“En aquell moment no estava ni la meitat d’empoderada que ara. Crec que si em passés de nou avui, em rebel·laria”. Han passat tres anys d’ençà que Aina Parareda, que en té 31, va donar a llum el seu fill Salvador Guillem a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, però encara ho recorda amb un nus a l’estómac. Parareda veu el seu cas com un exemple clar de violència obstètrica, una forma de violència exercida per professionals de la salut cap a les dones durant el seu procés reproductiu, que inclou el tracte deshumanitzat, la medicalització injustificada i la patologització de processos que són naturals.
Parareda recorda el seu part com un esdeveniment violent “des del primer minut”. Tenia una visita de monitoratge del seu embaràs passades les quaranta setmanes i tres dies, però només començar la visita, els comentaris que es feia l’equip mèdic la van fer sospitar que pariria aquell mateix dia. “Em vaig sentir molt sola. La ginecòloga fins i tot va atendre una trucada personal mentre m’estava visitant”. Narra com la van baixar a la sala de parts per induir el naixement, però tot el procés va començar molt de pressa sense que fos capaç de processar el que ocorria. “En aquell moment, necessitava paraules de tranquil·litat, rebre més informació del que estava passant”, puntualitza.
Un dels fets que denuncia Parareda és que en cap moment es va seguir el pla de part previst en les classes preparatòries. És un document legal que serveix perquè les qui ha de parir sigui conscient de les situacions que poden viure durant el part i poder prendre amb antelació
Un dels fets que denuncia és que en cap moment es va seguir el pla de part previst en les classes preparatòries. És un document legal que serveix perquè les qui ha de parir sigui conscient de les situacions que poden viure durant el part i poder prendre amb antelació decisions que en el moment del part requereixen urgència. “En cap moment cap membre del personal va revisar amb mi el pla, ni se’n va fer esment”, explica Parareda, qui destaca que només una de les tres llevadores que van atendre el seu part va tractar-la d’una manera correcta, tenint cura de com estava i preocupant-se que entengués tot el que estava passant. “El problema és que estava de guàrdia i va haver de marxar de seguida”, puntualitza. També denuncia el fet que una de les matrones li trenqués la bossa amniòtica mentre li feia un tacte, demanant-li el seu consentiment per fer-lo “quan ja tenia mig braç dins meu”. Ja en el període expulsiu del nadó, una de les llevadores va fer servir la maniobra Kristeller –que consisteix a empènyer la panxa de l’embarassada per provocar la sortida del bebè–, una pràctica no recomanada perquè no està demostrada la seva eficàcia, però sí els possibles efectes adversos en la criatura. Com a resultat, dies després del naixement del seu fill, Parareda tenia “malsons amb les actuacions que es van produir durant el part”.
“La violència obstètrica existeix, i en gran part l’hem d’entendre com una violència institucional”, explica Aina Delgado, ginecòloga resident a l’Hospital de Sant Pau (Barcelona) i membre del Grup de Treball de Violència obstètrica de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia. Per erradicar-la calen sobretot “més recursos, principalment humans, per poder donar una atenció de qualitat i respectuosa: per acompanyar els parts de forma fisiològica, per establir una relació de confiança i seguretat amb la pacient”. Per a Delgado, la situació als centres públics de Catalunya ha millorat substancialment en la darrera dècada: hi ha hagut una actualització dels protocols i un increment en la formació i sensibilització dels equips. A més, la professió “ha canviat molt: avui dia parlem de plantilles majoritàriament feminitzades, que no són alienes als canvis socials i als discursos feministes, amb més sensibilitat pel treball amb dones”. Per a la ginecòloga, “garantir una atenció de qualitat i empoderadora per a totes les dones només es pot fer des de la sanitat pública. Als centres privats, la possibilitat de seguiment de l’activitat assistencial és menor, i a més moltes dones no hi poden accedir”, conclou.
