Si cerquem en internet informació relacionada amb xarxes, apps de cites, cervell i consum, ens apareixeran incomptables articles, sempre amb les mateixes paraules i arguments, com per exemple, dopamina, hormona del plaer, “addictes a les apps com si fossin màquines escurabutxaques”, “Tinder activa el nostre sistema de recompensa” o, “les nostres dades són comercialitzades amb finalitats publicitàries”. Sí, tot això ja ho sabem. Encara que repercuteixi en la nostra salut o ens enganyin, continuem acceptant-ho. Que sí, d’acord, Tinder és un casino de carn.
Entenem que paguem per una promesa, la promesa de l’amant perfecte, el rotllo ideal sense lligams, el matx que porta a la fusió. En definitiva, la promesa d’aconseguir el més preuat de l’ésser humà: la connexió. Però, compte, és probable que, en aquesta cerca, ens perdem a nosaltres mateixos –com no ens hem de perdre per les senderes de la gestió emocional, el rendiment afectiu o l’optimització del festeig? Tot i esgotats, convivim amb la veu del nostre CEO particular, que es cola per recordar-nos que podríem fer sempre una mica més per treure el màxim rendiment. Ets una persona única i el teu perfil també hauria de ser-ho i destacar entre la multitud!
Quan descarreguem l’aplicació per primera vegada, Tinder ens dona un boost, una empenta que fa que un perfil es col·loqui en el top d’usuaris prop de la seva zona durant trenta minuts. Un subidón de visibilitat, com quan un camell regala una paperina a algú perquè s’hi enganxi. El mecanisme de l’addicció consisteix en el circuit expectativa-excitació-recompensa-frustració. La necessitat d’evitar la frustració i sentir plaer s’instal·la en el nostre cervell en un bucle que es perpetua i retroalimenta. Es tracta d’una conducta compulsiva i una excitació constant que mai arriba a satisfer-se, perquè no es busca guanyar o perdre, sinó la permanent excitació de pensar “i si…”. Però, curiosament, consumir per evitar la depressió i l’ansietat, provoca més depressió i ansietat. Fes un boost, és hora punta.
A Tinder, amb qui coincidim i quan és marcat pel nivell de desitjabilitat filtrat per l’algoritme. Els perfils s’avaluen d’acord amb l’atractiu, determinat per la quantitat de ‘likes’, i sol mostrar-nos usuàries amb una puntuació semblant a la nostra
A Tinder, amb qui coincideixes i quan és determinat per com l’algoritme filtra el teu nivell de desitjabilitat. L’empresa avalua els perfils d’acord amb l’atractiu –és a dir, segons la quantitat de likes, de visualitzacions i del temps que duren aquestes, així com del teu coeficient intel·lectual, que s’obté analitzant el lèxic de les converses– i els puntua posicionant-los en un rànquing d’atractiu. Si algú amb puntuació alta et fa like, la teva posició en el rànquing puja, però si algú amb un nivell més baix et dona dislike, decau. De fet, els usuaris (persones) que ens apareixen en l’app tenen puntuacions similars a la nostra. Per exemple, si per a Tinder som un cinc, ens mostren persones valorades entre quatre i sis. O sigui, que si et surt molta gent que et sembla lletja, ja saps, has decaigut. Sembla que Tinder sap el que és millor per a tu i per a la teva salut mental.
Quan cau la teva posició en el rànquing, la teva autoestima també va a la baixa davant la comparativa de vides plenes, cossos inassolibles i opcions infinites que ens envolta. És que justament tens una amiga que va conèixer a la seva parella en una app, per la qual cosa no defalliràs, entre decepcions, converses superficials, bots, quasi-alguna- cosa, fotopolles, ghosting o benching. Així funciona: qualifiques i et qualifiquen, rebutges i et rebutgen. No defalleixis. Vols conèixer a l’amor de la teva vida? Don’t pretend, just be.
Llegim articles sobre “com funciona un cervell addicte” abans de comprovar les nostres xarxes compulsivament. Continuem acceptant l’abús, l’engany i l’ansietat perquè depenem profundament dels seus serveis i temem les conseqüències d’abandonar-les. No hi ha disciplina, exigència o força de voluntat que guanyi enfront de les grans tecnològiques. Aquestes aplicacions estan dissenyades per atrapar-te, que paguis i que generis dades, no perquè trobis l’amor. Et tanquen en un joc, et cobren i esbocinen la idea que tens de les relacions. Si l’algoritme veritablement funcionés i les persones tinguessin moltes connexions, les baixes serien de dues en dues. El que monetitza a aquestes empreses no és el teu benestar, sinó la teva insatisfacció: acabes més cansat, més pobre i més insegur. Et venen el premi més gran de la vida: l’amor, però la casa sempre guanya.
Sembla que en la nostra decadència ens hem oblidat que som nosaltres qui donem valor a aquestes companyies, no a l’inrevés. Són ells els que depenen del nostre temps i atenció
No es tracta, en primer lloc, d’anomenar les dues famoses hormones de torn i quedar-nos tan panxos en l’immobilisme, ni de culpar l’individu de la seva conducta addictiva. No es tracta de ficar més condescendència i pressió als joves, quan l’última edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mental (de l’Associació Estatunidenca de Psiquiatria, 2013) ni tan sols reconeix l’addicció a internet, a les pantalles o a les xarxes socials. Per la qual cosa, tampoc no es considera un problema ni hi ha organitzacions públiques que dediquin esforços per atendre’l. En segon lloc, cal una legislació que veritablement protegeixi de les pràctiques comercials deslleials. En tercer lloc, el compliment de les lleis de protecció de dades per part de les companyies tecnològiques per acabar amb l’ús il·legal de la nostra informació personal. En quart lloc, transparència. En cinquè lloc, que les apps passin un exhaustiu examen de disseny ètic i responsable –encara que sigui menys rendible– i que veritablement ajudi a establir relacions. En sisè lloc, educació per entendre que les addiccions existeixen per suplir una necessitat emocional a causa d’un trauma. I, en darrera instància, atenció primària amb professionals formats per oferir assistència psicològica, tallers educatius i trobades grupals on s’ofereixin espais íntims i segurs.
Sembla que en la nostra decadència ens hem oblidat que som nosaltres qui donem valor a aquestes companyies, no a l’inrevés. Són ells els que depenen del nostre temps i atenció. Oferir a algú un tracte empàtic i humà requereix precisament això, temps i atenció, no rendiment econòmic. L’amor no entén d’explotar la vulnerabilitat, sinó que es tracta precisament de tot el contrari. Amor SL o millor amor, però amb salut mental.
