Els smartphones arriben a la vida de les més petites a una edat cada cop més primerenca. El comportament, ús del temps i relacions s’han reconfigurat al voltant d’aquests aparells anomenats “intel·ligents”. Sembla que anem tard, i tan sols repetim: “totes estan enganxades al mòbil!”.
Els impactes de l’ús excessiu de pantalles són un fet. Patologies a la vista, dificultats en l’adquisició del llenguatge, afectacions en les habilitats socials i l’autoestima, addicció (les xarxes socials estan dissenyades per generar-la) i vulnerabilitat dels infants i joves a aquesta addicció, donada l’etapa del procés maduratiu que travessen… I no només això: darrere de les aplicacions i les plataformes de recerca i oci en línia, hi ha models de negoci basats en la recollida massiva d’informació personal.
Sabent això, les famílies amb filles petites arriben a un punt en què han de decidir si proporcionar un mòbil o no. Amb totes les tensions que això comporta. Moltes, però, volen fer-ho diferent, endarrerint al màxim la incorporació del telèfon portàtil (que ara es fa a l’inici del cicle de Secundària, majoritàriament) o reduint la sobreexposició a les pantalles. I sovint es troben aïllades o sense eines davant aquesta decisió.
Moltes, però, saben que no estan soles, i s’han organitzat, generant moviment que posa veu i fa col·lectiva la preocupació, i demana (o pren) mesures al respecte. Una d’elles és la proposició de llei que demana prohibir els mòbils als centres educatius.
La regulació pot ajudar a posar límits a qui no els contempla, o a què posem el focus en una problemàtica que requereix actuació. Però és suficient?
La regulació unifica, no contempla la diversitat, i pot protegir les vulnerabilitats d’algunes, mentre accentua les d’altres. I es basa en mecanismes de vigilància i control que, d’altra banda, requereixen recursos per aplicar-se
Alhora, la regulació unifica, no contempla la diversitat, i pot protegir les vulnerabilitats d’algunes, mentre accentua les d’altres. A més, es basa en mecanismes de vigilància i control que, d’altra banda, requereixen recursos per aplicar-se. Resumint, prohibint el mòbil es redueix la capacitat de les famílies i dels centres educatius d’actuar de manera adaptada i flexible a les circumstàncies i el context.
Així, davant d’un repte –que és complex–, solucions –poc complexes– com la prohibició ens fan perdre oportunitats d’incorporar l’ús d’aquesta tecnologia de manera sana i crítica.
Proposem, doncs, entomar-ho de manera integral: posant al centre l’acompanyament i introduint progressivament l’ús del mòbil per promoure l’adquisició d’autonomia en el seu ús. És un camí que pren diverses direccions: d’una banda, implica que les adultes també prenguem consciència del nostre consum a l’hora d’aplicar criteris i establir pactes d’ús, i de l’altra, que busquem suport, compartint idees i recursos, prenent decisions conjuntes amb altres famílies per recórrer aquest procés plegades.
És un repte educatiu nou, i deixar-nos endur per la por no ens ajuda, com tampoc ho fa tenir una mirada rígida o poc flexible. El diàleg entre les educadores, les famílies i les mateixes nenes, nens i adolescents –que també tenen molt a dir-hi!- ens ajudarà a avançar cap a un escenari en què convisquem d’una altra manera amb la tecnologia.
