Què tenen en comú l’Amine, la Farira o l’Osama? Per a la majoria de la nostra societat, només són persones menors de divuit anys homogeneïtzades sota un acrònim d’una llengua que ni tan sols coneixien: menors estrangers no acompanyats (MENA), terminologia que no emprem en aquest mitjà en considerar-la estigmatitzadora, però que plasmem ara i aquí per evidenciar que és possible donar-li la volta.
Ho demostren les experiències d’aquestes tres joves, que formen part d’una sèrie de deu testimonis reals de processos migratoris que Sara Montesinos i Martí Albesa, comunicadores i fundadores de l’Agència Talaia, han compilat en el llibre Tan sols viure. Tres paraules per un títol que sintetitza a la perfecció el motiu que empeny infants i adolescents a arriscar-ho tot per completar sense referents adults el trajecte fins a arribar a aquesta riba de la Mediterrània.
En poc més de cent pàgines es barregen diferents formats d’escriptura, alguns de més clàssics com ara el conte i el teatre, combinats amb d’altres més innovadors com transcripcions de notes de veu i d’exposicions orals. Per a les autores és “un crit pel dret a migrar”, per a les lectores esdevindrà, a més a més, una oportunitat per conèixer de primera mà els múltiples obstacles que avui dia cal superar per exercir-lo.
En poc més de cent pàgines es barregen diferents formats d’escriptura, alguns de més clàssics com ara el conte i el teatre, combinats amb d’altres més innovadors com transcripcions de notes de veu i d’exposicions orals.
Tot en una obra ideal per a les classes dels instituts de secundària, on hauria de ser un material imprescindible per educar les noves generacions no només en el respecte a la diversitat, sinó també en la consciència dels mateixos privilegis. Amb aquest objectiu, el llibre disposa d’una guia didàctica per ajudar les docents a plantejar treballs
i reflexions a partir del contingut de cadascun dels capítols.
És així com aquest treball esdevé un bon antídot contra els discursos d’odi que l’extrema dreta crea al voltant d’aquest col·lectiu. Sobretot perquè és capaç de copsar l’emocionalitat d’aquestes joves i transmetre les seves vivències des de l’empatia, però també perquè mostra com algunes d’elles han esquerdat l’estigma i esdevingut veïnes fruit d’haver trobat entre nosaltres l’acompanyament i companyia que els mancava. Tinguem-ho clar, parar els peus al racisme també és la nostra responsabilitat.
