Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dins i fora

/ Núria Curcoll

Quan es va sentir l’esclafit –acompanyat d’un gran rugit animal– i es van tancar les portes per sempre, els que l’atzar o l’enginy ens havia deixat dins vam sentir una combinació d’alleujament i dolor. És difícil fer un cens dels que havien quedat a un costat i a l’altre de la coberta d’acer, però sens dubte eren molts més els que no havien pogut entrar. Entre aquests milions de persones hi havia, com es pot deduir, parents i amics dels que havien trobat refugi a l’interior. La situació s’havia degradat molt de pressa i el govern havia anunciat el tancament de la zona “íntima” amb dos dies d’antelació, sense temps perquè les famílies disperses per tot el país es reunissin; i comptant que aquesta pressa alleugeriria la càrrega demogràfica i seleccionaria “naturalment” els supervivents. Per això el dolor de molts de nosaltres, separats per sempre dels nostres fills o dels nostres marits, rivalitzava amb el consol de la salvació.

Aquest dolor es veia agreujat per la imaginació. Coneixíem bé la situació del món exterior, on les possibilitats d’una supervivència llarga eren nul·les. La Coberta estava insonoritzada, però durant tot el dia sentíem rosecs, esgarrapades i crepitacions remotes, com el d’una casa vella assetjada per ratolins i tèrmits, esporàdicament silenciades per detonacions i trets més propers. Vam sentir aquest espetec durant cent dies, cada vegada més esmorteït, fins que, de sobte, una tarda, la Coberta, amb els seus vint milions d’habitants, es va submergir en un silenci submarí. Hi va haver tants rumors sobre l’ús d’avions de guerra contra els que s’havien quedat fora, que al final el Conductor va haver de dirigir-se al “poble íntim” per justificar aquests bombardejos. És veritat que hem bombardejat, va dir; al principi per intentar protegir el “poble èxtim”, o els seus millors elements, del bestiari ressuscitat que els perseguia; al final per alleujar els seus patiments. La decisió es va prendre, va afegir, després que les nostres cambres registressin una petició per part d’un grup d’antics funcionaris i les seves famílies. Ha estat, va concloure, una operació d’eutanàsia col·lectiva, en cap cas una agressió per evitar que entressin; perquè com tots sabeu, va afegir, una vegada tancades les portes, ni ells podien entrar ni nosaltres franquejar-los el pas. Uns s’ho van creure, altres no, però fins i tot els escèptics vam percebre aquest silenci, ens dolgués o no, com un alliberament.

Mentre va durar –gràcies a aquests sorolls i a la nostra imaginació– la diferència entre “dins” i “fora”, la vida del “poble íntim” va ser més o menys harmònica i solidària. Després tot va canviar i es van començar a traçar línies invisibles a l’interior de la Coberta. Més enllà de la classe governant, l’autoritat incontestable de la qual es basava en les seves competències tecnològiques (font del manteniment comú), la població es va dividir de seguida en dues “races”: la dels que s’havien quedat dins per raons aleatòries i la dels que s’havien “guanyat”, d’una manera o una altra, la salvació. Jo era una “salvada aleatòria” –estava de pas a la ciutat quan es van tancar les portes– i reconeixia amb dolor i culpa que els que s’havien quedat fora, entre ells la meva mare i el meu marit, eren perfectament intercanviables amb nosaltres. Per això mateix érem considerats “virtualment forans” o “virtualment èxtims” per tots aquells que havien lluitat, i fins i tot matat, per un lloc a la Coberta.

Molt aviat es va reproduir a l’interior la divisió entre “els de fora” i “els de dins”, amb conseqüències inicialment només socials, però de seguida també econòmiques. Molts “salvats aleatoris” van començar a inventar-se mèrits, i fins i tot a falsificar certificats (gran negoci de la Segona Època) que confirmaven oficialment que no eren allí per atzar sinó a costa de grans sacrificis: que havien abandonat les seves famílies, prostituït els seus cossos, subornat funcionaris i fins i tot assassinat amb les seves pròpies mans per assegurar-se la supervivència. Només aquests, es deia, formaven part del “veritable poble íntim”, respecte del qual els “aleatoris” érem considerats forasters una mica amenaçadors: com que podríem haver-nos quedat fora, pertanyíem, de fet, a l’“exterior”.

Quan fa dos anys el govern va revelar que havia errat el “càlcul de vida” i va haver de revisar manualment el sistema de distribució de béns, va començar l’anomenada Tercera Època; i aquesta diferència va adquirir una importància decisiva. Els “salvats aleatoris” vam començar a rebre menys aliments, pitjors vestimentes, drogues adulterades, i vam acabar havent de treballar al servei dels “salvats meritoris” a canvi de la nua existència. En realitat som de “fora” i, si és veritat que no poden obrir les portes i llançar-nos a l’exterior, tenen dret absolut sobre les nostres vides.

Un grup d’“aleatoris”, sobretot dones, ens hem proposat resistir. La Coberta és una intimitat perfecta, però hem pensat que, si dins s’hi ha generat un exterior negatiu, potser també podem trobar, en aquesta ciutat sense costures, un exterior positiu, fins i tot físic, en el qual refugiar-nos i des del qual defensar-nos. Per molt petit que sigui l’espai, si hi caben diversos cossos, sempre serà possible trobar-hi o produir-hi un buit: una aixella, per dir-ho així, en l’inevitable poble íntim; una aixella que sigui un “dins” per a la nostra intempèrie i un “fora” per als que fugen del Conductor i els seus meritoris. No perdem l’esperança que la Quarta Època sigui una mica millor.

Article publicat al número 486 publicación número 486 de la Directa