Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ara només puc plorar

“Ara només puc plorar llàgrimes de melangia que un mal vent es va emportar el clavell que més volia” (Cançó popular valenciana de vetllatori)

 

Avui he vist el primer lliri blau de l’any, no ha sigut al bancal de davant de casa. Allí encara estan els lliris, però ja no està el forn, ni la vinya, ni els ulls dels fills de m’Auelo que tantes voltes els van vorer mentre arreplegaven espàrrecs, conillets o cama-roges. Ja no queden ulls d’aquells que, penjats de la porta veient córrer els conills ho aguaitaven a vore a quin pi s’ajocava el tudó per provar d’agafar-lo despistat  i posar-lo al perol. Ja ningú sent cantar el perdigot damunt de cap pedra al Mas d’Herrero de l’auelo Aniceto.

El pròxim dia 26 de juny, la tia Carmeta haguera complit 98 anys. Ja no els complirà viva, va faltar el passat dissabte i va deixar descobert un important flanc a la nostra família. La gent major, la més major, és l’àncora i el pegament, és la referència on tots confluïm i, en aquest cas, era l’axioma, el paradigma i el far en les tempestes. No és que tinguera bones paraules, que també, no reflexionava amb més claredat que ningú, però és que a ella no li calia la teòrica, es va traure tots els carnets només amb la pràctica. A ella, de lletres que no li’n demanaren, no li calien. Quan no sabies cap a on pegar, només et calia anar a veure-la, que te pegare una miradeta i que t’ensenyare les dents fent un dels seus somriures, de seguida te posava al puesto: va néixer el 1922, ben aviat va conèixer la malaltia en la carn de sa mare, l’auela Carmen. Després d’haver perdut un germanet per un mal roïn, va perdre també la mare, encara no tenia quinze anys. Des d’aquell moment, dos germans (Assumpció i Miguel) li van esdevenir fills. Tenim en algun lloc una fotografia feta a la porta del Mas d’Herrero, on estan els tres i el més xicotet – mon pare Miguel-  pareix acabat d’arribar de Mauthausen. Son pare, un bon home amb molt de caràcter i poc donat a la simpatia, la va carregar en la responsabilitat de la criança; ell, òbviament, a treballar de sol a sol, pel Mas o al jornal, a segar, llaurar, esporgar o a podar les vinyes de “directe” que s’escampaven per allà on volgueres mirar.

No és que tinguera bones paraules, que també, no reflexionava amb més claredat que ningú, però és que a ella no li calia la teòrica, es va traure tots els carnets només amb la pràctica

Sèmoles, guixassos i, de quan en quan, alguna sardina. Viatges a veure i cuidar als avis del Mas de Montino i al poble carregant el xicotet Miguel fins que, durant la guerra, a l’hospital republicà, on avui està  l’Hotel Voramar, a Benicàssim, el van operar i li van endreçar el peu. Es pot endevinar qui el portava al coll quan, al pas del front, les bales els xiulaven a les orelles i deixaven les marques a la paret del Mas, tat? Guerra, postguerra, fam, por, pols i pa de segó, que la flor de la farina es podia vendre. Ovelles, algun bacó, el tonell de vi i un famós matxo somerí anaven esquitxant d’alegries aquella grisor i els tords a les enjarres feien els hiverns més suportables. Després, totes les feines: al camp, a casa, al molí o a la sènia. Més tard, casada amb un bon home que la va voler molt: el tio Vicent del Mas de Peraire, diuen, les que ja estaven i tenen memòria, que va ser un home ben assenyat i assossegador, que a la sang calenta de la tia falta li feie. També Assumpció es va casar. Les dues germanes casades amb dos germans i el germà  xicotet al Mas amb l’auelo Aniceto. Aquest darrer no trigaria molt a necessitar les atencions de les filles i la nora -que també Miguel es va acabar casant (en ma mare quina casualitat!). A l’avi se li va anar girant l’enteniment, fugia, cridava i ja no podia estar dins de cap polleguera. Aleshores es deia demència i feia patir com ara l’Alzheimer, quasi sempre a les dones, quasi sempre a les filles. L’avi va morir cinc dies després de néixer jo -el seu darrer net-, a casa de la tia Carmeta.

Quan tot pareixia que anava posant-se al lloc, amb una filla i un fill casats, el mal roïn li va tocar al tio Vicent. Una altra vegada sola, però almenys ara amb els fills casats i ben encaminats. El que va anar passant després té l’extraordinarietat de l’estoïcisme i la contínua vocació d’ajudar de les dones en general  i de les d’aqueixa generació en particular. Àvia de tots els néts, mare de tots els xiquets que franquejàvem el brancal de sa casa, sempre una ruga amanida i sempre una oïda alerta per anar posant les creuetes a les caselles dels festers durant tantes matinades. Tots els nostres amics coneixien i estimaven l’auela Carmeta, la gran dona que a poquet a poquet s’ha anat fent tan xicoteta, que ha acabat desapareixent al seu llit, a la mateixa casa on va morir l’auelo Aniceto i també el tio Vicent, a menys de dos metres de distància. Eixa és una de les raons per les que no puc entendre què fem les famílies vetlant els nostres morts als tanatoris, tan lluny del que són les nostres cases, de la calidesa de la nostra llar.

Així m’ha posat al meu lloc tantes vegades la tia Carmeta, de què m’he de queixar jo? Com no he de somriure?

Sona lleig dir-ho, però a mi m’agraden els soterraments, que se m’entenga, tant de bo mai haguera de tornar a cap, però és l’únic esdeveniment familiar obert al públic on els protagonistes solen aparèixer com són

Sona lleig dir-ho, però a mi m’agraden els soterraments, que se m’entenga, tant de bo mai haguera de tornar a cap però és l’únic esdeveniment familiar obert al públic on els protagonistes solen aparèixer com són. Segur que queden rols a demostrar, segur també que hi ha exageracions, però el nucli central no sol estar per a comèdies i ahí, en eixos moments es veu l’autèntica essència de les persones i de les tribus que, sobretot als pobles, encara queden. Si tens una mica d’experiència i un mínim coneixement de la família en qüestió, pots vore què ha perdut cadascun amb l’arribada de la mort, fins i tot quin plor pateix cadascú. Plors empàtics, plors d’emoció en veure com era d’estimat  l’involuntari protagonista; el que plora perquè veu plorar a qui mai plora. S’heu adonat que els grans esclats de plors solen ser cooperatius? Naixen sols però creixen junts, acompanyats?

Un altre dubte que sempre m’assalta és: plorem pel que se’n va o plorem egoistament perquè ens quedem sense ell? Plorem més pel que vam sentir amb ella o perquè hem  perdut l’oportunitat de sentir en tenir sempre coses tan precises a fer? Quant dolor és penediment, quant és ràbia per haver tornat a entropessar al mateix lloc? Plorem de pena o plorem de culpa? Quan dic que m’agraden els soterraments, deixe fora el noranta per cent de les cerimònies religioses que van incorporades. Els executors que m’ha tocat veure han sabut sempre molt més de cafarnaüms i protocols, que de sentiments i oportunitat. Sempre fantasio amb interrompre’ls dient-los en veu alta allò que sentim tots aquells que tenim una mica de sentit comú i no estem tan cegats pel dolor: -Iee! Que estàs bobo o què?! Que no veus que no és moment de parlar d’infidelitats (Literal: al soterrament de ma mare, el capellà es va posar a divagar del tema) ni de passar la cistelleta?!-.  Són molts sabocs i no m’estranya que es vagen quedant sense clientela. Tenen l’avantatge de la por i tenen la sort de què el que menys ganes tenim en aqueixos moments és cridar l’atenció, que passe el tràngol, que el malson que estem protagonitzant acabe ja, i si pot ser demà, en despertar, ens passi com a les pel·lícules i ens adonem que tot estave al nostre cap.

Aquesta vegada tampoc no ha passat però almenys ens hem abraçat i ens hem sentit part d’una història comuna, hereus d’aquells que arrabassaren tossals i argelagues per posar-los un mos de pa a la boca als seus. Així mateix, part també d’aquells que van saber trepitjar el raïm que omplia les bótes i el barral de què bevien quan havien d’acomiadar-se dels que els havien obert el camí, ja fora al Mas d’Herrero, al Mas de Montino o al Mas d’en Sucrer. Gràcies per ensenyar-nos tant, dispenseu-nos que no us ho hàgem sabut dir.