François Morin, professor emèrit d’economia de la Universitat de Tolosa de Lengadòc, que va tenir una participació directa i important en els fets, ens ha regalat un llibre molt interessant (Quand la Gauche essayait encore. Le récit inédit des nationalisations de 1981 et quelques leçons que l’on peut en tirer, 2020). El llibre té dues parts clarament diferenciades. A la primera, l’autor pretén restituir de la forma més precisa possible la història de les nacionalitzacions a França el 1981. A la segona part, l’autor intenta esbrinar les raons polítiques i ideològiques d’aquestes, en un moment en què als altres països desenvolupats es feia justament el contrari: globalitzar, desregular i liberalitzar l’economia, i sobretot les finances. Però Morin fa un pas més, ja que pensa que les intuïcions que hi havia darrere de les nacionalitzacions han retrobat avui una nova actualitat, a causa del pes de la moneda i les finances en les crisis actuals i a les deficiències de la democràcia participativa, particularment en l’àmbit econòmic. I és per això que al final ens parla de la seva proposta per a una “democràcia econòmica radical” que ha d’arribar a l’interior de les empreses, particularment les nacionalitzades.
A la primera part del llibre, l’autor fa un repàs exhaustiu de la lluita entre dues posicions polítiques i ideològiques que s’enfrontaran durant més de tres mesos a l’interior del Partit Socialista francès. Des que es va signar el Programa Comú amb el Partit Comunista el 1972 fins al 1981 la posició de l’oposició d’esquerres semblava clara: calia nacionalitzar els sectors estratègics de l’economia francesa i sobretot calia assegurar el control del crèdit a partir de la nacionalització de la banca i dels principals establiments financers. El fet que l’esquerra no guanyés les legislatives de 1978 va començar a fer aparèixer algunes diferències que després de la victòria a les presidencials de 1981 de Mitterrand, van anar cristal·litzant en dues línies polítiques, sobretot respecte a les nacionalitzacions. L’autor les qualifica de línia de ruptura i línia reformista.
L’experiència de les nacionalitzacions va ser una experiència efímera que va acabar en un fracàs, de tal manera que entre 1986 i 1988 hi varen haver unes privatitzacions massives que varen continuar en els anys següents
La primera (on destacava Pierre Mauroy i, almenys al començament, tenia el suport de Mitterrand) tenia una voluntat de canvi profund, proposant una transformació radical de l’economia de mercat i del mode de producció capitalista. Proposava unes nacionalitzacions molt àmplies, sobretot del crèdit, esperant que provocarien un xoc i un canvi de la lògica del sistema econòmic. En canvi, la línia reformista (amb Delors i Rocard com a membres destacats) buscava també un canvi, però compatible amb l’economia de mercat per anar cap al que s’anomenava una “economia social de mercat”, que era com es definia també l’economia alemanya dominada per l’ordoliberalisme. No volien unes nacionalitzacions massives sinó només prendre el poder d’alguns centres decisius de l’activitat econòmica. I insistien que calia tenir molt en compte les evolucions (de tipus neoliberal) que s’estaven produint al món. Les dues línies es diferenciaven en diverses coses, però el punt de conflicte essencial va ser el de l’abast i les característiques de les nacionalitzacions i, particularment, del crèdit.
A la segona part del llibre, Morin comença fent un balanç contundent de l’experiència de les nacionalitzacions: va ser una experiència efímera que va acabar en un fracàs, de tal manera que entre 1986 i 1988 (amb el govern de la dreta, encapçalat per Jacques Chirac, en cohabitació amb la presidència de Mitterrand) hi varen haver unes privatitzacions massives que varen continuar en els anys següents. En l’àmbit de la política econòmica també varen triomfar les idees de la línia reformista: des de març de 1983 es va aplicar una política de rigor/austeritat amb un bloqueig dels salaris, la desindexació dels salaris respecte als preus, retallades pressupostàries, l’autonomia en la gestió de les empreses públiques, etcètera.
L’autor, d’altra banda, creu que les motivacions profundes que estaven en l’origen de les nacionalitzacions de 1981 continuen essent sorprenentment actuals, tot i tenir en compte que el context actual és molt més complex, quan estem vivint en una economia mundial que ha de fer front a múltiples crisis interconnectades: la crisi climàtica i ecològica, els reptes geopolítics i militars, el creixement de les desigualtats socials i econòmiques i la pobresa, les crisis econòmiques recurrents, etcètera. Unes crisis que tenen un caràcter sistèmic i cada vegada més greu.
Tot plegat ens porta, crec, a la necessitat inajornable de la nacionalització de certs sectors estratègics avui, al nostre país, a Europa i al món capitalista desenvolupat, com a mínim
Així, els objectius del Programa Comú de 1972 ens parlava de “permetre a la ciutadania viure millor, canviar la seva vida” i de “respondre a les aspiracions de milions de persones i a les exigències de desenvolupament de la democràcia”. També en el discurs de política general de Pierre Mauroy el 8 de juliol de 1981, o en l’exposició de motius de la llei de nacionalitzacions, es parla de les injustícies socials, de la incoherència de les actuacions dels governs anteriors i de la necessitat de canvis radicals (particularment les nacionalitzacions) i de la necessitat de desenvolupar la democràcia econòmica a les empreses públiques, és a dir l’autonomia en la gestió de les empreses i l’extensió dels poders dels treballadors. És a dir, la nacionalització s’havia d’acompanyar de la democratització real de les empreses nacionalitzades. I, en aquell moment, tenint en compte la importància dels préstecs, que en estar a la base de la creació monetària tenen una funció d’interès general pel finançament de les activitats econòmiques (cosa avui encara més important que aleshores a partir de la liberalització, desregulació i globalització del sistema financer que han fet augmentar l’especulació financera i el creixement de l’endeutament privat i públic), semblava clar que la nacionalització més gran possible del sector financer era l’instrument perquè les nacions/estats sobirans tornessin a tenir a les seves mans aquest element essencial.
Tot plegat ens porta, crec, a la necessitat inajornable de la nacionalització de certs sectors estratègics avui, al nostre país, a Europa i al món capitalista desenvolupat, com a mínim. Ara que estem en plena pandèmia, fixem-nos, per exemple, en el sector farmacèutic. Mariana Mazzucato (El estado emprendedor) ja ha demostrat a bastament que en el sector farmacèutic, entre molts d’altres, la gran majoria de la recerca científica bàsica aconsegueix recursos públics, i ha quedat del tot palès en la major part de les vacunes que s’han desenvolupat. Que les empreses privades només fan petites innovacions sense massa valor terapèutic, però al final es queden les patents i fan grans beneficis privats a costa de suposar una càrrega insuportable pels sistemes sanitaris públics i els consumidors particulars.
La suspensió immediata de les patents privades de les vacunes hauria d’anar acompanyat de la nacionalització/socialització de les farmacèutiques (almenys les més grans) i la creació d’empreses públiques farmacèutiques nacionals
A més, aquest sistema depredador, molt avantatjós per a les empreses privades, és del tot irracional des d’un punt de vista col·lectiu i social. Sembla d’una evidència absoluta que l’economia només es podrà recuperar realment quan el virus estigui prou controlat. I en un món com l’actual, amb una gran mobilitat de les persones i mercaderies, està clar que encara que es vacunés el 100% de la població del que s’anomena el món occidental desenvolupat, el problema no s’hauria acabat perquè podria arribar població de l’Àfrica, l’Àsia o l’Amèrica llatina, per exemple, on la gent encara no estigués vacunada i no fos immune. Per tant, l’única solució realment efectiva seria, com a mínim, la suspensió immediata de les patents privades de les vacunes (cosa que els països desenvolupats i les empreses privades no volen) i que aquestes poguessin ser produïdes lliurement per tots els països. Per fer-ho realment bé, això hauria d’anar acompanyat de la nacionalització/socialització de les farmacèutiques (almenys les més grans) i la creació d’empreses públiques farmacèutiques nacionals (potser a partir d’algunes de les ja existents) que fossin les que produïssin les vacunes i altres medicaments.
I el que hem dit de les farmacèutiques, es podria dir igualment, amb les característiques especials de cada sector, de l’energia, de l’habitatge, de les pensions públiques, de l’economia de plataformes, de les cadenes mundials de producció (per exemple, Apple o Inditex), i molt particularment, com assenyalava Morin, de la banca i el sistema financer que cada vegada agafa més importància, etcètera.
