“Serà el que el plènum vulgui”, proclama una pancarta alçada per estudiants entre xiulets i consignes de vaga general als carrers de Belgrad. Els plènums, assemblees diàries organitzades per estudiants universitaris, han esdevingut l’eix vertebrador del descontentament popular a Sèrbia. Ja fa gairebé dos mesos que l’estudiantat ha ocupat i autogestiona les facultats. Coordinen bloquejos viaris, manifestacions i actes de record per les quinze víctimes del desastre de l’estació de Novi Sad, on l’1 de novembre el col·lapse de la marquesina renovada fa poc va evidenciar les negligències del govern d’Aleksandar Vučić. Amb consignes com “Sèrbia, atura’t!”, els i les estudiants prometen mantenir la pressió fins a assolir el compliment de les seves demandes, amb la persecució judicial dels responsables al centre i desafiant la continuïtat del règim autocràtic.
Durant els últims cinc anys, Sèrbia ha estat escenari de protestes recurrents contra el gir extractivista de l’economia, la violència estructural, el frau electoral i la degradació de la separació dels poders de l’estat. Fins ara, aquests moviments havien aconseguit poques victòries tangibles. El clima polític, però, està canviant: l’hegemonia del règim s’està esquerdant. Segons enquestes independents del Centre de Recerca, Transparència i Responsabilitat, les demandes dels estudiants i les protestes, que han crescut fins a convertir-se en el moviment més gran de les últimes dècades, gaudeixen d’un suport ciutadà de més del 60% de la població). A més, durant la segona meitat de gener, sindicats de diversos sectors com ara els professors, els advocats i els treballadors del sector energètic han començat a donar suport als clams estudiantils per la vaga general.
Del dol a la revolta
Les protestes han evolucionat del dol inicial cap a una revolta organitzada, impulsada per la indignació ciutadana davant la resposta imprecisa i contradictòria del govern a la tràgica pèrdua de vides de l’incident de l’estació de Novi Sad. Sota el lema “Tots estem sota la marquesina”, ha esdevingut un punyent símbol contra la corrupció sistèmica i el nepotisme que afecten la vida quotidiana al país. Les marxes silencioses i les vigílies per les víctimes, especialment després d’atacs violents contra manifestants a Novi Sad i d’agressions a membres de l’oposició al Parlament, quan mostraren pancartes on es llegia “les vostres mans estan ensangonades”, han bolcat la gent als carrers.
A mitjan desembre, Aleksandar Vučić parlava a la nació contra les protestes quan els crits d’una multitud estudiantil es van infiltrar pels micròfons des de fora del palau presidencial, interrompent la retransmissió. En un intent de mostrar fermesa, Vučić va amenaçar de desplegar les forces especials per sufocar les protestes “en pocs segons”. Les seves paraules van derivar en una campanya de burla dels manifestants i es van utilitzar en pancartes i consignes. També han ridiculitzat les acusacions del govern, que assegura que l’estudiantat rep finançament estranger, influència per part d’agents croats o, en el cas de Novi Sad, persegueixen la independència de Voivodina. Lluny de desmoralitzar el moviment, aquestes acusacions han servit d’estímul per a noves accions, i les manifestacions davant edificis del govern, mitjans de comunicació i infraestructures han crescut exponencialment. El 22 de desembre, la plaça Slavija de Belgrad es va omplir d’una munió de gent com no es veia en tres dècades. Segons recomptes independents, hi van assistir més de 100.000 persones, una xifra que el govern va rebaixar a unes 28.000.
Durant la nit de Cap d’Any, inspirats per les primeres mobilitzacions contra Milošević dels anys 1996-97, milers de ciutadans van tornar a guardar quinze minuts de silenci durant unes campanades sota temperatures gèlides. Aquesta acció es va repetir a Novi Sad amb motiu del Cap d’Any Serbi. A mitjan gener, les protestes s’han estès més enllà de Belgrad, Novi Sad i Niš, arribant a pobles que mai havien experimentat mobilitzacions similars.
Plènum, i no Parlament
L’estudiantat, assumint el lideratge de les protestes, organitza bloquejos a les 11:52 h, l’hora exacta del desastre, davant les universitats i a les principals artèries viàries de la ciutat, mantenint 15 minuts d’escrupolós silenci. La irrupció d’una d’aquestes accions, a la Facultat d’Arts Dramàtics el 22 de novembre, per exemple, va ser el catalitzador per paralitzar l’activitat a les universitats, quan individus de paisà vinculats al govern van atacar la protesta. Tres dies després, es va decidir ocupar la facultat. Progressivament, gairebé totes les facultats públiques del país, per a sorpresa de molts, ja que, fins i tot, les facultats tradicionalment conservadores, han seguit el seu exemple. En un manifest allarguen la mà a les “universitats d’arreu del món”, i asseguren que han pres “el control total de 62 de les 80 facultats del país”.
Al carrer, els bloquejos són el cor de les protestes. Les finestres de les facultats estan cobertes de cartells i consignes, i a les portes s’han instaurat controls estrictes: només poden accedir-hi estudiants matriculats. Les mesures de seguretat s’han intensificat per culpa d’infiltracions, espionatge mitjançant dispositius mòbils i intimidacions de simpatitzants del govern, que han deixat ferits. Dins de les facultats, els espais s’han reconfigurat totalment: despatxos convertits en dormitoris, cafeteries en menjadors comuns, i les aules magnes ara acullen el plènum, el cervell de la protesta. Aquestes assemblees busquen transitar del dol a la formulació de decisions i demandes a través del treball col·lectiu. El plènum es defineix com una assemblea directa i sense jerarquia, que rebutja la via parlamentària en favor d’una política emancipadora que reclama a l’estat justícia i pretén mobilitzar el gruix dels ciutadans i treballadors serbis.
Les mesures de seguretat s’han intensificat per culpa d’infiltracions, espionatge mitjançant dispositius mòbils i intimidacions de simpatitzants del govern, que han deixat ferits
Els plènums rebutgen qualsevol suport dels partits polítics opositors, recordant que, en el passat, aquestes interferències van desviar el descontentament cap a l’arena electoral, debilitant el moviment. Els estudiants han entès que aquestes protestes van acabar perdent força en conflictes partidistes. En contrast, el plènum estudiantil, pel seu caràcter acèfal, resulta difícil de sotmetre. L’absència d’un lideratge clar impedeix al govern serbi negociar o intimidar a actors particulars, com històricament ha passat en sindicats i partits.
Entre les demandes hi ha la publicació de tota la documentació sobre la reconstrucció de l’estació de Novi Sad. Desestimar les acusacions contra els estudiants detinguts i el processament dels atacants. I, demandes relacionades amb l’educació pública, com augmentar la partida del pressupost de Sèrbia en un 20% per a l’educació superior. Tot i la dimissió del ministre de Transports i la publicació d’alguns documents, les demandes continuen sense complir-se plenament. Segons denuncien, aquest fet evidencia que la corrupció no només afecta els alts càrrecs del govern, sinó que també s’estén a tots els organismes de l’Estat. Davant la continuada pressió, el 15 de gener, Vučić va proposar un referèndum no vinculant a escala nacional per determinar si el poble serbi li manté la confiança. Tant l’estudiantat com l’oposició van rebutjar la proposta, argumentant que no es tracta de qüestions personals, sinó de revelar la “corrupció sistèmica” i desmantellar “els mecanismes del règim”.
Unió d’estudiants i treballadors
Això es preguntava la pancarta en suport dels estudiants atacats al crit de “nosaltres estem a favor de Vučić” la nit del 13 de gener a la Facultat de Dret de Belgrad. Tres dies després, el país es va sacsejar quan una estudiant de la mateixa facultat va ser atropellada durant els quinze minuts de bloqueig. Si el dol va derivar en revolta, ara des de les aules fan una crida al país per sumar-se a una vaga general. La unió entre estudiants i treballadors es dibuixa com l’única via per rebutjar el joc parlamentari i fer-se sentir en una comunitat internacional que, per ara, roman en silenci.
Aquest silenci ressona especialment a la Unió Europea, que, ha prioritzat establir bones relacions amb el govern serbi per garantir l’accés al liti, un material clau en la transició verda de les seves indústries. Declaracions com les d’Ursula von der Leyen, que la passada tardor lloaven les “reformes democràtiques” de Sèrbia, encara afloren la indignació entre les manifestants. Més enllà d’Europa, ni Rússia ni la Xina –amb empreses estatals implicades en la reconstrucció de la línia de tren entre Belgrad i Novi Sad– han emès cap declaració sobre el greu accident.
En aquesta conjuntura, el moviment estudiantil camina en direcció a una alternativa autogestionada, que afronta un repte doble: persistir en la llarga lluita que desafia la narrativa oficial i mobilitzar el conjunt del país en una reivindicació col·lectiva.
