Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ai las

“La història ensenya, però no té alumnes”
Antonio Gramsci

 

Escoltava a la ràdio que Glòria no tenia marc meteorològic comparable des de l’any 1932, quan l’aiguat generalitzat va caure per tot el país. Dos anys després d’aquell xàfec, un altre temporal, repressiu i que de natural no en tenia res, va deixar xop i empantanegat el país sencer, arran de la repressió i resistència posterior als fets del 6 d’octubre del 1934. La lectura atenta de El primer procés contra Catalunya (Eumo, 2019) d’en Pere Bosch i Cuenca fa pensar. I molt. T’obliga massa cops a revisar la portada per saber que parla dels detalls de l’any 1935 i no, 85 anys després, de les vicissituds del 2020. A vegades fins i tot cal fregar-se els ulls, obrir-los com a plats o rellegir tres cops el paràgraf, fitant el calendari de reüll per comprovar del cert el pas inevitable del temps. I convèncer-se que avui no és ahir ni tampoc pot ser demà.

Algunes paraules no varien, algunes relacions de poder menys i l’efecte mirall és inevitable –i alhora, arriscat, com tota analogia. No, no som al 1935, malgrat que el llenguatge que es gasta en una arena política degradada i roïna s’hi assembli per moments

És clar que cal una prèvia òbvia: han passat vuit dècades i mitja. Però salvant totes les distàncies -que en són moltes i de calat- el relat detallat i documentat del bo d’en Pere, company de feina parlamentari durant uns anys, serveix per apropar-se a les proximitats, copsar les evocacions i revisitar els bucles. Algunes paraules no varien, algunes relacions de poder menys i l’efecte mirall és inevitable -i alhora, arriscat, com tota analogia. No, no som al 1935, malgrat que el llenguatge que es gasta en una arena política degradada i roïna s’hi assembli per moments. Per exemple, si els va indignar la barreja d’inhumanitat, mediocritat i menyspreu de la corba hooligan de Ciutadans al Parlament de l’altre dia, no sabran del cert si aquestes paraules foren proferides, enmig d’un hemicicle parlamentari, el gener de 2020 o el novembre de 1934. Intervenia un diputat d’ERC al Congrés i l’espanyolisme intransigent l’interrompia barroerament: “Fora! Fora!”. Calvo Sotelo exclamava: “Que diguin si són espanyols o no!”. Primo de Rivera abandonava l’escó i es dirigia cap als d’ERC en actitud amenaçadora.

Ritornello, tot plegat i com a detonant, caldrà recordar que l’octubre del 34 va arrencar amb la suspensió del Tribunal de Garanties Constitucionals de la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya, que provava de dur una mica de justícia al camp català. El nus inacabable -la sobirania, la possibilitat d’autogovern, l’opció per l’autodeterminació- i l’excusa infinita feta mur -les impracticables “vías constitucionales”. L’endemà mateix dels fets d’octubre, els més eixelebrats ja reclamaven la suspensión del Estatuto de Cataluña, que ha hecho possible un movimiento de traición a la patria de tanta gravedad”. Renovación Española exigia “la inmediata disolución del Parlamento catalán”. I Lerroux demandava un Govern “que sea leal a la Constitución”. Fins i tot es criticava la Comissió Mixta de Traspassos prèvia als fets -massa concessions, ja ho saben. Massa contemporani, el passat, ja ho veuen.

Clímax mediàtic, Josep Pla escriu que el debat a Madrid es desenvolupa en “un ambient d’hostilitat inenarrable a totes les coses de Catalunya (…) quasi tota la premsa de Madrid i la immensa majoria dels polítics demanen l’abolició pura i simple de l’Estatut i el retorn al sistema provincial”. L’Esquetlla de la Torratxa -mots que no muten- descriu personatges que escriuen “amb bilis en lloc de tinta”. El diari El País –no el d’ara o vés a saber– denuncia “la trama jesuítico separatista dirigida por Roma”. El Debate afirma que “la noche del 6 al 7 de octubre, culminó trágicamente la obra de cuarenta años de predicamiento catalanista”. Ai las.

Crònica també, de l’efecte 155 d’aleshores: destitució, purga i neteja. El 1934 foren depurats d’una volada 891 funcionaris, des de conserges fins a personal del Museu d’Arqueologia. Jiménez Arenas, el coronel que aplica la intervenció contra una autonomia catalana suspesa, declara que la vida administrativa “no ha sufrido la menor interrupción”. Afegeix que “somos hombres de pocas palabras”. I un pensa en Bérmudez de Castro, és clar. La tardor del 2017, 155 mediante, va suposar la destitució del Govern, la dissolució del Parlament i l’acomiadament de 259 càrrecs públics. Per adobar-ho –si en volen més– socis de la Unión Mercantil de Madrid recullen signatures per a un manifest que exigeix una llista negra de “todos los industriales y comerciantes catalanes defensores y patrocinadores de la campaña separatista con que se amenaza al resto de las regiones españolas, comprometiéndose a no volverlos a hacer pedidos de ninguna especie”. El déjà-vu de la cantarella anticatalanista del boicot. A por ellos, oé, oé.

Vindrien els empresonaments i arribarien els judicis, ja aleshores, mediàtics. No m’estalvio de dir -de l’espai no te’n refiïs mai, deia l’Ovidi- que tots dos judicis -el del 1935, el del 2019- es van produir exactament a la mateixa sala que l’any passat, que físicament tampoc no ha mutat gaire, per idèntic delicte: rebel·lió. Portades d’ahir i d’avui: La Fiscalia demana 30 anys per Companys, la Fiscalia demana 30 anys per Junqueras.

El cicle repressiu va deixar aleshores vora 5.200 detinguts. La xifra actual és de 2.500 represaliats. Si fa dos anys s’investigava el 75% dels alcaldes, la tardor del 1934 es destituïren i substituiren 500 ajuntaments

El cicle repressiu va deixar aleshores vora 5.200 detinguts. La xifra actual és de 2.500 represaliats. Si fa dos anys s’investigava el 75% dels alcaldes, la tardor del 1934 es destituïren i substituïren 500 ajuntaments. La part tragicòmica de la repressió també concorre a cura de la Guàrdia Civil. A l’Agrupació Republicana de Cistella, a l’Alt Empordà, es decomissa “una mesa de las llamadas de cocina, con un solo cajón, donde se guardan los libros y sello de la misma”. I un se’n recorda del xiulet de Tamara Carrasco. Ara que alguns tant els dona per citar Azaña, caldrà recordar que arran d’aquell octubre també va acabar entre reixes. El Suprem l’allibera i Lerroux referiria aleshores a un protagonista conegut i gairebé secular: “La Sala Segona del Suprem fa justícia”. I la Fiscalia General de l’Estat, ves per on, va anunciar recurs. Quines coses passades més presents.

I déjà-vu, va arribar la sentència, que no va deixar ningú indiferent. Al llibre d’en Pere, hi ha una corrua llarguíssima de detalls comparats que aturen el temps mentre el llegeixes. Especialment, una “espontània resistència” arreu que escampa una solidaritat sense límits, centenars de cartes a la presó, un advocat madrileny -Angel Ossorio- que s’implica en la defensa de Companys i la causa democràtica catalana. I un tribunal polititzat i partidari -no riguin, plorin-, recusacions creuades de magistrats i fins i tot un autobús Pullman per traslladar els presos entre mesures de seguretat.

I un govern de Lerroux que cau per corrupció -els sona?- i unes eleccions “per fer fora la dreta” que provoquen la participació electoral més elevada i una manifestació a Barcelona -“la més grandiosa”, segons la premsa de l’època- per exigir la llibertat dels presos. I les esquerres en sopa de lletres i la Lliga que vol evitar com sigui el triomf d’Esquerra. I articles a Time, i una piulada d’ara d’Herman Tersch demanant la intervenció de l’exèrcit i un editorial d’El Debate demanant aleshores el mateix -la història no es repeteix, però rima, que diria Twain. I Franco en privat dient que cal impedir el nou govern i en públic afirmant que respecta la legalitat i els guanyadors de les eleccions. I coses també molt distintes i radicalment diferents de l’avui: la sortida de Companys de la presó, rere una amnistia que buida les presons amb giragonses politicojurídiques, és una rebuda càlida i continuada als carrers d’Andalusia i Castella i per allà per on passen.

I per deixar-ho ja en la més estricta actualitat, el cuento de nunca acabar, els comandaments dels Mossos, Enric Pérez Farràs i Frederic Escofet havien estat condemnats per ser “part del pla”. La sopa d’all és inventada fa temps. Know-how del deep state, el rayo que no cesa, de te fabula narratur, la ceguera cruel de la història o estupidesa col·lectiva acumulada? Que la història ens conservi la vista, però si hagués de quedar-me amb algun detall de rabiüda actualitat que no fos que a Vox l’ha finançat l’exili iranià, que el Centre Simon Whiesental retreu durament a la fiscalia espanyola que consideri delicte d’odi odiar el nazisme -vergonya, cavallers, vergonya- o que les sardines han contribuït a doblegar Salvini a Emilia Romagna, em quedaria amb un titular d’hemeroteca de l’endemà de les eleccions de febrer del 1936. La Rambla titulava: “Primer de tot… amnistia”. Doncs això. I aquí estem encara. No al bucle del 1935, sinó al cicle del 2020.