Desorientat per l’escassetat d’aigua al voltant del refugi en flames, un ocellot de cap pelat planà en direcció a la costa sense reposar en filats elèctrics mortals. La bèstia esgotada localitzà una font d’on rajava aigua sense parar. Situada enmig l’esplendor de l’arbreda d’un dels tres turons situats al mig d’una de les ciutats més cares del món.
La marca Barcelona contrastava amb l’estat de les cases construïdes clandestinament feia seixanta anys, amb uns materials que, en comptes de sostenir, es desfeien amb la pluja, com ho feien els castells de sorra amb l’onatge de la mar. Les habitants del turó haurien pogut resoldre la degradació, rehabilitant-les, però havien topat amb la voluntat expropiadora d’una administració que frenava, amb pals, els permisos d’obra.
La impossibilitat de fer front a la pujada dels lloguers havia provocat l’èxode d’una part creixent d’habitants cap a indrets allunyats de la capital, on poder assentar-se sense l’amenaça d’haver de fer, novament, les maletes. I fou enmig de la desmobilització social quan, en un tancar i obrir d’ulls, l’huracà de polítiques que beneficiaven els qui tenien més va endur-se les més pobres per endavant. Amb el terreny llest, nous inversors van rapinyar solars i edificis sencers, arrencats de les mans de qui havia fet créixer la ciutat. Buidada d’identitat, va omplir-se de negocis per al turisme permanent.
—Fuig, voltor! —va cridar una veu a un home amb camisa d’orenetes, ulleres de pasta i barba ben retallada, que acabava d’aparcar un Mercedes blanc.
En sortir del cotxe, l’inversor va veure damunt la teulada florida d’una casa una noia que carregava un piló de teules per col·locar.
—Calla, que cauràs!—va replicar l’home voltor a la que devia ser la responsable d’aquell xiscle.
En sentir el rebombori, algunes veïnes van treure el cap per la finestra, mentre un veí abaixava el volum d’una emissora de ràdio que parlava dels sense terra al Brasil i anunciava que la revolució no seria televisada. Qualsevol soroll traspassava aquelles fràgils parets.
Es va fer un silenci. Tothom sabia que aquell cotxe era del propietari de les cases malvenudes, on viure s’havia convertit en un acte de resistència.
—Val més que no vinguis més per aquí!—va respondre le germane de la noia de la teulada, mentre un tercer infant li alçava el dit mitger.
—I tant que ho faré! Ja no és vostre això! És meu, meu!— va remugar, abans d’amagar el cap petit sota l’espatlla, com si fos una ala, i fer mitja volta. Ja esperaria el moment oportú per degustar l’aliment habitacional d’aquella gent, un cop fossin forçades a abandonar la llar.
Alguna cosa havia canviat en la mirada i la paciència d’aquelles persones que abans s’havien mostrat somrients i dialogants.
L’ombra de l’especulador planava malgrat que en fos absent, i és precisament la falta d’aquesta presència, el que va fer que es materialitzés un malestar general de les residents d’orígens diferents cap als turistes, sense esquitxar l’avar inversor
Van córrer les setmanes i, sense avís, van arribar els dies més calorosos de l’any. El voltor humà, però, no apareixia, capficat en treure el màxim benefici dels individus de galtes cremades, calçats amb xancletes i mitjons. El soroll de la massa de visitants de llocs de renda alta, feien de les nits malsons insuportables, dels estrets carrers, horitzons infranquejables, i dels preus per metre quadrat, estels inassolibles. L’ombra de l’especulador planava malgrat que en fos absent, i és precisament la falta d’aquesta presència, el que va fer que es materialitzés un malestar general de les residents d’orígens diferents cap als turistes, sense esquitxar l’avar inversor.
Mentre augmentava la tensió, es feia més intens l’amor que el voltor sentia pels diners, fins que un bon dia, els vents van canviar i el tresor es transformà en càrrega.
Una alarma el va advertir que algú havia desconnectat les càmeres instal·lades al carrer que havia comprat. Poc després van trucar-li de la notaria. Els documents que acreditaven la titularitat de les seves propietats havien desaparegut. Aleshores, es va complir el malson i totes les cases havien passat a ser de qui les habitava.
Foll d’ira, agafà el cotxe, preparat per rebel·lar-se contra aquella xusma. Va conduir fins al barri del turó, que poc coneixia, quan de sobte, va veure les dues germanes. En adornar-se que lluïen un somriure descarat, va comprendre la jugada, i va prémer l’accelerador fins al fons, en direcció a elles.
Les cases van tremolar pel terrabastall.
Les germanes van abraçar-se i el veïnat va respirar alleugerat, en comprovar que el vehicle s’espenyava.
El voltor comú sortí de l’amagatall, afamat d’aquells que li mal llevaven el nom.
No li mancaria carronya a la ciutat, per atipar-se.
