Elizabeth Rubio Farías (Chile, 1955) és una dona “d’esquerres, feminista, amant de la vida, mare, àvia, lluitadora pels humans i querellant en els judicis contra els genocides a Argentina i Chile”, recollint la seva pròpia definició. El 25 de novembre de 1975 fou segrestada per l’organització paraestatal Alianza Anticomunista Argentina, i internada al quarter de la policia federal de Buenos Aires. Posteriorment, l’any 1978, va ser traslladada a una presó oficial, com tantes altres militants supervivents de centres de detenció i tortura clandestins. El seu és un dels dos-cents testimonis de preses polítiques de la presó de Villa Devoto (Buenos Aires) entre 1976 i 1983 que integren el llibre Nosotras en libertad (Caravana editorial, 2023). Demà serà a Casa Amèrica Catalunya presentant aquest projecte, juntament amb quatre companyes més: Catalina Palma Herrera, Ángela Beaufays Martina Ermelinda Chávez-Joko i Norma Susana Echarte. L’acte forma part de l’agenda pel 48è aniversari del cop d’estat cívic-militar a l’Argentina, coorganitzada per H.I.J.O.S. Barcelona i Argentinxs Migrantes.
La militància política la vas iniciar a Xile. En quines circumstàncies?
Jo era estudiant i com molts dels meus companys donava suport al procés del govern socialista de Salvador Allende, era part de la Federación de Estudiantes Secundarios i també del Frente de Estudiantes Revolucionarios. Vivíem una etapa de molt entusiasme, el nostre país estava canviant i semblava que per fi podíem construir una societat amb justícia social. Era el nostre govern, el socialisme en democràcia, i nosaltres formàvem part de tota aquella efervescència. Fins que el cop d’estat de 1973 hi posa fi.
Llavors us refugieu a l’Argentina?
Exacte, i és allà on em segresten a mi i al meu company. Jo tenia vint anys. El meu segrest l’hem d’entendre en el marc de l’operació Còndor, una operació d’intel·ligència i terrorisme d’estat implementada per les dictadures d’Amèrica Llatina amb el suport dels Estats Units.
“El meu segrest l’hem d’entendre en el marc d’una operació d’intel·ligència i terrorisme d’estat implementada per les dictadures d’Amèrica Llatina amb el suport dels Estats Units”
Aquesta associació va començar a funcionar l’any 1975 liderada per Xile, tot i que amb domini sobre tot el Con Sud. Hi va haver una coordinació entre la repressió a tots els països. La Triple A ens segresta i trasllada al quarter de la policia federal de Buenos Aires, el novembre de 1975, abans del cop d’estat a l’Argentina.
Quina creus que era la intenció d’aquesta coordinació?
L’operació Còndor es va crear per implementar el sistema econòmic que impera avui, volien exterminar la meva generació per aplicar les polítiques neoliberals actuals. En aquells moments, hi havia tota una efervescència revolucionària entre els joves, amb la qual volien acabar. La majoria de nosaltres teníem entre divuit i trenta anys, i estàvem molt implicats políticament. La presència dels supervivents és important perquè també parlem per tots els que ja no hi són, en el cas d’Argentina 30.000 companys i companyes És un deure moral, polític i ètic.
En el teu cas, després del segrest en clandestinitat, passes a ser oficialment presa de l’estat argentí
Exacte, l’any 1978 em traslladen al centre penitenciari de Villa Devoto, la presó de dones més gran de l’Argentina. Hi arribàvem en molt males condicions, després de patir tortura i violacions, una pràctica sistemàtica contra nosaltres.
“Hi arribàvem en molt males condicions, després de patir tortura i violacions, una pràctica sistemàtica contra nosaltres. Les dones érem un botí de guerra”
Les dones érem un botí de guerra. I malgrat tot això, arribàvem vives, ja que allà ens registraven com a preses “legals”. Moltes venien de centres d’extermini. Les que sortien d’aquesta manera vivien, la resta van ser desaparegudes. Per Villa Devoto vam passar-hi al voltant de tres mil preses polítiques.
Quin suport teníeu?
Nosaltres estàvem sota un règim en el qual ens internaven indefinidament sense judici ni condemna. En el cas de les preses xilenes, moltes de les nostres mares es van traslladar a l’Argentina per poder estar a prop nostre. Les nostres famílies van ser fonamentals i van passar situacions molt precàries. Per una altra banda, els companys a l’exili també feien el possible per salvar les nostres vides. Una de les vies que van trobar eren els visats que diferents països europeus concedien als presos polítics. En el meu cas vaig obtenir una visa de l’ambaixada belga. El dia que em van alliberar, em van donar unes hores per abandonar el país. Així va iniciar el meu exili a Bèlgica.
Anys més tard vas ser una de les querellants contra els crims de les dictadures a l’Argentina i Xile
Vaig tornar a Xile als anys noranta. Allà m’involucro en les querelles contra els genocides. La primera en la qual vaig declarar va ser la del pla Còndor. Buscar veritat, justícia i reparació va ser la meva manera de fer front al trauma. Això ens uneix pràcticament a totes les companyes que vam sobreviure. Hi va haver una altra querella sobre violació i abús sexual. Consideràvem imprescindible que es reconegués com una pràctica sistemàtica de tortura contra les dones.
Com a dones ex-preses polítiques heu continuat treballant en xarxa al llarg dels anys?
Crec que les dones sempre actuem com a col·lectiu. Això ens va ajudar a sobreviure la presó i ens ha mantingut en contacte després. L’any 2000 la companya Mariana Crespo ens va convocar per escriure Nosotras, presas políticas, on vam recollir experiències, escrits, poemes i dibuixos de la presó.
“Buscar veritat, justícia i reparació va ser la meva manera de fer front al trauma. Això ens uneix pràcticament a totes les companyes que vam sobreviure”
Allà hi ha moltes de les nostres estratègies de supervivència, com el programa de ràdio que va crear la meva companya de cel·la Catalina. Totes l’esperàvem cada nit amb molta il·lusió. Es deia “El Rincón romántico de la noche” i, amb la seva imaginació, ens feia viure el món exterior estant en reclusió. Aquest recull d’experiències també és l’embrió de l’actual llibre, Nosotras en Libertad.
Què us uneix actualment?
Una profunda solidaritat. També, un seguit de reptes que vam trobar en sortir en llibertat, com la reconstrucció dels vincles familiars o la supervivència econòmica, la persistència del compromís polític i amb els drets humans al llarg dels anys, així com el desig de reprendre els nostres projectes de vida. Una altra constant en totes nosaltres és que la majoria hem estat mares, fet que els nostres torturadors ens van voler negar. Personalment en els pitjors moments de la tortura tancava els ulls i em prometia que no em traurien el desig de ser mare. Els torturadors ens deien que sortiríem de la presó mortes o boges. Doncs avui els podem dir que en això van fracassar.
El pròxim 24 de març és l’aniversari del cop d’estat a l’Argentina i, com cada any, un dia de reivindicació i lluita. Per acabar, et voldria preguntar que és per tu la memòria
És una eina de treball permanent que cal dur arreu on puguem. Independentment de la situació actual, l’Argentina és un gran laboratori contra la impunitat. La lluita de les Abuelas i Madres de Plaza de Mayo en aquest sentit és exemplar. Espanya hauria d’aprendre de tot això, perquè un país sense memòria és un fracàs col·lectiu.
