Professora i investigadora en l’àmbit de la Geografia Física, Carmen de Jong estudia des de 2006 els impactes ambientals de les estacions d’esquí a la Universitat d’Estrasburg. Ha treballat a Suïssa, Àustria, Alemanya, la República Txeca i l’Estat francès. També ha fet treball de camp a Turquia i la Xina. Segons assegura, tot és molt similar. Fer recerca sobre la qüestió li ha portat problemes en la carrera acadèmica.
De quina manera afecta el medi ambient l’activitat de l’esquí?
En el passat s’han analitzat molt els impactes negatius que té sobre el sòl i la vegetació, però el problema més important és amb l’aigua. En alguns llocs dels Alps, al Tirol del Sud (Itàlia), hi ha un problema d’aigua tan gros que comença a agafar-la de la capa freàtica per fer la neu. S’ha passat un llindar crític. Els pobles depenen d’aquesta aigua i, si es fa servir, hi haurà conflictes en un futur.
Es pot quantificar això en dades?
És molt difícil obtenir les informacions i dades perquè les estacions d’esquí fan tot el possible per tapar-ho. Les informacions que obtinc són gràcies a actors sobre el terreny. Es donen casos de falta d’aigua potable just en el període de la innivació.
Hi ha resposta de la ciutadania que s’hi oposa?
A Itàlia és on n’hi ha més. A França és molt feble, perquè les organitzacions estan enfrontades entre elles. Un cas d’èxit va ser l’aturada de la construcció d’una bassa a La Clusaz, a l’Alta Savoia. Van fer pública una petició amb 53.000 signatures perquè no es construís, [el col·lectiu] Extinction Rebellion va ocupar els arbres amb tendes per evitar que els tallessin, es va posar un recurs al tribunal administratiu de Grenoble i es van guanyar. És el primer cop en vint anys que veig que els ciutadans guanyen un recurs a les estacions.
Què va fer-ho possible?
Hi ha èxit quan un científic es posa al capdavant. Ho he vist en altres llocs del món. Sovint no tenen res a veure amb el medi ambient o l’aigua; són, per exemple, metges o químics, però tenen interès en el paisatge. També és important la bona col·laboració entre les associacions, les manifestacions i posar recursos als tribunals.
En quin estadi climàtic es troben els Pirineus en comparació als Alps?
El fet que no hi ha glaceres i que hi hagi menys neu fa que la pressió climàtica sigui més alta. Els Pirineus són una alerta precoç, però es produirà molt en paral·lel perquè ja ens afecten molt tots els problemes.
Les glaceres també eviten que s’hagi de produir tanta neu.
“També s’agafa neu de les glaceres, en diuen ‘snow farming’, i la porten a cotes més baixes, i això fa que reculin més de pressa perquè els falta l’aliment”
El problema és que reculen tan de pressa que no es poden connectar amb els remuntadors i s’han de fer una mena de pròtesis, trams innivats per arribar-hi. També s’agafa neu de les glaceres, en diuen snow farming, i la porten a cotes més baixes, i això fa que reculin més de pressa perquè els falta l’aliment.
Un esquí sostenible és viable?
Hi ha llocs on no inniven, que aposten perquè la gent hi vagi només quan hi hagi neu i facin esquí de muntanya. Si hi ha telefèrics i innivació artificial, deixa de ser sostenible. El problema és que els gestors de les estacions volen un producte previsible. Som consumidors, consumim la neu i l’esquí i no estem preparats per fer una altra cosa.
Ara s’intenta que les destinacions d’hivern siguin atractives durant tot l’any…
El que passa és que l’activitat de les estacions als Alps provoca una destrucció de l’antic paisatge glacial. El turisme d’estiu és destruït per unes poques setmanes d’hivern. L’entorn deixa de ser atractiu pels caminadors, tot erosionat i sense vegetació. Turisme d’hivern i d’estiu no són compatibles.
