La censura és un tema que mai no desapareix perquè sempre hi ha qui ha de censurar per mantenir el poder. I sí, censura va de la mà del poder. Qui no està capacitat de censurar fa, per exemple, actes de boicot, però això és un altre tema. Fa uns dies en els EUA es tornaven a publicar llistes de llibres censurats, en la gran majoria adreçats a joves. Però, en canvi, a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació tan sols es parla d’una altra cosa “la censura allò políticament correcte”. Em pregunte per què és més fàcil caure en parlar de la “censura woke”, desconfieu sempre de qui usa este terme, i, en canvi, no es parle amb tanta força de llistes de llibres censurats, de denúncies a autores per allò que han escrit…
Abans d’entrar en el tema vull fer dos apunts: els cànons poden variar, mai cap autor o autora és del tot sagrat/da, i el que nosaltres vam llegir o estudiar pot ser que els nostres fills ni el lligen ni l’estudien i no passa res, les coses canvien amb el temps. I segon, si no sabem com funciona el món de la literatura per a infants i joves, sempre podem consultar els experts i expertes, existeixen acadèmics que han dedicat tesis i investigacions, existeixen divulgadors de LIJ, bibliotecaris especialitzats, llibreries especialitzades…
S’estan prohibint llibres i no en nom “d’allò políticament correcte”, sinó en nom del que el poder mai no vol: les dissidències
En aquest segon sentit, cal denunciar, i crec que es va fer molt bé i des de tots els sectors, quan passen coses com el cas de Roald Dahl. Amb els canvis en les edicions el que es feia era posar paraules que ell no havia escrit als seus textos. Això és perillós, òbviament, perquè canvia la ideologia de l’autor i ell no es pot defensar. Si una persona va escriure en un moment determinat un text racista, capacitista o masclista s’ha de deixar tal com raja, perquè ens mostra la ideologia de l’autor i el seu context històric, i no podem convertir-los en el que no eren. El que es podria fer, si es vol, és remarcar aquestes coses, fer-les visibles i explicar-les, mai en tot cas canviar-les. Però això no era, òbviament una adaptació. Era una censura. Adaptar un text és una altra cosa, s’ha de mostrar explícitament que és una adaptació i no és tan sols canviar algunes paraules. Les adaptacions formen part de la literatura juvenil i infantil quasi d’ençà que es començà a pensar a escriure per als més menuts i menudes.
Però el que realment em preocupa és un altre tipus de censura. La censura que ve des del poder. La censura que ja està arribant a casa nostra en forma de pin parental o que vol llevar llibres a l’abast dels joves des de les biblioteques públiques. Aquesta censura està des de fa uns anys agafant embranzida als EUA, un país on en molts estats s’estan prohibint llistes i llistes de títols de llibres de literatura infantil i juvenil de les biblioteques escolars per considerar que propaguen el discurs LGTBI, antiracista o feminista (en la llista trobem Malinda Lo, Kacen Callender, Betty Smith, James Baldwin, Isabel Allende, Stephen King, Toni Morrison… hi ha més de 10.000 llibres!).
S’estan prohibint llibres i no en nom “d’allò políticament correcte”, sinó en nom del que el poder mai no vol: les dissidències. Trobem llibres actuals i llibres clàssics de la literatura universal. A l’Argentina, el govern de Milei (fervor seguidor de les polítiques de Trump i Musk) està perseguint autors i autores que han escrit sobre violència de gènere amb denúncies i amb una condemna pública dels seus textos i de les autores com va passar fa poc amb Dolores Reyes i Cometierra. Una altra censura que hem estat veient aquest passat any és la d’autors i autores palestines, autores que han denunciat el genocidi, com ara Andania Shibili, censurada a la Fira de Frankfurt.
No deixem de denunciar la censura que exerceixen els poderosos. Recomanem tots aquells llibres que molesten al poder, fem que els seus autors i autores noten el nostre suport
I ací tenim un greu problema. Per la carrera que vaig estudiar tinc molt i moltes conegudes que es dediquen a la docència i molts d’ells m’han parlat de l’autocensura en recomanar llibres que parlen de sexe, de feminisme, del col·lectiu LGTB o d’antiracisme per por de rebre denúncies d’alguns pares o de grups d’extrema dreta. A casa nostra, casos com el de Borriana i VOX volent prohibir la revista infantil valenciana Camacuc (també patim censura lingüística) o llibres de temàtica LGTBI a la biblioteca pública municipal són un cas dels molts més que estem veient últimament.
Així que un pensament: no deixem de denunciar la censura que exerceixen els poderosos. Recomanem tots aquells llibres que molesten al poder, fem que els seus autors i autores noten el nostre suport, busquem els seus llibres, llegim-los, recomanem-los i, sobretot, no comprem el discurs de l’extrema dreta (ni la mundial, ni la pròpia). Els seus marcs discursius no poden ser els nostres, ja estem veient com perverteixen les paraules i com guanyen espai en el nostre dia a dia (llibertat, igualtat i també censura…). Lluitem per una literatura que ens faça pensar i qüestionar-nos, llibres que cremen a les mans, com diria Manuel de Pedrolo. Lluitem per l’accés lliure als llibres des de les biblioteques públiques i les biblioteques escolars i confiem en el treball dels mediadors i professionals del llibre.
