“Aproximadament he perdut uns 25 concerts, a part de les classes”, comenta Juan Belda, membre dels grups Ciudad Jara i Blue Caravan. Per desgràcia aquesta realitat és molt habitual en la comunitat artística en els dies de confinament decretat per fer front al coronavirus. Segons les dades de l’Acadèmia Catalana de la Música “les pèrdues en ingressos pels músics per les actuacions anul·lades durant el període entre el 15 de març i el 31 de maig són d’aproximadament cinc milions d’euros, si tenim en compte la comparativa d’ingressos de les cooperatives i empreses de facturació de músics durant el mateix període del 2019”. Des de la Valencian Music Association, que aglutina empreses del sector al País Valencià, assenyalen per la seva banda que “la indústria musical valenciana s’enfronta a possibles pèrdues de més de 8,5 milions en els pròxims dos mesos” i afegeixen que “al voltant de 30.000 professionals es veuran profundament afectats per la crisi sanitària” entre artistes, promotores, mànagers, productores, sales, tècnics i ocupacions auxiliars.
Com és habitual, la resposta popular a aquesta situació crítica, on centenars d’artistes han vist cancel·lades les seves actuacions, es donà abans. Les demandes per part del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC) són clares, “la situació és greu i afecta el col·lectiu de manera molt diversa, cal pensar en solucions que garanteixin no només ajudes a la indústria, sinó ajudes als artistes” explica Albert Costa. És per això que des de l’SMAC presentaven el passat 21 de març la campanya #JoEmQuedoSenseFeina, que recull les vuit exigències bàsiques que es fan des del col·lectiu de músics.
Solucions amb peròs
Gran quantitat d’artistes de diverses disciplines han aprofitat el confinament per a oferir el seu contingut de manera gratuïta a les xarxes, especialment a través de directes d’Instagram o Facebook. Durant aquests dies s’han creat gran quantitat de festivals per a viure des de casa els concerts als quals no podem assistir, una iniciativa solidària que pretén fer-nos la quarantena més suportable.
No han trigat a aparèixer tampoc veus crítiques amb el model de resposta, assenyalant que oferir concerts o recitals de manera gratuïta contribueix, encara més, a la precarització del sector cultural i perpetua la idea que la cultura pot consumir-se sense ser pagada. “Encara que no vulguis, hi ha certa pressió respecte a oferir concerts. Sembla que ja no només has de tenir xarxes sinó que has d’estar actiu i oferint contingut”, assenyala Belda. “Nosaltres hem optat per fer “Tutorials Estesos”, perquè qui vulgui pugui aprendre a interpretar les nostres cançons”, ens comenta Claudia García, musicòloga i violinista de Roba Estesa. Per a elles la situació és difícil d’analitzar, tenen clar però que ens fa repensar els formats. Amb els tutorials pretenen difondre la seva música des d’un altre punt, fugint de l’escolta passiva i animant a la seva comunitat a ser més participativa.
Una de les iniciatives de més èxit aquests dies està sent el Cuarentena Fest, un dels pocs festivals per a gaudir des de casa que ha inclòs l’opció de taquilla inversa perquè la gent tingui l’opció de pagar el que pugui pels concerts i que així els artistes puguin cobrar pel seu treball. No obstant això, la immensa majoria de l’oferta cultural que podem veure aquests dies a través directes d’Instagram és gratuïta. En una entrevista a Joan Pons, El Petit de Cal Eril, aquest es preguntava “pagues per veure pel·lícules, però els concerts han de ser gratis?”.
“Per a nosaltres fer directes sense que els artistes cobressin no era una bona opció”, comenta el membre de Cuarentena Fest Dani Cantó
“Per a nosaltres fer directes sense que els artistes cobressin no era una bona opció”, comenta el membre de Cuarentena Fest Dani Cantó, “per això funcionem amb diversos grups de treball i tot es planteja de manera democràtica amb els artistes. És en aquest grup on es va prendre la decisió de dur a terme el festival amb la modalitat de taquilla inversa”. Es va decidir també a través d’aquest mitjà el fet d’autogestionar-se i, tot i haver rebut propostes de finançament, han preferit no rebre ajuts econòmics d’empreses que no els hi semblessin coherents.
Altres models per a superar la crisi cultural
L’organització social per a superar aquest sot en la cultura no s’està vivint igual a tot arreu, Berlín per exemple compta des de fa gairebé 20 anys amb una associació anomenada Club Comission. Aquesta associació, formada per professionals de la programació cultural, es dedica a oferir suport a través d’assessorament, xarxes i contractes específics de la indústria. És des d’aquí des d’on sorgeix United We Stream, una plataforma de streaming de clubs i artistes per a transmetre directes, debats, conferències i pel·lícules sobre la cultura de club. A través del seu web es poden fer donatius puntuals, fer-se membre, o donar directament als clubs. Els diners recaptats es destinen a un fons de rescat per a artistes en situacions de dificultat. Per a oferir total transparència han creat també un catàleg de criteris de distribució del fons de rescat i buscat un jurat independent.
En aquesta línia estan treballant algunes artistes com Alba Corral, artista visual partícip d’esdeveniments de caràcter més íntim que ofereixen Dj sets, entrevistes o sessions amb live coding per streaming i que funcionen també amb la modalitat de taquilla inversa. Des de l’SMAC també s’està pensant en un format similar al plantejat a Berlín, comenta Costa, “però el format caixa de resistència i concerts en streaming és complex: quins grups poden permetre’s aquest tipus de format?”, planteja.
El confinament porta a la necessitat de replantejar totes les opcions de consum cultural i convida al pensament crític envers totes elles, a la recerca d’aquella que resulti més còmoda per al públic consumidor i més beneficiosa per als i les artistes. “Part de la problemàtica actual recau en el fet que hem acceptat com a natural que l’artista visqui dels directes i no pas de la venda de la seva música”, planteja Dani Cantó. Aquest tema ja es va abordar al Sónar 2017, en la conferència sobre Resonate, una cooperativa de streaming musical.
Resonate planteja un nou model de consum musical que fuig del format abusiu de venda en línia, on la major part dels diners són per a la distribuïdora
Resonate planteja un nou model de consum musical que fuig del format abusiu de venda en línia, on la major part dels diners són per a la distribuïdora, fent que l’artista arribi a cobrar únicament 10 cèntims d’euro per tema. S’allunya també de la idea d’all you can eat cultural oferida per Spotify, on és necessari unes 100 reproduccions perquè l’artista cobri per un tema. Els beneficis de l’ús d’aquesta plataforma són clars: millors condicions per a artistes emergents i condicions més ètiques per al nostre consum cultural.
La idea és que el preu és més econòmic quan s’està explorant i augmenta a mesura que s’escolta una gran quantitat de vegades la mateixa cançó. Per a les persones usuàries el cost total és similar al de la subscripció mensual mitjana, no obstant això Resonate paga als i les artistes per quantitat de reproduccions. A més la plataforma innova també en el seu sistema de repartiment de beneficis, involucrant en ell a agents consumidors, treballadors (artistes, segells discogràfics, personal) i contribuents voluntaris.
Quin futur es vol construir?
“Què passarà quan recuperem la normalitat en el context de concerts?”, es qüestiona l’Anna Sardà, baixista de Roba Estesa. Dani Cantó ho té clar: l’Streaming i el directe físic coexistiran durant una bona temporada. La qüestió doncs és, com conviurem amb aquesta coexistència de formats? I quina disposició tenim per a fer d’ella una oportunitat de reinventar les experiències culturals?
Ara per ara aquests sistemes alternatius no es coneixen massa a Espanya. No obstant això veure models d’èxit podria inspirar per a un debat que és imprescindible abordar. Però que sobretot, és imprescindible abordar-lo posant les cures en el centre i disposades a la crítica.
L’artista Fran Yera proposava via Twitter fa uns dies la creació d’un micromecenatge per a finançar un festival cooperatiu post confinament, citant una cinquantena d’agents implicats en la indústria musical: administració, entitats, mitjans, discogràfiques, artistes… La proposta no va tenir l’èxit esperat, sembla que encara no tenim la disposició necessària com a societat per a fer-li una volta al tema. Potser es té el cap massa ocupat veient directes d’Instagram per a veure que es necessita plantejar noves idees i expandir horitzons. Vénen temps difícils per a la cultura i cooperar és l’aposta més segura, més inclusiva i més ètica per a posar la cultura per sobre dels beneficis econòmics que, en general, en aquesta indústria disfuncional, només arriben a uns pocs.
