va sortir a la llum una nova publicació. Era un diari independent batejat amb el nom de Crisi. Es repartia pels carrers de forma gratuïta. Entre totes les persones que van acceptar una còpia hi havia Anna Giralt. Just a la sortida del metro, va poder veure la notícia principal: un jove anomenat Enric Duran assegurava haver “robat” 492.000 euros a diferents entitats bancàries, amb préstec que no tenia intenció de retornar amb l’objectiu de promoure un debat entorn del model financer capitalista i especulatiu. “En aquell moment em va semblar un acte radical i transgressor”, diu Giralt, que ara debuta com a directora de cinema amb el documental Robin Bank, que recrea la història d’Enric Duran “Aquesta idea de David contra Goliat em va mostrar altres maneres de lluita, com un far que proposa altres vies”. La pel·lícula s’estrena al cinema Aribau de Barcelona aquest dijous, 29 de setembre.
Onze anys després, en 2019, aquell nom que havia desaparegut de la vida pública sorgia de nou. Durant els aldarulls de la sentència del procés, Enric Duran reapareixia per fer una crida a la desobediència. En aquell moment va néixer la inquietud d’Anna Giralt per saber més de la història d’aquell activista buscat per la policia i que vivia en la clandestinitat. La seva veu sorgia com una guia reforçada per l’èxit de l’acció i el mite del personatge.
Robin Bank, l’opera prima d’Anna Giralt, reprodueix la història d’Enric Duran. Veient-la, no només sabrem com va preparar l’acció que el va portar a protagonitzar un intens debat públic –va arribar a ser batejat amb els malnoms de Robin Hood dels bancs o Robin Bank– sinó que també veiem la part més personal del personatge. Des de les inquietuds que ja mostrava quan era una criatura, i que coneixem a través del testimoni de la seva mare, fins al moment que pren la decisió d’anar una mica més enllà i entra a formar part del moviment antiglobalització.
A través d’unes gravacions que facilita el seu advocat, serà la veu del mateix Enric Duran, acompanyada d’unes imatges d’animació, la que ens expliqui com s’ho va fer per perpetuar el “robatori”. És punt d’inflexió en la pel·lícula reforçat per la imatge prèvia més propera que Anna Giralt ens aporta i que ens ajuda a entendre bé què va fer exactament. “Quan entenc bé com l’Enric va fer l’acció m’adono de la complexitat i de la tenacitat que calia per fer-la”. La narració de l’activista és sincera i detallada; també ens parla dels errors que va cometre durant els primers intents. “És una acció que va planificar i dur a terme durant gairebé tres anys, aquesta perseverança, em sembla admirable”, apunta la realitzadora.
Objectiu, trobar-s’hi cara a cara
La pel·lícula és un trajecte personal de la directora. Ens dóna tota la informació que ella va recopilar per poder entendre millor qui és Enric Duran i poder arribar, mitjançant una imatge més calidoscòpica, al propòsit principal: la trobada amb ell cara a cara. Les dificultats de viure en clandestinitat de l’activista, compliquen la tasca, però aprofita el temps en aprofundir en les reflexions que li assalten el cap. Ens ensenya els canvis que va patint la imatge que tenia d’ell, com, cada vegada, és més humà, més complex. Aquest procés, però, en lloc de desvirtualitzar-lo, de treure valor a la seva acció, de caure en la simplicitat de titllar-lo de somiador, reforça el respecte i l’admiració. És un home que sempre s’ha mantingut a uns ideals i ha viscut (i viu), en conseqüència.
“La pel·lícula et qüestiona el teu paper com a agent de canvi o agent continuista, i fins a quin punt som coherents i els nostres pensaments estan alineats amb les nostres accions”, apunta la directora i aquesta reflexió creix amb el film
La història i sacrificis que han capgirat tota la vida d’Enric Duran, t’obliguen a qüestionar-te. És molt probable que moltes espectadores i lectores pertanyin al grup al qual pertanyem la majoria: no ho hauria fet. Fins i tot si creuen en el canvi que planteja l’activista, fins i tot si estan d’acord amb les seves paraules, no estan del tot segures de fins a on estarien disposades a arribar per aconseguir-ho. “La pel·lícula et qüestiona el teu paper com a agent de canvi o agent continuista, i fins a quin punt som coherents i els nostres pensaments estan alineats amb les nostres accions”. Aquesta reflexió de la directora creix amb el film.
Aquesta anàlisi personal és més intensa amb la trobada d’Anna Giral amb Enric Duran. “Malgrat el temps i l’aïllament, continua tenint el mateix esperit”, assenyala l directora. Tant és així que no ha parat, continua actiu, preparant noves accions amb la mateixa constància, paciència i perseverança i amb la mateixa finalitat: la conscienciació social.
Al film la paraula lluita queda enrere, “l’hem de canviar per d’altres com construir, proposar o cooperar”. Amb la seva acció, Enric Duran volia demostrar els errors d’un sistema, assenyalar les futures conseqüències que vam poder viure i que encara avui vivim. Però el sistema no és invencible i ell sembla disposat a mostrar quines són les alternatives. “Sembla que en el nostre imaginari (i en això el cinema darrerament penso que hi contribueix molt), ens costa més imaginar la fi del capitalisme que la fi del món”, diu Anna Giralt. “El que és utòpic és el capitalisme, no les alternatives”.
