Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Adéu pare, adéu mare

L’enorme desenvolupament xinès ha anat acompanyat de diverses cares fosques, entre elles una generació  de joves que han crescut sense progenitors, que van emigrar durant l’explosió econòmica

/ Arxiu

Per trobar la Zhang i el Xie vaig haver de fer un d’aquells viatges maratonians a què estem acostumats els habitants de Pequín: des del petit centre de la ciutat –nou vegades Sant Feliu de Llobregat–, vaig haver d’anar a un dels barris perifèrics. En transport públic, unes dues hores i mitja –la capital xinesa és, recordem-ho, vuit vegades el Baix Llobregat.

Abans de començar l’entrevista, la Zhang i el Xie em van fer una petita volta pel seu barri. Era un conjunt de carrers, una mica grisos i monòtons però decents i ben equipats, on sol assentar-se la migració xinesa que ve des de totes les zones d’aquest enorme país per trobar sort i millors salaris. Potser no hauria d’haver anat tan lluny dins de Pequín: l’home que cada dia em venia el dinar, un arròs chaofan deliciós, era migrant; la meva companya de feina, traductora, vinguda de la costa sud-oriental del país, també ho era; quasi tots els meus amics xinesos també havien nascut fora de Pequín –la sorpresa era trobar algú realment local. La migració interna més gran de la història de la humanitat, uns 280 milions de persones, era la que marcava la vitalitat de la capital xinesa.

Però amb la Zhang i el Xie no buscava –només– una història de migrants. Després de passejar una estona pel seu barri em van fer passar al lloc on faríem l’entrevista: una església catòlica construïda feia poc, no gaire bonica però plena d’una vida i una intensitat religiosa que seria difícil de trobar a les del nostre país. La principal vida social de la Zhang i el Xie transcorria aquí, on podien passar els dies de festa en companyia de la seva fe i d’altres migrants del barri.

Una generació sencera s’ha vist obligada a deixar de banda l’educació dels fills com a conseqüència de la migració econòmica

Ens vam asseure en una de les taules per començar l’entrevista. Des de la finestra veia una petita estàtua de la Verge Maria molt blanca, com les típiques figueretes per decorar el jardí.

–Per què vau decidir venir a Pequín?

–Nosaltres vam arribar a Pequín fa més o menys un any i mig. Al nostre poble els salaris són massa baixos. Som de la província de Shanxi [més cap a l’interior del país, a una nit en tren des de Pequín]. La majoria dels nostres veïns treballaven a les mines que hi ha la província, però ara moltes estan tancant. Això també ens va afectar a nosaltres, que sempre hem treballat de cuiners. A Shanxi ara falta la feina. Una familiar nostra, que treballa de dona de neteja a Pequín, ens va aconsellar que vinguéssim a buscar feina aquí. Ara guanyem quasi el doble de salari que quan treballàvem a Shanxi.

Els seus motius eren semblants als dels milions de migrants que havien viatjat per tot el país a partir dels anys 80, quan el Partit Comunista va augmentar les llibertats econòmiques i socials del país, cosa que va permetre que l’economia pugés de manera espectacular i la misèria es reduís de manera dràstica. La pobresa extrema, per exemple, ha passat d’afectar quasi el 90% de la població xinesa a només un 2%. La renda per càpita s’ha multiplicat per 24. Bona part del dinamisme econòmic que ha permès aquests canvis dràstics ha estat gràcies a aquesta gran onada migratòria.

Però, com sol passar amb aquesta màquina implacable que anomenem desenvolupament, la cara optimista sol anar acompanyada d’una contrapart fosca. I també volia preguntar això a la Zhang i al Xie. L’amiga que me’ls va presentar ja m’havia advertit que havien escollit fer un fort sacrifici per aconseguir aquesta vida millor.

–Teniu fills?

–Sí, en tenim dos, però no han vingut amb nosaltres… La nostra filla petita segueix al poble, ara viu amb l’àvia. Començarà la secundària aquest any. El nostre altre fill ja té divuit anys; ha marxat a viure a una escola tècnica, on estudia.

–I cada quant els podeu veure?

–Jo els veig un cop a l’any –em diu en Xie–. Sempre torno al poble per la Festa de la Primavera [el Cap d’Any xinès]. La meva dona té més oportunitats de veure’ls.

–És veritat. Jo també hi he pogut anar pel pont de l’1 de maig o uns dies a l’estiu. Els puc veure tres o quatre cops cada any –m’explica la Zhang.

Uns 61 milions d’infants han crescut sense un dels dos membres del nucli parental

La decisió que han pres el Xie i la Zhang no és gratuïta. Les migrants que s’emporten les criatures a les noves ciutats on van a buscar feina poden trobar grans traves en l’educació que rebran o en l’assistència mèdica de la qual poden gaudir. Encara que la migració xinesa hagi mogut milions de persones, la majoria pateixen una situació de desavantatge respecte a la població autòctona de les ciutats on van a parar.

La clau per entendre aquesta realitat és un document burocràtic que existeix des de temps de Mao: el hukou. És una mena de passaport intern que garanteix una sèrie de drets legals assignats a una població concreta, normalment a la que has nascut. Si la teva família és d’un poblet rural de Shanxi –com en el cas de la Zhang i el Xie–, podràs rebre atenció sanitària pública en aquella zona, o els teus fills podran anar a l’escola sempre que ho facin en la zona marcada per aquest document. Els teus drets estan vinculats a un territori concret, no a tot el país. Gràcies a aquests límits, es diu, s’ha evitat una situació de barraquisme urbà com la que pateix, per exemple, l’Amèrica Llatina.

El problema principal el tenen les migrants pobres que han marxat a les grans ciutats. Obtenir el hukou de Pequín o Shanghai és molt complicat si no es té una feina d’alta categoria o molts diners. Si tens una malaltia, hauràs de pagar una atenció privada –normalment molt cara– o tornar al teu poble per anar a la sanitat pública. Amb l’educació passa el mateix: si vols que el teu fill vagi a l’escola pública –la privada sol ser cara i pitjor– ha de quedar-se al poble o ciutat natal, encara que hagis de marxar. En una societat com la xinesa, on l’educació és valorada de manera enorme, la decisió sol estar clara.

La combinació d’aquesta migració gegantina amb els límits imposats pel hukou ha creat una generació d’infants que han crescut sense algun dels seus progenitors o sense cap d’ells. Són els anomenats “nens deixats enrere”. Uns 61 milions d’infants xinesos han crescut sense un dels dos membres del nucli parental a causa del fenomen migratori –l’equivalent a la població d’Itàlia. La meitat, és a dir, un de cada deu infants xinesos, ho ha fet sense cap dels dos. Hi ha un cas pitjor, encara que minoritari: entre un milió i tres milions han crescut sense cap adult.

La pobresa extrema ha passat d’afectar el 90% de la població a només un 2%

Es tracta d’una generació que ha crescut amb greus problemes de disciplina i de cura emocional. Bona part del fracàs escolar a les zones rurals es concentra en aquests “nens deixats enrere”, que no tenen una vigilància i un suport paternal que els seus companys sí que tenen. Treuen pitjors notes, cosa que augmenta la desigualtat amb què han nascut –el sistema escolar xinès és una de les maneres més efectives per escalar socialment.

Hi ha una generació jove que –com apunten estudis mèdics– està creixent amb greus problemes de depressió, ansietat i sentiment d’inferioritat. La distància cada cop major entre pares i fills debilita el vincle familiar, la unitat bàsica al voltant de la qual, tradicionalment, s’ha desenvolupat la vida xinesa. Com actuarà la generació de “nens deixats enrere” amb els seus pares quan ja siguin vells i estiguin jubilats? Seguiran la tradició xinesa de cuidar dedicadament als pares quan ja són grans o trencaran amb aquesta manera de fer? Com afectarà un dels països que més s’envellirà en les dècades vinents?

Vaig acabar l’entrevista amb la Zhang i el Xie sense fer la pregunta que molts periodistes haurien fet, sense preguntar com se sentien per haver deixat enrere els seus fills. En els últims minuts de conversa, m’explicaven somrients i animats la seva nova vida a Pequín. Es notava que estaven emocionats. Era millor deixar la conversa així.

Viatjant en tren, menjant en una cafeteria o comprant verdures, vaig poder conèixer molts més migrants, moltes més històries de llargs viatges, enormes expectatives i, alhora, grans sacrificis. Cada història era diferent, però totes elles teixien l’ànima de la Xina moderna, de fils que connectaven tot un país amb una energia que mai havia vist abans.

 

Article publicat al suplement sobre la Mostra de Cinema Asiàtic del Cinebaix.

Articles relacionats