“Cuando se aprende a llorar por algo
también se aprende a defenderlo”
Vivim a dins d’un especial informatiu. Com mai abans. Confinement news. Sintonies per crispar els nervis, partes de guerra diaris, recompte de morts i militars militaritzant-nos el cap: ens mantenen en tensió permanent (el pitjor encara no ha arribat, el pitjor no ha arribat, el pitjor no ha arribat) però moltes entrevistes a psicòlegs per dir-nos com fer front a l’angoixa. També a la tensió del bombardeig de whatsapps que són com metralla per al discerniment. Individualitzats, distrets permanentment i ara espantats. Buidats de sentit i de comunitat, ens han convertit en els soldats somiats. I no em dona la gana. Insubmisa al relat imposat: ni això és una guerra ni som els vostres soldats. L’única guerra és la dels relats i el de la guerra només està al servei dels que volen i ens volen enemics.
I no són només els militars els que fan mal. Preocupats per aplanar la corba, sembla que la majoria de periodistes i tuitstars no tinguin més de 40 anys ni els pares malalts ni la salut tocada. Només així s’entén que hàgim trigat tres setmanes a adonar-nos que les residències d’avis eren la zona zero de l’epidèmia. Tres setmanes en sentir el Conseller dir que ara sí les prioritzaran. Els mitjans embolcallant-se en un suposat discurs de protecció als més vulnerables però escopint titulars com “el coronavirus s’acarnissa amb les residències de gent gran” i “les UCI donaran prioritat als malalts que tinguin més esperança de vida si es col·lapsen”. Pensa algú en com se sentiran els majors de 70 anys quan els llegeixin? Per què el missatge no és que mirarem de fer tot el possible perquè no succeeixi o que traurem els respiradors de sota les pedres? El missatge, com el virus, flota en l’ambient, i és clar i letal: selecció natural.
Preocupats per aplanar la corba, sembla que la majoria de periodistes i tuitstars no tinguin més de 40 anys ni els pares malalts ni la salut tocada
A Catalunya hi ha 64.093 persones grans que viuen en residències, i moltes més n’hi hauria si no en tinguéssim milers en llista d’espera (19.000 almenys). 212 ja han estat diagnosticades de coronavirus a 70 residències. El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies diu que està fent seguiment (només faltaria) i que “a partir d’ara” es dotarà de material les residències cada vegada que arribin a un llindar crític d’existències. A partir d’ara. A partir d’ara? Els portaveus del sector diuen que ja érem en un llindar crític d’existències, que ja en veníem i ja hi som. Que falten mascaretes, guants, gel desinfectant i personal. Des de l’Associació Catalana de Directors de Centres i Serveis d’Atenció a la Dependència diuen que la falta de previsió és brutal. Des de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials parlen de protecció més que insuficient. Els sindicats ja denunciaven de fa temps ràtios excessives per a una atenció de qualitat i manca de personal d’infermeria. La pregunta del milió és: per què no s’estan fent les proves al personal de les residències? Proveu de donar-li menjar, canviar-li la roba o netejar-li el cul a algun adult dependent a un metre de distància. Se l’estan jugant a la ruleta russa per un sou base, per conveni, de 997 euros bruts. A working–class hero is something to be.
Proveu de donar-li a menjar, a canviar-li la roba o netejar-li el cul a algun adult dependent a un metre de distància. Se l’estan jugant a la ruleta russa per un sou base, per conveni, de 997 euros bruts
Les famílies no veiem el llindar crític d’existències perquè no podem entrar a les residències, però sabem perfectament que s’hi ha arribat. Al llindar i al límit. Pel to de veu artificialment positiu quan els truques, per la prudència a escollir les paraules i construir les frases, pels silencis espessos quan els agraïm la feina, pels silencis que criden que amb més mitjans sí que ho podrien fer bé. Però que no poden. I mentre, les famílies hem descobert que la paraula més bonica del món és “asimptomàtica”. És l’única cosa que volem sentir cada dia. Asimptomàtic. Asimptomàtica. Ara esperem cada dia que ens ho diguin per començar a respirar de veritat. Respira, que avui no caldrà que cap metge decideixi si la teva mare viu o mor en una UCI. I la meva sap que ho tindria fotut perquè és molt llesta. Com tantes migrants que no van poder estudiar perquè eren pobres, ho portava fatal. “Si tu abuela me hubiera dejao estudiar, si me hubiera dejao“. D’aquesta ràbia, la seva defensa implacable de l’educació i sobretot de la meva, que a l’única filla mai li faltessin els llibres que ella no va tenir. Sempre li va agradar mirar les fotos que em fan quan parlo en públic. Orgullosa que jo, per fi, tingués la veu que ella no va tenir mai.
Tot i el seu alzheimer avançat, la mare fa de mare. Tot i malalta, sempre surt al meu rescat. Se’m planta al cap i estira de mi. M’obliga a recordar els aprenentatges profunds que em va inocular. A cuidar i aguantar. A assistir i resistir. A no deixar mai ningú enrere. “Sempre més amor a qui més ho necessita, malgrat tots els errors que hagi comès. Sigues útil. Sigues humil. Respecta. Fes-te respectar. I si ens toca, ens ha tocat. Que no som més que ningú, però tampoc menys. Ofega l’ofec, que no em vaig deixar la pell i la salut per veure’t enfonsada. Plora però pensa. Plora però actua”. D’acord, mama. M’hi poso. Tu aguanta asimptomàtica. Tu aguanta que jo escric. Ja explico jo que no vols ni sentir parlar de guerres.
