En què pensem quan pensem en el cos? I en menjar? Quina idea tenim sobre el que la medicina clínica ha tipificat com a trastorns de la conducta alimentària (TCA)? Com se’n parla? Se’n parla? Qui en parla? L’acte quotidià de viure un cos i de menjar duu un univers d’implícits que, sovint, passen desapercebuts. Casualitat? El cos, el menjar, tenen un lloc, un context social i polític, cadenes de producció. Persones. Relacions d’explotació i de poder, vincles, imaginaris, ideologies. Moments històrics. També són una qüestió de classe. No comerás és un llibre que aprofundeix en tot això.
Explora sobre la relació entre el menjar, el cos, i el gènere. Parla de l’anorèxia i de la bulímia. D’afartaments i dejunis. I fa un passet més enllà: deixa a un costat el diagnòstic i les mirades victimitzadores i prova d’anar a les entranyes col·lectives. I ho fa, també, capgirant el llenguatge. Proposa parlar de pràctiques i no pas de símptomes, i evidencia que la mirada simptomatològica de la medicina occidental obvia molts factors que tenen a veure amb el malestar i el cos, amb com mengem (o deixem de menjar). Com ho és la gordofòbia i la cultura de les dietes. Les veus narratives no són, tan sols, i com passa sovint amb aquest tema, professionals de la salut. Són persones que ho han viscut de primera mà, familiars, bloguers, educadores, antropòlogues. Moltes d’elles no tenen la mateixa opinió, ni les mateixes experiències. D’altres, sí.
No comerás és una proposta política (sense ser-ho explícitament) que busca maneres d’entendre, explicar
i abordar els TCA com mai ho ha fet la medicina clínica.