Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dret a l'habitatge, una lluita que enllaça vides

Diverses activistes en lluita per un habitatge digne i contra els abusos del mercat immobiliari reflexionen al voltant del suport mutu, els llaços comunitaris i els espais de solidaritat que s'estableixen entre les afectades

El moviment pel dret a l'habitatge ha aconseguit aturar el desnonament del bloc Llavors diverses vegades / Sira Esclasans

“Som molts i estem molt units, som una gran família. El que més m’agrada és que quan hi ha un problema, ja estigui relacionat amb l’habitatge o personal, tots ens donem suport.” Així és com s’expressa Mari Carmen Ramos, membre del Sindicat de Llogaters de Barcelona. El suport mutu dintre les organitzacions i col·lectius en defensa de l’habitatge és l’espina dorsal del moviment. S’evidencia en el dia a dia i també es va posar sobre la taula el passat 16 i 17 de novembre, quan es va realitzar el I Congrés d’Habitatge de Catalunya. En aquell fòrum, diversos col·lectius van abordar la importància del suport mutu dintre de les organitzacions i el Sindicat de Barri de Poble Sec va presentar com a esmena la necessitat de posar èmfasi en aquest tipus de dinàmiques quotidianes que enforteixen el teixit veïnal, com una estratègia per construir moviment popular.

Posar la mirada en les pràctiques de suport mutu dona claus per entendre el procés de politització de moltes persones de classe treballadora que, davant de l’exclusió residencial o un augment inassumible del preu del lloguer, l’única alternativa que tenen és l’organització col·lectiva. La implicació en aquests espais compartits va lligada a la construcció de relacions informals i de cures, i moltes vegades són un motor imprescindible per tirar endavant. “Comences a anar-hi i veus que és un lloc on no t’ajuden, sinó que t’ensenyen a ajudar-te. Pots aprendre i comences a formar part d’un projecte. Quan hi arribes, la por es transforma perquè t’adones que no estàs sola”. Ana Mejías va arribar a la PAH de Mollet del Vallès a través d’un familiar que en formava part. Després de molts dubtes, quan va tenir clar que deixar de pagar la hipoteca era una opció, va començar a organitzar-se i actualment és una de les portaveus de la Plataforma a Mollet del Vallès. “A mi em va picar el bixito de la PAH, i ja estic infectada de per vida. Tindré vuitanta anys i estaré aturant desnonaments, tot i que espero que no sigui necessari. Vull lluitar fins al final. Al cap i a la fi, una es compromet d’una manera que va més enllà del seu propi cas”, explica amb convenciment.


Acompanyaments i vincles

Tot i que el que es visibilitza mediàticament són els desnonaments, quan s’aturen o quan s’executen, una gran diversitat de pràctiques de suport mutu formen part de la quotidianitat: des de l’acompanyament per fer algun tràmit entre persones afectades fins als espais més informals i familiars. Mejías explica com, a més de les assemblees ordinàries dilluns i dimecres, els dijous fan uns tallers de treballs manuals amb totes les persones de la PAH. “La realitat és que aquests tallers són tan sols una excusa. Arran d’això sorgeixen els vincles, perquè aquell dia tot s’hi val. I es conversa sobre com estan els fills, per exemple. Aquí és on es fa família”. També s’han forjat espais com les escoles populars, que van arrencar a Manresa l’octubre de 2016 i s’han extès a Sabadell, Ripollet i al barri d’Hostafrancs de Barcelona, on l’Escola Popular de La Bordeta s’ubica en un edifici propietat de la Sareb on s’han reallotjat famílies.

S’han forjat espais com les escoles populars, que van arrencar a Manresa l’octubre de 2016 i s’han extès a Sabadell, Ripollet. Al barri d’Hostafrancs de Barcelona, l’Escola Popular de La Bordeta s’ubica en un edifici propietat de la Sareb on s’hi han reallotjat famílies

L’Escola Popular de La Bordeta comparteix espai i va néixer vinculada al Grup d’Habitatge de Sants, amb l’objectiu de donar resposta als més petits, des del punt de vista emocional i acadèmic. “Inicialment la idea era una escola per als nens i nenes del Grup d’Habitatge, però de seguida, arran del boca-orella ha anat venint gent de tot el barri. Intentem estar a disposició de les famílies que seran desnonades o que vulguin implicar-se en la lluita, fer-nos càrrec de la logística perquè els infants que estiguin en un procés de desnonament no vegin alterada la seva quotidianitat: deixar-los dormir en altres cases, portar-los i recollir-los de l’escola… “Ens encarreguem d’aquestes tasques de cures mentre les famílies estan a primera línia, defensant casa seva. Intentem replicar aquest acompanyament que es fa al Grup d’Habitatge, però amb les més petites”, expliquen Laura Martín i Carmen Cascón, acompanyants dels infants a l’Escola Popular.

En el cas de Nou Barris, “hi ha gent que en veure que altres persones, venen al teu desnonament i l’endemà van a una mobilització per un altre tema important al barri, es plantegen l’imperatiu de donar-los suport quan ho necessitin. Des d’aquesta lògica, moltes companyes es van polititzant perquè al final s’apropen a les assemblees, ja que saben que no els faltarà una abraçada”, explica Francisco Garrobo, que pertany a l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana i 500×20. Aquest principi d’activitat compartida i compromís cap a l’altre esdevé un eix fonamental per al bon funcionament dels grups d’habitatge. Es genera una nova política d’acció on situar el dret a l’habitatge, que implica una presa de posició i responsabilització envers les altres. “A vegades, si no hi tinc el vincle emocional, aniré al metge que tenia programat fa dos mesos en comptes d’anar al teu desnonament. Posaré per sobre allò meu a allò teu, perquè no som “nosaltres”, explica l’Ana Mejías. D’alguna manera, des dels grups d’habitatge relaten que es comença a generar un subjecte col·lectiu, un “nosaltres”, transformant pràctiques de suport mutu en acció política i viceversa, com seria l’aturada de desnonaments.

Escola popular de la PAHC de Manresa, pionera d’un model de suport mutu entre famílies afectades que s’ha estès a altres localitats i barris

 

Des d’aquesta interrelació entre suport mutu i acció política que es dona als col·lectius, es determina el caràcter de les relacions i significats que s’articulen al voltant de les concepcions de l’habitatge. Un cas que ens ho exemplifica és en de Ramon Gutérrez, del Sindicat de Llogaters de Sant Cugat del Vallès: “A mi m’ha canviat el paradigma, una casa és el lloc on també pots desenvolupar els teus projectes de vida, on et relaciones amb la comunitat, sense necessitat que tingui un significat vinculat directament amb la família. Abans de l’activisme, no m’ho hauria plantejat d’aquesta manera”. Durant el seu període universitari va formar part del moviment estudiantil, però és a partir de les dinàmiques del Sindicat de Llogaters que ha desenvolupat una concepció diferent del que vol dir un habitatge, comenta. Aquest és comprès com quelcom social, compartit i col·lectiu, a causa de les pràctiques que així ho generen. “Arran d’un cas on es van deixar uns infants tancats a un pis durant un desnonament, tot el barri es va moure. Això et dóna la vida, tot i ser casos molt durs, però és per veure tanta mobilització. Quatre-centes persones en una tarda. Això et canvia la manera de relacionar-te i la manera de viure la vida: vas pel carrer i veus algú plorant, i com porti uns papers a la mà et preguntes: que deu passar? I abans ni ho paraves a pensar. A mi m’activa els llaços que s’estaven apagant. Em dóna la vida en el sentit que recuperes una mica la humanitat cada cop que es para un desnonament”, apunta Garrobo.

L’habitatge ja no és tan sols un immoble, sinó una forma de relació al voltant del lloc on s’habita, introduint el dret a la comunitat en la mateixa reivindicació de l’habitatge digne. “El fet de defensar casa teva implica que estem defensant la teva xarxa d’amistats, l’escola on van les teves filles, o allà on et socialitzes, i vas a jugar al dominó. La lluita per l’habitatge és capaç d’aglutinar molts problemes quotidians que toquen fins al fons”, comentem amb en Pablo Ruiz, de l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia.

L’habitatge està atrapat en diversos conflictes socials i econòmics simultanis, el més evident és la contradicció entre l’habitatge com a espai de vida o la d’un instrument per obtenir beneficis. Segons la Llei 18/2007, aprovada pel Parlament de Catalunya, tota persona té dret a accedir a un habitatge digne que sigui adequat, en les diverses etapes de la vida de cadascú, a la situació familiar, econòmica i social. Ara bé, només en el cas del lloguer, segons dades oficials de la Generalitat de Catalunya, la mitjana mensual del cost de l’habitatge el 2019 era de 730,05 €, quan el salari mitjà a Catalunya és d’uns 1.500  euros, destinant per tant, més d’un 48% dels ingressos a l’habitatge, sense tenir en compte situacions específiques no comptabilitzades per les dades oficials, com per exemple persones en situacions irregulars.

“El fet de defensar casa teva implica que estem defensant la teva xarxa d’amistats, l’escola on van les teves filles, o allà on et socialitzes i vas a jugar al dominó”, comenta Pablo Ruiz, de l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia

La panoràmica s’ha de complementar amb altres factors clau per entendre la conjuntura dels col·lectius d’habitatge. Un és la llei, que entrà en vigor durant el govern del PP el 2012, que eximeix a les Societats Cotitzades Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMI) de pagar impostos. Aquestes són entitats a través de les quals els fons d’inversió i els especuladors internacionals actuen al mercat del lloguer local. Durant el darrer any, s’aprova el Decret Llei 17/2019 pel Parlament de Catalunya, amb l’objectiu que es converteixi en una eina estratègica per regular el mercat de l’habitatge i fer-lo més accessible, millorant l’oferta i adaptant-la a les necessitats de les persones. Aquesta inclou mesures contra les situacions d’emergència i els desnonaments, vol ampliar el parc públic d’habitatges de lloguer i pretén canviar el model d’habitatge protegit, ampliant els supòsits que obliguen als grans propietaris a oferir lloguer social.

Des dels moviments per l’habitatge situen el problema en les relacions de poder entre propietat i afectades. El conflicte col·lectiu assenyala al mercat i a la propietat privada que injustament determinen les condicions de l’accés a l’habitatge. “Hi ha una persona que està extraient l’esforç que a mi em suposa treballar, pel fet que és propietari i jo no. Aquí hi ha un rentista que té tot un edifici i es dedica a extreure la força de treball mitjançant les rendes immobiliàries. És una explotació escandalosa”, explica Pablo Ruiz. Tal com van apuntar algunes organitzacions durant el Congrés, el camí a seguir enfront del context actual marcat per les desigualtats apel·la a tota la societat, on entre totes hem d’anar més enllà i construir estructures populars als territoris (grups de dones, escoles populars, etc.), com a eines comunes per facilitar l’enfortiment dels vincles entre la classe treballadora.