El desembre de fa un any va arrencar a l’estació de la Molina l’anomenat Laboratori de la Neu, projecte impulsat per FGC, el CSIC i l’empresa de canons TechnoAlpin per desenvolupar un nou sistema de producció de neu més eficient. Amb la introducció de minerals del grup dels feldespats en l’aigua, la iniciativa vol reduir el consum energètic, augmentar el percentatge d’aigua transformada en neu i produir-la a temperatures més altes. Es tracta de “reproduir millor el procés natural”, exposa el seu impulsor, Albert Verdaguer, de l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona, que detalla que aquestes partícules són les mateixes que de forma natural fan que es congelin les gotes d’aigua als núvols, de manera que no hi ha cap impacte ambiental afegit. El projecte compta amb un pressupost d’un milió d’euros.
Aquest és un exemple dels esforços que es fan des de les estacions hivernals per adaptar-se a l’escenari climàtic. Marc Pons, doctor en enginyeria i exdirector de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra, explica que també s’han fet proves amb drons o làsers per conèixer la distribució de la fondària de la neu i optimitzar l’ús dels canons. També hi ha casos, com el de Port del Comte, on se sembra el terreny per treure el màxim partit de la neu. “Les pistes queden com un jardí i amb cinc o deu centímetres de neu ja passem”, exposa el director, Albert Estella.
Tot i això, segons Pons, “a llarg termini solucions d’aquest estil no seran suficients”. En estacions concretes, la neu de cultiu pot ser una “adaptació eficient” i en d’altres “una mala adaptació de llibre”. En aquestes últimes, defensa que caldria “que no s’hi dediquin més esforços i es comenci un procés de reconversió per no dependre de l’esquí”.
“Estacions de muntanya”
Amb aquest propòsit, des de fa uns anys, el sector treballa per oferir activitats alternatives a l’esquí al llarg de tot l’any, com el senderisme i la bicicleta tot terreny, i ha guanyat força en el relat el concepte d’“estacions de muntanya” en comptes d’“estacions d’esquí”. Tot i això, la desestacionalització de l’activitat encara sembla lluny: “els tres mesos d’obertura de l’estiu corresponen a un dia d’hivern” pel que fa a volum de negoci, admet el director d’Els Angles, Jérôme Meunier. Segons el “Tercer informe sobre el canvi climàtic de Catalunya”, aquesta diferència de guanys, així com l’oferta molt més gran i dispersa d’activitats no hivernals, expliquen que aquesta estratègia no hagi progressat gaire. “No n’hi ha prou a senyalitzar uns quants itineraris de BTT”, puntualitza Òscar Balsells, consultor en turisme de muntanya.
També hi ha estacions dedicades a altres esports d’hivern, com és del cas de l’esquí nòrdic, modalitat que es practica en terrenys plans, sense necessitat de remuntadors, i amb una afluència de practicants molt menor. “Coincidim amb les estacions d’alpí amb la neu, però és un model absolutament diferent”, explica Imma Obiols, tècnica de l’associació Tot Nòrdic, que agrupa les set estacions especialitzades en aquesta modalitat a Catalunya Sud. Aquestes no disposen de xarxes d’innivació, només d’algun petit canó en casos puntuals, tot i que reconeixen que comença a ser una necessitat, perquè les últimes temporades s’han vist obligades a tancar durant algunes setmanes de l’hivern per falta de neu. “El nostre equilibri econòmic és molt ajustat, i quan es veuen els costos de fer rases, ampliar potències elèctriques, comprar canons i mantenir-los, es prefereix continuar com fins ara”, argumenta Obiols.
Enric Quílez, de la Confluència per a una Cerdanya Sostenible, creu que caldria apostar per altres sectors econòmics, com la indústria agrària, l’explotació forestal o l’artesania
Un altre cas particular és el de l’estació de Tavascan, on es combina l’esquí alpí amb el nòrdic, i també s’ofereix un entorn favorable per l’esquí de muntanya –pràctica que no fa servir remuntadors–, les marxes amb raquetes o l’alpinisme; l’esquí de pista no hi és majoritari: “a final de temporada no comptem esquiadors sinó visitants, encara que no hagin pagat forfet”, explica Víctor Perisé, el seu cap d’explotació, que defensa que ja tenen un llarg recorregut com a estació de muntanya. Fins fa ben poc la instal·lació funcionava sense canons de neu fixos, però aquest any han decidit instal·lar-ne “per poder assegurar els llocs de treball”, però amb l’esperança –assegura Perisé– de no haver-los d’obrir. Un model similar és el que es volia impulsar a l’estació de Puigmal 2900, al municipi cerdà d’Er, que va tancar les portes el 2013 i va reobrir el 2021 amb una proposta “quatre estacions”, però dos anys després va fer fallida.
A escala europea, seguint aquesta tendència, existeix el moviment dels anomenats Pobles de senderisme (Wanderdörfer, en alemany). Com explica Carmen De Jong, catedràtica en Hidrologia a la Universitat d’Estrasburg, es tracta d’una iniciativa nascuda a Àustria que avui agrupa una trentena de poblacions dels Alps que promouen una aproximació als seus entorns naturals per mitjà del senderisme. De Jong ho veu com “un concepte molt interessant”, però alhora admet que “no pot ser el substitut dels 50.000 turistes de l’esquí alpí”.
Totes aquestes apostes per reformular el model del turisme es basen, però, en canviar un dels dos ingredients de la fórmula, la neu, però no el turisme. La reflexió, per Marc Pons, ha d’anar més enllà “i preguntar-nos cap on s’ha de transformar el teixit econòmic, i si hem de dependre tant del turisme”. “No n’hi ha prou a desestacionalitzar i diversificar el turisme”, defensa igualment Enric Quílez, membre de la Confluència per una Cerdanya Sostenible. Aquest activista considera que altres sectors tenen potencial per apostar-hi, com ara la indústria lligada al sector agrari o les energies renovables, l’explotació forestal o l’artesania. “Està bé fer cent formatges l’any, però, si en fem mil, generarem més llocs de treball, guanyarem més i el producte serà més conegut arreu”, exemplifica.
Diversificar, però com?
Aquesta necessitat de diversificar l’economia és un diagnòstic compartit per diversos agents de les comarques pirinenques, com també ho són les dificultats per tirar-la endavant. Un dels obstacles són els dèficits en les infraestructures i les comunicacions. Pons i Quílez apunten també a un factor sociològic, motivat per les inèrcies i el costum de la societat de viure del turisme. Tanmateix, aquest monocultiu no ha estat un fenomen natural, com assenyalen investigadores com l’antropòloga Camila del Mármol, sinó que ha estat promogut per les institucions públiques en col·laboració amb sectors de la població local. Això s’ha produït, segons aquesta especialista, a partir d’un discurs que, des dels anys seixanta, ha anat ampliant els productes del mercat turístic, començant per la neu i l’esquí i afegint-hi els del patrimoni cultural, la natura i l’esport.
Des d’aquesta òptica, el punt de partida per sortir de la dependència del turisme ha de venir també a partir d’un canvi del rol del poder polític. “La inversió pública hauria d’ajudar a fer una transformació del model econòmic”, diu Quílez.
Per part de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, l’entitat pública més implicada en el sector (titular de sis estacions alpines). El seu responsable de Turisme i Muntanya, Toni Sanmartí, considera que no és incompatible continuar amb el menú del turisme i la neu mentre es cuinen noves receptes. Hi coincideix Victor Perisé, que veu possible “un equilibri” entre diverses activitats. Ara bé, per Enric Quílez, el model actual expulsa, precisament, la gent que té més iniciativa i que hauria d’impulsar la transformació “per la manca d’oferta laboral i el preu astronòmic de l’habitatge”. El plat del turisme podria acabar, en aquest cas, no deixant menjar res més.
