Si algú explora fins a les profunditats el que anomenem cinema documental, és Claire Simon. Paradoxalment, els resultats semblen ficció. Aquesta cineasta, filla de l’escola de Jean Rouche, salta al buit sense xarxa en cada presa. I no ho fa per tornar de les cavernes subterrànies que visita carregada de gestes èpiques que facin trontollar el curs de la història, no. Els seus treballs operen una revolució molt més subtil, que situa al centre les intimitats silencioses que habiten els espais de cada dia.
En el cas de Primeres solituds, els passadissos, bancs i aules d’un institut. Simon explora el revers d’aquest univers educatiu fent emergir l’escolta, l’empatia, la complicitat… En definitiva, les lleis que imperen en absència de la mirada adulta.
Tothom ha tingut experiències de soledat, però poques vegades se’n parla. En aquest film, els adolescents es descobreixen davant la càmera –que sembla que no hi sigui– en les històries que xiuxiuegen els companys de classe. Històries de soledat a casa, amb la família, davant la idea de futur o mirant enrere. Soledats ballades a ritme de new beat o percebudes des d’un punt qualsevol de la perifèria parisenca. Soledats belles. S’estrena el 18 d’octubre.
