Fa vint anys que els italians s’asseuen al sofà després de dinar a mirar un dia rere un altre les aventures televisades del comissari Montalbano. Amic dels àpats copiosos, les dones boniques i la tarantel·la, no costa imaginar-se el policia sicilià Salvo Montalbano, assegut a Casa Leopoldo al costat de Pepe Carvalho i Philip Marlowe. Hereus d’un món inexistent, on els dolents eren corruptes de debò, les mullers infidels i belles i els polítics perdien la poca ètica que els quedava a cop de talonari, els tres detectius mai van coincidir en la ficció, però hi ha un fil invisible que connecta una tradició de novel·la negra: des de Raymond Chandler fins al llibre No cerramos en agosto del periodista Eduard Palomares, un homenatge al món dels detectius a la Barcelona gentrificada dels 2000.
Andrea Camilleri, el pare de Montalbano, l’amic de Manuel Váquez Montalbán, moria el juliol passat deixant un seguit de llibres a un calaix i fent pipades als seus inseperables cigarrets Philip Morris. Quan els ulls li començaren a fallar, a causa d’un glaucoma, l’autor italià digué al seu editor que no patís, que encara hi havia comissari Montalbano per estona. Camilleri, que no era de procastinar, havia avançat en les aventures i desventures del policia a la ciutat siciliana imaginària Vigatà. I feina feta no fa destorb. Així, amb les novel·les policíaques enllestides l’autor, nascut a Porto Empedocle l’any 1925 podia fer el que realment li agradava: escriure novel·la històrica.
Camilleri va ser un escriptor de vocació lenta. La seva primera novel·la la va escriure quan tenia 53, l’any 1978, i durant els anys vuitanta en va publicar un parell més. Novel·les històriques totes elles, sense cap incidència mediàtica ni gens d’interès especial. No va ser fins que va fer els 64 anys que La forma de l’aigua, la primera història de Montalbano, va veure la llum. El comissari irreverent es va convertir en l’heroi que els italians necessitaven. Camilleri parlava de corrupció política, de l’església obscura, de la doble moral italiana, de menjar, d’amistat i d’aquell sud sovint oblidat. Una Sicília, la seva, que va idealitzar i narrar com si d’un Macondo contemporani es tractés. Ragusa era la ciutat inventada de Vigatà on, tot i les visicituts, el mar sempre reconfortava amb la seva flaire de peix i sal.
Camilleri parlava de corrupció política, de l’església obscura, de la doble moral italiana, de menjar, d’amistat i d’aquell sud sovint oblidat. Una Sicília, la seva, que va idealitzar i narrar com si d’un Macondo contemporani es tractés
El personatge de Montalbano naixia l’any 1994 i l’any 1999 la RAI va comprar els drets d’emissió d’una sèrie que faria història. La mateixa RAI que el 1954, i per causa de les inclinacions polítiques de Camilleri, el va rebutjar com a funcionari. Anys més tard, i amb molts dubtes, l’autor –declarat obertament comunista com el seu amic i també periodista Manuel Vázquez Montalbán–, entraria a formar part de la cadena italiana com guionista però, això sí, sempre amb un ull posat a literatura.
El comissari inventat per Camilleri, el seu alter ego ficcionat, entrava a les cases italianes competint amb la telebrossa de les cadenes de Silvio Berlusconi i amb programes de riure fàcils, dones amb poca roba i concursos absurds de cotxes i apartaments amb vistes.
Un Pepe Carvalho lampedusià
La sèrie va fer furor a tota Europa, gairebé més que els seus llibres, que es publicaven a una velocitat descomunal. Camilleri podia treballar en tres novel·les alhora mentre enllestia guions i supervisava rodatges. Pocs saben però, que el nom del seu icònic personatge va ser una battuta (broma) i un homenatge al seu gran amic Manolo Vázquez Montalbán i al Pepe Carvalho d’aquest. Coneguts ambdós, autors i personatges, com a fervents crítics amb tot allò que fes tuf a capitalisme i corrupció. De fet l’autor de El nebot de l’Emperador va ser un dels periodistes més bel·ligerants amb les polítiques populistes de Berlusconi i darrerament amb les de Matteo Salvini. L’any 2018, tot i ser un ateu convençut, Camilleri va dir que veure a Salvini amb el rosari “em produeix arcades” i va declarar la seva admiració pel papa Francesc per ser dels pocs que feien “discursos d’esquerra en una Itàlia corrupta i oportunista.”
L’any 2018, tot i ser un ateu convençut, Camilleri va dir que veure a Salvini amb el rosari “em produeix arcades” i va declarar la seva admiració pel papa Francesc per ser dels pocs que feien “discursos d’esquerra en una Itàlia corrupta i oportunista”
Sicilià com Giuseppe Tomasi di Lampedusa, a diferència de l’autor de Il Gattopardo, estava convençut que el món podia ser un lloc habitable si s’acabava amb les corrupteles de la dreta. Montalabano les combatia a cada novel·la sense defallir i des de l’alegria de les petites coses. Vigatà va ser el seu epicentre, com Barcelona i el Raval ho foren de Pepe Carvalho. Més urbanita un, més rural l’altre, els dos compartien l’amor per la bona cuina i la bona conversa. Petits plaers quotidians per fer del món un lloc, de nou, més habitable.
Les receptes que degustava el comissari sicilià es van convertir en un llibre, Montalbano in cuccina, on Camilleri explicà el secret de les albergines a la parmesana de l’Adelina o dels cannoli. De fet la darrera aventura del comissari, encara pendent de publicació, es diu El cuiner d’Alcyon.
Ningú està preparat per marxar. Camilleri deixa lluites inacabades, receptes secretes de com fer aranccini i llibres sense enllestir. Per sort, tal com va dir a una de les seves darreres entrevistes als seus 93 anys morir ja no era tan greu “pitjor hagués estat deixar de fumar”.
