El desembre del 2024, Olaf Scholz va perdre la moció de confiança portada a terme un mes després de l’ensorrament del seu govern, compost pel Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), el Partit Democràtic Lliure (FDP), i els Verds (Bündnis 90/Die Grünen). Anomenada “coalició semàfor”, no resisteix les diferències ideològiques entre el canceller i l’antic ministre de Finances i president de l’FDP, Christian Lindner. En conseqüència, les eleccions federals s’avancen mig any i han estat marcades per esdeveniments com el suport d’Elon Musk al partit d’ultradreta Alternativa per Alemanya (AfD), o el fet que hi hagi hagut més candidats a canceller que mai: vuit en total. Amb una participació electoral del 84%, la més alta des de 1990, la República Federal d’Alemanya va girar aquest diumenge a la dreta.
El sistema electoral alemany, com l’espanyol o el català, és parlamentari (amb importants diferències en el sistema de vot), fet pel qual no es vota directament el cap de l’executiu. En cada elecció hi ha dos vots: el primer, al candidat del districte electoral del votant, i el segon, al partit polític que es presenta a l’estat federal. Són els diputats del Bundestag, el parlament federal, els que han d’investir el canceller. Així, encara que aquest diumenge la CDU/CSU, liderada per Friedrich Merz, ha estat coronada com a vencedora pocs minuts després del tancament dels col·legis electorals amb el 28,5% dels sufragis, sense una majoria absoluta no hi ha certeses de la composició del pròxim executiu, ni que aquest bloc conservador el pugui controlar en solitari.
L’única opció que té Merz per a convertir-se en canceller d’Alemanya és pactar una coalició. Les opcions, tanmateix, no són ni senzilles ni clares
És aquí on es complica la situació. La CDU/CSU ha guanyat les eleccions, però és lluny de la majoria absoluta. L’única opció que té Merz per a convertir-se en canceller d’Alemanya és pactar una coalició. Les opcions, tanmateix, no són ni senzilles ni clares. En segona posició i amb el 20,8% dels vots s’ha situat AfD, liderada per Alice Weidel, que resideix legalment a Suïssa i que ha instrumentalitzat durant la campanya la seva homosexualitat i l’origen de la seva parella per desviar les crítiques OCDE, cduals plantejaments del seu partit. El partit d’ultradreta ha rebut gairebé el doble de vots dels quals va assolir a les eleccions del 2021 i s’ha convertit en el gran guanyador de la nit electoral. Si Merz i Weidel unissin els seus partits en una coalició, un dels dos podria ser el pròxim canceller demà mateix. Ara bé, tots els partits polítics presents al Bundestag, fins ara han promès que mai treballaran ni col·laboraran amb l’AfD. Aquesta promesa ja va ser ignorada quan el 29 de gener Merz va intentar aprovar una moció antiimmigració al parlament amb l’ajuda de l’AfD, fet que va provocar indignació i protestes massives per tota Alemanya, fins i tot entre els votants de la CDU. En conseqüència, Merz va haver d’assegurar als seus votants que mai formaria coalició ni treballaria amb AfD.
Si Merz i Weidel unissin els seus partits en una coalició, un dels dos podria ser el pròxim canceller demà mateix. Ara bé, tots els partits polítics presents al Bundestag han promès que mai treballaran ni col·laboraran amb AfD
Amb qui podria fer coalició, doncs? FDP, el partit de dretes neoliberal, soci preferent de Merz, no ha aconseguit entrar al parlament. Amb Die Grünen (amb l’11,6% dels vots) i amb els quals formen coalició en alguns estats federats, no sumarien vots suficients. La coalició amb l’SPD (16,4% dels vots), com ha succeït en diversos períodes anteriors, es presenta com la més probable, però els dos grups rivals haurien de negociar llargament per a poder arribar a un acord solvent. Malgrat que històricament tots dos blocs han convergit en moltes de les seves polítiques, en l’actualitat presenten fortes discrepàncies en afers com la immigració, en què la CDU s’ha apropat als plantejaments d’AfD. De fet, la mateixa Alice Weidel ha recalcat que la CDU els hi ha copiat el programa electoral. Al contrari d’Angela Merkel, que en la societat alemanya era vista com la Mutti (mareta en alemany) de tothom i va cercar sempre l’entesa entre els dos Volkparteien (partits del poble; és a dir, CDU i SPD), Merz és una figura molt més polaritzant, amb un discurs no gaire diferenciat del de l’extrema dreta.
En les seves primeres declaracions després de la victòria, Merz ha afirmat: “El món no ens esperarà, no esperarà llargues negociacions de coalició. Hem de ser capaços d’actuar de nou ràpidament, perquè puguem fer el correcte a Alemanya”. Formar una coalició amb AfD seria indubtablement la via més ràpida per conformar un govern amb el suport parlamentari necessari per resistir la legislatura. Merz, de moment, però, ha promès que aquesta no és una opció. El que cal qüestionar, doncs, és si es pot confiar en la paraula de l’aspirant a canceller. Com ja s’ha mencionat, Merz protagonitzà fa només un parell de setmanes una temptativa de trencament del Brandmauer (mur de foc) i cal estar alerta davant la possibilitat del seu esfondrament total, ja sigui en les setmanes vinents durant les dures negociacions per conformar una nova gran coalició o més endavant enfront de les dificultats per aprovar totes aquelles mesures que requereixin el vistiplau del parlament federal. Weidel ja ha expressat la seva voluntat d’entrar al govern de la mà dels cristianodemòcrates i ha afirmat que tot altre resultat suposaria la comissió de frau electoral.
La davallada electoral de l’SPD deixa als socialdemòcrates sense opcions de conformar una coalició alternativa de centreesquerra amb els verds i Die Linke que ha sigut la força guanyadora a la ciutat de Berlín
D’altra banda, la davallada electoral de l’SPD deixa als socialdemòcrates sense opcions de conformar una coalició alternativa de centreesquerra amb els verds i Die Linke, que ha passat del 5,1% dels vots al 8,8% dels vots i ha sigut la força guanyadora a la ciutat de Berlín. Si Merz compleix la seva paraula i no pacta amb l’AfD, vindran setmanes o fins i tot mesos de negociacions per poder envestir el següent canceller d’Alemanya. En definitiva, ara només queda observar si el reivindicat compromís antifeixista de la democràcia cristiana alemanya es manté i, amb ell, la solidesa del mur de foc davant l’extrema dreta d’AfD.
