Un cop migrades o exiliades, la majoria de defensores del territori i dels drets humans busquen la manera de seguir actives, de seguir organitzades, de seguir lluitant pel que lluitaven i per les noves situacions de desigualtat i injustícia viscudes.
A les reivindicacions per la defensa del territori, pels drets de les dones, per la recerca de persones desaparegudes o pel dret a la consulta prèvia sobre les reformes legislatives que afectin una comunitat, caldrà afegir-hi la lluita contra la llei d’estrangeria, contra el racisme institucional, per unes vies segures per migrar, l’exigència de drets laborals per a les treballadores de la llar i les cures o les protestes contra les retallades de torn als serveis públics.
D’aquesta manera, moltes dones desplaçades entren a formar part del teixit associatiu i dels moviments socials dels seus barris i pobles d’acollida. En el cas de Catalunya, moltes migrades originàries del sud global juguen un paper clau en el si de molts moviments socials o que proposen alternatives econòmiques, com ara les cooperatives.
Moltes migrades han deixat espais feministes en copsar que militar aquí s’entén com un privilegi blanc
El Balanç Social és una eina creada per la Xarxa d’Economia Social i Solidària (XES) que “avalua de forma sistemàtica, objectiva i periòdica sis grans característiques de tota empresa o entitat que vulgui ser socialment responsable: la democràcia, la igualtat, el compromís ambiental, el compromís social, la qualitat laboral i la qualitat professional”. Si observem el Balanç Social de cooperatives que apliquen aquest exercici de transparència, com Arran de Terra, hi trobem zero dones en espais directius i zero persones migrades o socialment racialitzades com a sòcies.
Migrades al moviment per l’habitatge
Les defensores migrants tot sovint són dones que migren o que es veuen obligades a exiliar-se dels seus territoris de manera autònoma i individual i que, un cop al lloc de destí, es reinventen. A més, si tenen fills a càrrec, molts cops els han de deixar enrere durant un temps: una de les decisions més doloroses que pot haver de prendre una dona a la vida. És el cas de la Delia Ccerare, que, després de donar vida a dues filles bessones al Perú, va marxar cap a Barcelona i les va haver de deixar enrere per buscar una manera de donar-los unes bones condicions de vida. No les va poder reagrupar fins quatre anys després, un cop regularitzada la seva situació i amb una situació econòmica més estable.
Però l’estabilitat no va durar per sempre. “El 2008, amb la crisi immobiliària, no vam poder assumir la hipoteca de la casa: de 800 euros vam passar a haver-ne de pagar 1.600. El 2010 em van parlar de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, però, amb tot el sentiment de culpa i frustració, no hi vaig poder anar. Quan em vaig atrevir a anar a una assemblea, em va fer vergonya parlar. Després de diverses assemblees amb gent explicant que estaven en la mateixa situació que jo, m’hi vaig atrevir. I la PAH em va atrapar fins avui”, explica orgullosa. Quinze anys després, Ccerare és coordinadora de la PAH Barcelona i s’ha convertit en una experta en el món de l’habitatge.
L’activista d’origen peruà assegura que a la PAH sempre s’hi ha sentit a gust i que no hi ha patit situacions de racisme, en part perquè, segons afirma, “quan hi vaig entrar el 2010, juraria que un 90% érem persones migrants. Avui potser en som un 60% o 70%, però la PAH és rica en diversitat, no hi ha discriminació per raça o per religió”, sentencia. De fet, Ccerare se sent més segura i formada gràcies a la plataforma pel dret a l’habitatge: “Abans d’arribar, justament pel fet de venir d’una ciutat petita del Perú, em sentia desinformada pel que fa a feminisme i llibertats de la dona. La PAH m’ha obert els ulls, he deixat de sentir-me estancada, he après a dir ‘fins aquí’, a tirar endavant”.
Gaby Leiva Carrillo, activista jove d’origen equatorià, ha arribat fa pocs mesos a Barcelona, on ha trobat una xarxa en els moviments socials ja teixida per la seva mare, activista pel dret a l’habitatge des de fa vint anys. Leiva planteja un assumpte important i complex: “La barrera d’entrada és l’idioma”, assegura. “L’hem d’aprendre, sens dubte, però hi ha una barrera en la manera de demanar-ho. Des de l’afecte és més fàcil d’aprendre”, recomana. “Jo entenc que es defensi el català”, afegeix per la seva banda Delia Ccerare, “assumeixo responsabilitat de no haver-ne après més en els vint anys que porto aquí. Jo soc parlant de quítxua i entenc perfectament que es defensi, però potser una solució seria disposar de més traductores”, proposa.
Racialitzades als feminismes
Israa Rila és una activista feminista antiracista olotina i actualment forma part de Resilience Earth, una cooperativa de gestió del canvi per impulsar la transformació social, ecològica i econòmica. Els seus pares van migrar des del Marroc quan tenien vint anys en cerca d’unes condicions de vida millors. La seva experiència de vida la va portar a formar part del moviment feminista de la Garrotxa, però, passats uns anys, va decidir no continuar-hi. “Vaig marxar del feminisme perquè la majoria eren persones blanques, perquè militar continua sent un privilegi. I, per més que s’estigui intentant ser interseccional, al final jo em trobava que, en la vida quotidiana, les dones amb qui lluitava no estaven entenent que jo estic travessada per un eix d’opressió més. La meva identitat passa per ser racialitzada, però no vull ser l’eterna persona migrada. I, a sobre, sembla que algunes dones no serem mai ni prou catalanes ni prou feministes”, denuncia.
“Jo, en general, no puc suportar el feminisme de dones blanques. Passa amb el feminisme i passa amb la lluita de classes, que el racisme fa guspires, hi xoca”, declara Luz Helena Ramírez Hache, defensora dels drets humans colombiana migrada a Catalunya
Luz Helena Ramírez Hache, defensora dels drets humans colombiana migrada a Catalunya fa nou anys, ha tingut una experiència semblant. “Jo, en general, no puc suportar el feminisme de dones blanques. Passa amb el feminisme i passa amb la lluita de classes, que el racisme fa guspires, hi xoca”, declara. “Si el nostre feminisme no mira totes les cares del masclisme i del colonialisme, no serveix de gaire”, explica Israa Rila. Assegura que al col·lectiu feminista en què participava “estàvem infrarepresentades, les decisions principals les prenien sempre les altres, i allà vaig entendre el concepte de fatiga racial, quan deien: ‘És que no venen mai, és que no participen…’. Era una remor que tenia conseqüències en la nostra salut mental. Perquè, si una persona no està venint al teu espai, potser estàs fent alguna cosa malament”, conclou.
Economia social i solidària antiracista
Hi ha cooperatives al si de la XES que, en qüestió de pràctiques antiracistes, ho estan fent bé. Així ho creu Luz Helena Ramírez Hache, fundadora de MigrESS, una entitat que promou la participació de persones migrades en el teixit de l’economia social i solidària. Però, en general, es tracta de projectes creats per persones migrades i racialitzades. “Hem aconseguit arribar a àmbits diferents dels que se solen assignar laboralment a les migrants, que són bàsicament les cures. Des de l’antiracisme, ja tenim exemples de cooperatives que fan inserció laboral des d’una altra mirada, com Diomcoop, o fan instal·lació de plaques solars, jardineria en altura o gestió de boscos”, enumera Ramírez satisfeta.
“Cooperatives com Abarka o Diomcoop tenen una línia de negoci que funciona molt bé, han aconseguit diversificar. I el model de treball d’Abarka fa enveja. Han aconseguit tenir una estructura al territori, on impulsen processos d’autoorganització de les comunitats a països com el Senegal, i també tenen una branca aquí”, continua explicant l’activista d’origen colombià. Projectes com aquests aconsegueixen ser anticolonials en essència i també han estat capaços de deixar de dependre dels recursos públics, que amb el canvi de govern a Catalunya entren en un escenari més incert.
Tot i aquest plantejament constructiu, Ramírez Hache afegeix, amb realisme: “Posar la mirada anticolonial i antiracista a l’economia social i solidària és una lluita. S’ha aconseguit avançar, però falta molt. Ens hem de preguntar, per exemple, per què no hi ha una presència representativa en el cooperativisme en general, o en l’habitatge cooperatiu, en les comunitats energètiques, de consum, etcètera”.
