El model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús ja ha complert més d’una dècada a Catalunya i enguany arribarà a una fita important: haurà superat els 1.000 habitatges en aquest règim. Tot i el creixement sostingut i consolidat d’aquesta via de desmercantilització de l’habitatge, el model xoca amb una realitat: el sòl públic on construir és escàs, el preu del sòl al mercat privat és inassumible i el suport públic és limitat.
Si bé el cooperativisme d’habitatge s’ha diversificat i avui dia podem trobar projectes molt dispars –d’obra nova en sòl públic i privat, rehabilitacions d’edificis preexistents, cooperativitzacions d’edificis mitjançant el mecanisme del tanteig i retracte– la seva capacitat d’expandir-se al parc d’habitatge consolidat és reduïda. Segons el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya, el parc d’habitatge existent “destinat a polítiques socials” representa menys d’un 2% del total a Catalunya, per la qual cosa és impossible plantejar un creixement significatiu del model principalment a través la promoció d’obra nova en sòl públic. Aquí és on moviment pel dret a l’habitatge pot jugar un rol important.
És impossible plantejar un creixement significatiu del model principalment a través la promoció d’obra nova en sòl públic
El conflicte liderat pel Sindicat de Llogateres al voltant de la Casa Orsola, que va acabar en una “compra social col·laborativa” entre l’Ajuntament i Habitat3, representa, juntament amb altres conflictes significatius, el potencial que té el sindicalisme d’habitatge i llogater d’anar més enllà d’una praxi defensiva o de resistència i crear les condicions per transformar el règim de tinença. Malgrat això, l’operació es va dur a terme sense la participació del veïnat i a l’esquena del Sindicat, posant sobre la taula alguns límits en la capacitat d’agència del moviment pel dret a l’habitatge per plantejar o liderar la seva pròpia alternativa en aquests conflictes, sense dependre exclusivament de la voluntat de les administracions públiques.
És en aquest context on el cooperativisme d’habitatge es presenta com un sector amb un horitzó compartit amb el moviment pel dret l’habitatge, que pot esdevenir una eina útil per recuperar sòl privat del mercat especulatiu mitjançant la propietat col·lectiva i el model de cessió d’ús.
L’aliança entre el sindicalisme i el cooperativisme a poc a poc està generant més espais de treball compartits i pot jugar un paper important en la transformació del model d’habitatge a Catalunya. Podem veure els primers fruits modestos d’aquesta aliança amb la cooperativització d’un bloc en lluita, el cas de Cal Bloke, a Manresa, un projecte sorgit de la col·laboració entre La Dinamo Fundació i la PAHC Bages que es presentarà públicament el 24 de gener.
Podem veure els primers fruits amb la cooperativització d’un bloc en lluita, el cas de Cal Bloke, a Manresa, sorgit de la col·laboració entre La Dinamo Fundació i la PAHC Bages
Després d’anys de conflicte amb el fons voltor Promontoria Coliseum, els pisos d’aquest edifici es trobaven amb procediments oberts de desnonament i amb un procés d’expulsió del veïnat en marxa, fins que es va dur a terme la seva cooperativització mitjançant una compra per un preu per sota del preu de mercat. Aquesta comunitat en lluita, ara constituïda en cooperativa d’habitatge, és un exemple per totes aquelles persones organitzades al sindicalisme d’habitatge i llogater arreu de Catalunya que busquen un horitzó i una sortida d’estabilitat i desmercantilització als conflictes que sostenen amb rendistes o fons voltors.
Les referències internacionals de les quals beu el cooperativisme d’habitatge català, de fet, ja demostren una història compartida amb moviments contestataris que van jugar un rol ofensiu important en el seu naixement i creixement. La Federación Uruguaya de Cooperativas por Ayuda Mutua (FUCVAM) a l’Uruguai, que agrupa més de 730 cooperatives d’habitatges que allotgen entre 100.000 i 140.000 persones, per exemple, va començar amb un moviment reivindicatiu d’ocupació de terres. Altres exemples històrics també demostren el paper important del moviment obrer i sindical a Dinamarca o a la Viena Roja, en l’impuls de models d’habitatge garantits com a dret i fora del mercat.
Guanyar terreny a l’especulació mitjançant la cooperativització, però, no és una estratègia completament aliena a les administracions i a les polítiques públiques. L’escala i el múscul amb el qual compta el cooperativisme a Catalunya, encara no són prou significatius per donar resposta a les necessitats que requereix la cooperativització de blocs en lluita, per si sol.
Una política pública robusta en l’àmbit del finançament, regular els preus del mercat i compres público-cooperatives són imprescindibles per facilitar un model d’habitatge cooperatiu, a l’abast de les classes populars
Una política pública robusta en l’àmbit del finançament, el desplegament de línies de subvencions, la regulació dels preus del mercat o una pràctica de compres conjuntes público-cooperatives són imprescindibles per facilitar el creixement d’un model d’habitatge cooperatiu assequible i a l’abast de les classes populars. A dia d’avui, existeixen algunes polítiques públiques que han permès la cooperativització en el cas de Manresa, per exemple. Aquesta operació s’ha finançat mitjançant un crèdit en condicions favorables de l’Institut Català de Finances (ICF), amb uns tipus d’interès molt reduït gràcies a una bonificació de l’Agència d’Habitatge de Catalunya (AHC).
Aquestes polítiques, però, encara són manifestament insuficients per replicar l’experiència a gran escala i en contextos on el mercat es troba encara més tensionat que Manresa, com l’àrea metropolitana de Barcelona. Tampoc van acompanyades d’una política d’habitatge global coherent i orientada a reduir el preu del sòl i les pràctiques especulatives; imprescindible per obrir el camí a una proliferació de models d’habitatge públics, socials i cooperatius que constitueixin una alternativa basada en la funció social i valor d’ús dels habitatges, per sobre del seu valor de mercat.
La combinació d’un marc normatiu que afavoreixi la compra pública i cooperativa, que devaluï els preus del mercat i les estratègies com les que desenvolupa el moviment cooperatiu i el sindicalisme d’habitatge i llogater obre un horitzó clar: passar del conflicte del lloguer o de l’okupació a la propietat col·lectiva mitjançant el model cooperatiu de cessió d’ús. Avancem cap a un model d’habitatge arrelat al territori, que recuperi l’enllaç social comunitari i que es desenvolupi fora de les lògiques del mercat.
