“Hi ha i hi haurà resistències. La lluita contra la crisi climàtica de vegades toca privilegis que considerem drets. Implica lluitar contra l’estil de vida d’Occident, que s’ha mantingut en bona part gràcies a l’ús dels combustibles fòssils, carregant el pes sobre el sud global i algunes classes dins dels països occidentals, a més de les generacions futures. Tenir un cotxe per persona, poder menjar carn cada dia o a cada àpat… són coses que considerem drets quan tenen conseqüències nefastes per les classes baixes a Occident, però també a territoris de la resta del món, i que han estat possibles gràcies a unes condicions energètiques molt concretes”. Gil Hortal té 21 anys i forma part del col·lectiu End Fossil, una organització que busca donar fi a l’ús de combustibles fòssils i que troba les seues bases a l’estudiantat universitari. A Barcelona, va protagonitzar l’ocupació del claustre de l’edifici històric de la UB el mes de novembre.
Mitjançant aquesta acció reivindicaven “el trencament de les relacions [del centre universitari] amb el Banc Santander i Repsol, tancar la càtedra d’aquesta última sobre transició energètica i incorporar una assignatura sobre emergència climàtica al currículum”, explica la seua companya Elena Isidro, de 26 anys. “Vinculem acabar amb els combustibles fòssils amb la possibilitat de construir una societat millor i reformar el sistema econòmic. No només acabar amb el capitalisme, sinó amb una economia que perpetua sistemes neocolonials o un model patriarcal molt lligat a com es tracta el territori i com s’organitza la societat i transitar cap a un model que tinga en compte el benestar de les persones i del planeta i no els beneficis de les empreses”, afegeix Hortal.
El discurs d’aquestes joves condensa el pensament dels nombrosos grups activistes que han sorgit en els últims anys al Nord global per protestar contra la inacció de governs i companyies en la lluita contra el canvi climàtic. I que cada vegada són més mediàtiques gràcies a la visibilitat de les seues accions impactants, com la que van portar a terme dues activistes de Futur Vegetal que es van enganxar al marc de dues pintures de Goya del Museu del Prado de Madrid. “Apostem per posar una demanda molt concreta damunt de la taula. En el nostre cas, la retirada de les subvencions a la indústria càrnia, mitjançant una campanya d’accions de desobediència civil d’alta intensitat”. Així parla un dels fundadors del col·lectiu, Bilbo Bassaterra (30 anys). “Considerem que és el que hem de fer si tenim en compte el context de l’Estat espanyol, que és un dels principals productors i un dels territoris més vulnerables a l’efecte del canvi climàtic per l’escassetat d’aigua, i amb la ramaderia com un dels sectors que més demanda”. Entre altres accions, el col·lectiu va protagonitzar també el tall de la circumval·lació madrilenya M-30 dos dies abans de Nadal, una acció que va comportar la detenció de set activistes. “Estem en un moment històric en el qual ens l’hem de jugar. Veient-ho amb perspectiva, puc passar cinc anys a la presó, però en altres països com Colòmbia, et maten per defensar el medi ambient. Davant d’això, no ens poden espantar les penes”, argumenta Bassaterra.
2018, any zero de l’activisme climàtic
Moltes membres d’End Fossil i Futur Vegetal no són noves en el món de l’activisme. Provenen d’altres moviments contra el canvi climàtic, principalment dos: Fridays For Future i Rebel·lió o Extinció.
Ambdós moviments tenen el seu origen l’any 2018. En el cas de Fridays for Future va ser la protesta de Greta Thunberg davant el Parlament suec la que va inspirar molt jovent arreu del planeta a emprendre accions per conscienciar sobre el canvi climàtic cada divendres als seus respectius països i ciutats, que van acabar concretant-se en diferents vagues pel clima que es van iniciar l’any 2019 i que es van reproduir a ciutats com Barcelona i València. David Adrià (20 anys), forma part del grup de Joventut pel Clima d’aquesta última ciutat, que és la denominació amb la qual ha acabat redefinint-se FFF, un dels primers moviments eminentment juvenil que va focalitzar-se en la lluita contra la crisi climàtica. Adrià explica com la finalitat del col·lectiu s’ha redefinit amb el pas del temps i que ha passat de reclamar mesures a les institucions a buscar la incidència per altres vies. “Des de Joventut pel Clima sempre hem apostat pel decreixement, per una transformació de les relacions socials i productives i hem demanat a les institucions una posició clara respecte a macroprojectes o el model energètic o urbà, perquè molt sovint es prima més el valor econòmic que no pas el valor real o social d’aquests projectes”.
Els vincles de Futur Vegetal s’estenen cap a Rebel·lió o Extinció, que és el grup on militaven o encara ho fan moltes de les seues integrants. Nascut també el 2018, el grup té l’origen en un moviment del Regne Unit que, com FFF, de seguida es va estendre a altres ciutats, tal com explica Olga Pradas (50 anys), qui forma part del nucli de Barcelona. Pradas detalla les tres demandes principals del grup: que els governs i els mitjans de comunicació diguen la veritat sobre el canvi climàtic, que s’actue políticament i que es creen assemblees ciutadanes pel clima que supervisen les mesures. A més, Pradas afegeix una “demanda zero: que es faci justícia climàtica, ja que vivim en una situació creada pels països rics que pateixen els països pobres i les classes socials més desfavorides”. La membre de Rebel·lió o Extinció destaca la transversalitat del grup, on hi ha representades persones de totes les edats, tot i que reconeix les carències del col·lectiu per atreure perfils com els de les persones migrades o socialment racialitzades. Per l’activista, “des de la societat es veu, majoritàriament, que els joves són els que més estan reaccionant davant l’emergència climàtica, però no és ben bé així. La gent de més edat tendim a pensar que no hi ha res a fer, que hi ha poc marge de millora i no som conscients del poder que tenim quan ens unim”.
Hortal i Isidro, d’End Fossil, ho tenen clar: “En la disputa de la gestió política és on tenim poder els moviments socials, per pressionar i intervenir en les decisions que afectaran el futur que puguem viure”. “Davant de tanta incertesa, de vegades preferim la certesa de saber que tot anirà malament i no equivocar-nos que potser provar, arriscar-nos a entrar en contradiccions i viure frustracions pel fet de provar que pot haver-hi una cosa millor que a on tot apunta que acabarem”, conclou Hortal.
