El mes de novembre es va engegar al Poblenou de Barcelona la iniciativa “Adolescència lliure de mòbil”. De seguida, es va estendre a tot l’Estat espanyol. L’objectiu d’aquest moviment és trencar un consens social enquistat: el fet que s’entregui de manera majoritària un telèfon mòbil (smartphone) en el pas de l’alumnat d’educació primària a secundària. Segons l’Institut Nacional d’Estadística espanyol (INE) el 85 % dels nens entre 12 i 14 anys ja tenen un telèfon mòbil propi. I la pregunta cau pel seu propi pes: què ens empeny, com a pares i mares, a donar un aparell de telefonia als nostres fills? És realment necessari? Les motivacions esgrimides són dues: la necessitat de comunicació i localització –per a la qual hi ha alternatives– i la pressió social – “tots els amics i amigues en tenen un”. En una enquesta feta a 2.400 famílies del Poblenou hem pogut observar que un 63,5 % voldrien que el mòbil arribés a partir dels 16 anys, però resulta que el 89 % de les que tenen fills i filles a secundària afirmen haver-lo proporcionat als 12 anys o abans. És incoherent, però és fruit de la tirania d’una tecnologia digital que porta les regnes de la nostra vida social. Fins i tot quan no ho volem. Canviar la dinàmica perquè les famílies facin allò que realment volen sobiranament és l’objectiu principal del moviment.
Hi ha raons objectives per voler-ho fer així. L’evidència científica ens demostra que el telèfon mòbil té implicacions en la salut i la vida social dels nostres fills. La Societat Catalana de Pediatria acaba de publicar l’informe “Salut digital a l’edat pediàtrica”, on demana que en els entorns escolars no hi hagi mòbil més que per a finalitats educatives de cara a promoure “el desenvolupament saludable, la disminució del malestar emocional i trastorns mentals”, així com per a “no interferir en l’aprenentatge”. I que el mòbil s’entregui només quan l’adolescent sigui prou madur en competències i aptituds digitals. I recorden que aquestes qualitats i aptituds arriben “els darrers anys de l’adolescència”. L’OMS considera l’adolescència com l’etapa que va dels 10 als 19 anys. En podeu treure les vostres conclusions.
El pati no es pot convertir en un entorn diferenciat entre els que tenen mòbil i els que no. I si el professor de secundària ha de fer una activitat que impliqui tecnologia mòbil, ha de ser proveïda per l’escola
La coherència amb el nostre objectiu implica exigir que els espais educatius obligatoris siguin lliures de mòbil. El pati no es pot convertir en un entorn diferenciat entre els que tenen mòbil i els que no. I si el professor de secundària ha de fer una activitat que impliqui tecnologia mòbil, ha de ser proveïda per l’escola. No som un moviment antitecnològic, ans al contrari, busquem posar la tecnologia digital al lloc que li pertoca. Tot i voler endarrerir l’accés mòbil fins als 16 anys, això no vol dir que fins aquesta edat no s’hagi d’educar en la digitalització. Fins als 16 hem d’ensenyar als nostres fills a fer un bon ús de la tecnologia, però sense un mòbil propi a la mà. Volem evitar la colonització de la telefonia portàtil en tots els àmbits de la vida. I l’espai escolar hauria de ser justament aquell lloc on el nen o nena no tingui més remei que relacionar-se cara a cara amb companys i adults referents, i no a través d’una pantalla, com li passarà massa sovint fora de l’escola.
La regulació que demanem, a més, hauria de venir del Departament d’Educació, i no pot dependre de cada centre. O d’altra manera se’ns colaran diferències de classe, origen social i context que aprofundiran encara més en una realitat educativa ja de per si prou segregada. Som conscients que demanem quelcom difícil, però no impossible. En depèn la salut i el futur de les generacions més joves.
