La batalla per entrar als nostres caps forma part d’una batussa que ha existit des de fa segles, ja que la visió i l’experiència del món, del temps de cadascú de nosaltres, és la primera peça de l’engranatge del domini de l’opinió pública i “el relat”. Avui, aquesta intromissió s’exacerba i es multiplica, quan l’extracció i disrupció implementada per les grans plataformes tecnològiques funciona a totes les escales. A escala planetària, xuclant energia, mà d’obra i recursos; socialment, polaritzant i atomitzant comunitats i grups; i, en l’àmbit individual, amb la substitució de la “caixa tonta” pels telèfons intel·ligents, i de les comunitats tangibles per les xarxes socials que aïllen els individus, mitjançant eines divertides, però letals, al servei de l’extracció angoixosa i el mercadeig algorítmic de la nostra atenció.
Si n’hi ha que volen acaparar l’atenció, els altres pretenen forçar-ne el desvari. Un dels gurús de la ultradreta nord-americana, Steve Bannon, no se n’amagava i promulgava fa pocs anys que el que calia fer per preparar el terreny pel desplegament triomfal i caòtic de la seva agenda política i econòmica, era “inundar-ho tot de merda”: on per “tot” es referia a les xarxes socials i els mitjans de comunicació, saturant els espais de debat públic, i, per “merda”, a les fake news i els missatges, opinions i estímuls sense aturador, que els mitjans, xarxes i dispositius són capaços de propagar.
Aquesta sobreestimulació, no tant persuasiva com desorientadora i cacofònica, de fet, coincideix amb l’agenda dels “senyors de l’aire”, els nous senyors feudals amb 5G, que volen a tothom i en tot moment ocupat amb les seves joguines i capficats amb els seus invents. És una visió diametralment oposada a la que proposava Simone Weil, vuitanta anys enrere, quan vinculava la cultura amb l’atenció i la serenor, anhelava la limitació rigorosa “del tumult de les mentides, les propagandes i les opinions”, i l’establiment a tal fi d’un “silenci en el qual la veritat pugui germinar i madurar”.
Simone Weil, quan vinculava cultura i atenció, anhelava la limitació rigorosa “del tumult de les mentides, opinions I propagandes”
Una clariana en el bosc del soroll i les sobreestimulacions, és avui encara imaginable? Un racó per atendre, parar atenció, concentrar-se, fixar-se en quelcom, per donar lloc al moment que uneix transcendència i concreció, a l’instant del contacte i el desvetllament del real és quelcom que, per causa dels nous hàbits, mitjans, eines i tendències d’interacció, sembla que es fa més i més difícil d’assolir. Així és com ho entenen certes autories des de l’assaig contemporani, que veuen l’enfocament i l’atenció com un estat autèntic i ple de la consciència, una plenitud cognitiva i relacional que ens ha estat arrabassada. N’hi ha d’altres, en canvi, que analitzen el context present, i críticament consideren l’atenció més aviat com un “mite” contemporani, una utopia: un ideal inaprehensible, dictat com a model des de la instància reguladora del poder, obsessionat per definir de quina manera cal ser als llocs en cada ocasió, com cal mirar i entendre les coses, com ens hem de comportar correctament en societat: en una galeria d’art o un museu, a l’escola o a la feina.
Comunitat científica, classe política, elit experta… l’autoritat sempre ha prescrit els límits del que és acceptable i normatiu. Entès com a motor d’alienació i marginalitat, el poder que posa els límits, assenyala la norma i sotmet la diferència, té també aquestes eines: posa en marxa una política programada i intencionada vers els coneixements, per decidir qui sap i no sap què (la planificació de la ignorància), i no para d’actualitzar una classificació sobre els subjectes, per veure qui encaixa i qui no (la tipificació de la norma i la seva assumpció, en una normalitat). No són pautes, definicions o sedassos neutres ni gratuïts: sempre tenen una aplicació, i serveixen per decidir què es fa amb els “estranys”, els “distrets”, els “ignorants”.
Una sèrie d’assajos recents aborden el tema central de la definició de la normalitat en aquestes tres direccions: mites i realitats de l’atenció, llums i ombres de la neurodiversitat, usos i abusos de l’administració del saber com a revers de la ignorància. I ho fan des de diferents disciplines, àmbits i perspectives: la cultura i l’art, la psiquiatria, la política i l’economia. Són textos que, d’alguna manera, en proposar noves mirades i anàlisis crítiques, despullen la ideologia, les intencions i les conseqüències històriques i actuals de tals constructes i sistemes, i llancen algunes propostes esperançades i edificants.
La ignorància: una cortina per ocultar-nos el món
“Qui vol que hi hagi gent que no sàpiga res i per quines raons?”: Aquesta és la pregunta de fons que el professor Peter Burke convida a fer-nos al seu assaig La ignorància. Una història global (traduït al català per Editorial Arcàdia el 2023). I encara proposa una altra pregunta, complementària de l’anterior: “Qui té el poder (les oportunitats i els recursos) per fer-ho possible i quines són les conseqüències de les seves accions?”. La qüestió ja pressuposa una característica central de la manca de saber o coneixement: la seva generació, implantació, difusió, no és un accident ni una circumstància casual, ans al contrari; aquesta administració dels sabers (i les zones d’ombra) és una eina més de control i poder. Per exemple: la crítica índia Gayatri Chakravorty Spivak parlava de la “ignorància autoritzada”, per denunciar l’arrogància del “saber” selectiu practicat a occident vers les altres cultures i geografies del món. I el poeta Charles Simic afirmava que l’objectiu nacional del seu país d’adopció (els Estats Units) era una “ignorància generalitzada que frega l’estupidesa”.
En tot cas, sigui amb fins polítics, com culturals o econòmics, el saber i la seva negació o biaix ha servit per a apartar i sotmetre, per a instigar la ignorància i deixar “fora” o “sota” de l’abast de certs coneixements els grups que ha interessat en cada etapa. I així, desfilen pel llibre tot d’actors que van patint-ne les conseqüències: feligresia per reprimir, “salvatges” per evangelitzar, grups racials per explotar, dones per mantenir apartades de l’esfera pública, força de treball per mantenir ocupada i callada, potencial clientela de les preferents i víctimes dels cracs financers… confusos entre el frenesí manipulador, els rumors i l’anumerisme. Burke, qui abans havia retratat a El polímata (Alianza, 2022) els erudits genials (de Leonardo da Vinci a Susan Sontag), proposa aquí un assaig a cavall de la història i la sociologia, que desplega els diferents moments d’aquesta nafra cultural, amb conseqüències greus i transcendentals per a la humanitat, i explora facetes que abracen de la política, a l’economia, la història o la medicina, en aquest darrer cas amb exemples que van de la pesta a la covid. Els seus capítols més inquietantment d’actualitat tracten de les mentides interessades i les campanyes desinformadores lligades a la crisi climàtica, i a tots els recursos desplegats pels estats a favor de la ignorància de les súbdites, a base de censures, filtracions, encobriments i postveritats.
Normalitat com a norma contra la diferència
“L’imperi de la normalitat, subjecte a la base i la superestructura del capitalisme, i que funciona ara com a sistema global, està fent mal a gent de tot arreu, a còpia de forçar normes emocionals i cognitives cada vegada més rígides, aplicades ja des del mateix moment del naixement i fins i tot abans de néixer”, va afirmar Robert Chapman a la presentació del seu llibre El imperio de la normalidad (Caja Negra, 2025), al CCCB de Barcelona, el mes de maig. Aquest assaig sobre la neurodiversitat tracta de salut mental i d’explotació capitalista, resumint-ne el funcionament com un “imperi de la normalitat”. Un imperi basat en la “dominació normativa hegemònica” i el “paradigma de la patologia”, amb la idea, provinent del segle XIX, que separa i devalua els grups i les persones descrites per l’autoritat com a mentalment atípiques.
Chapman va escriure el seu llibre amb coneixement de causa, com a persona neurodivergent que patí per les seves condicions (econòmiques, socials), agreujades per la seva condició neurodiversa, un encavalcament de marginacions que va conduir-lo al sensellarisme i l’exclusió total del sistema. Ho fa extensament i recorrent la història per detectar de quina manera la subjugació de la neurodivergència va anar de bracet del desplegament capitalista en les seves fases consecutives, al qual tant la classe política com la científica van contribuir en xocs de forces i moviments oposats (l’eugenèsia, la neurodiversitat, l’antipsiquiatria). L’anàlisi de la construcció i la inèrcia de l’“imperi” arriba als darrers capítols amb textos més propositius i esperançadors, que plantegen “la discapacitat com a arma” en la via de l’assoliment d’un “poder neurodivergent”. Tant el diagnòstic, com la revisió i la proposta de Chapman, apliquen un mètode de “marxisme neurodivergent”, que es fixa en el col·lectiu directament implicat en un enfocament materialista de la història (les condicions de vida de les persones afectades) i on és cabdal el concepte d’alienació. Perquè Chapman entén que el capitalisme, en darrer terme, “tendeix a convertir-nos a tots en malalts mentals i discapacitats”, en una mesura o l’altra, i per tant la problemàtica incumbeix a tothom.
Desig postcapitalista: bàlsam o eina antialienació?
En tots els sentits, el plantejament de Chapman per tractar la neurodiversitat és una esmena a la normalitat promoguda i implantada pels interessos capitalistes, i convida a una historització més crítica i enlluernadora sobre les causes i conseqüències del sistema esmentat. També com a pas previ per als alliberaments futurs (per a neurodivergents i per a tothom). Tot plegat té molt a veure, si ens traslladem al camp de la cultura i l’economia, amb les anàlisis que el pensador Mark Fisher llançà als seus estudiants, en el darrer curs que va impartir a la Universitat de Goldsmiths, a Londres, el 2016-17. La transcripció de les lliçons ha estat editada per un dels seus alumnes avantatjats, Matt Colquhoun, al volum El desig postcapitalista (publicat en català per Manifest (2024) i en castellà amb el títol de Deseo postcapitalista (Caja Negra, 2024). Va ser un curs que quedaria tràgicament interromput pel suïcidi de Fisher, fet que marcà –encara més– el seu alumnat.
El vincle més evident entre les obres de Chapman i les de Fisher seria la impugnació a una norma, imposada i assimilada com a normalitat. El vincle més notori, greu i profund entre els dos assajos, potser, es trobarà en la relació directa entre alienació i depressió, és a dir, entre neoliberalisme i malaltia, viscudes en primera persona pels dos autors. En Fisher hi ha una anàlisi del passat, del segle XX, per entomar un futur postcapitalista (parla de la consciència de classe i de grup, del “marxisme libidinal”, d’èxits i fracassos de l’esquerra i la contracultura, de revolucions socials i psíquiques…), i hi ha la continuació i l’argumentació d’una revolta contra l’statu quo, a partir d’una anàlisi del “realisme capitalista”, tractat en obres anteriors de l’autor. Aquí es combina la densitat conceptual elevada i exigent, amb el dinamisme propi d’una transcripció d’una classe magistral que deriva en un debat entre estudiants i professor, amb dubtes, discrepàncies, intervencions i interrupcions variades.
Si Fisher es dedica a l’anàlisi del malestar (amb mostres que provenen d’arreu de l’espectre cultural: de Lukács, Virno, Stuart Hall, Deleuze o Guattari, a les cançons de Sleaford Mods), hi ha igualment una cerca i definició de possibles alternatives: un “comunisme àcid” esbossat, les possibilitats del “desig postcapitalista” que conduirien fora de la lògica i el fetitxisme neoliberals, la constatació de la realitat concreta i activa d’una sèrie d’economies comunitàries ja existents, que serien capaces de negar l’alienació. Com? Tirant enrere i endavant a la vegada, per obrir sortides d’emergència, en revertir i recuperar-nos del “desviament negatiu” que, en algun moment (a les dècades dels seixanta i setanta, segons el seu punt de vista britànic) van frustrar i esborrar tot de moviments redemptors, transformadors, innovadors. En definitiva, s’explora reescriure el futur per explorar el postcapitalisme, per camins poc transitats. És a dir, recuperar i reinventar projectes, propostes, idees, que conduïssin de nou la classe obrera i el precariat lluny del rancor, l’autoodi, la competitivitat en el si del desclassament, en què per Fisher es veu immersa, i la situessin fora de les forces obscures que estan provocant la proliferació dels pensaments reaccionaris, violents i excloents.
Atenció plena: mite, utopia o cànon cultural?
La crítica, historiadora i professora anglesa Claire Bishop ha publicat alguns textos d’art i crítica audaços i afilats –com Infiernos artificiales (Taller de Ediciones Económicas, 2017) sobre la participació i l’estètica relacional–, en el llinatge radical de crítics capaços d’aprofundir en el quefer artístic, per extreure agudes conclusions sobre la contemporaneïtat. El seu darrer assaig, Atención trastornada (Caja negra, 2025), tracta de la influència de les tecnologies digitals sobre la nostra atenció (la manera d’atendre, de mirar) i, particularment, sobre de quina manera artistes i institucions hi reaccionen, i adapten obra i discurs.
Bishop prefereix, abans de jutjar la idoneïtat o la vilesa de l’ús d’aquestes tecnologies, fer una genealogia de l’atenció, com a ideal o norma imposada (de classe, de gènere, de privilegi cultural), per després redefinir el valor donat al “focus” i la concentració, per preguntar-se: qui es podia permetre, realment, el fet d’estar completament abstret i atent? No és un luxe i un miratge, aquest estat 100% dedicat al gaudi i l’observació? És a partir d’aquestes valoracions desmitificadores, que passa a valorar de quina manera la creació i l’atenció han anat mutant, una en relació amb l’altra, i transita pels camps de l’estètica, de la psicologia, de l’economia i de la sociologia. Ja en el seu àmbit específicament artístic (de les arts en viu i les instal·lacions), explica que, si ara hi ha tantes performances llargues i disperses, és perquè aquestes es poden atendre amb una “atenció difusa”, perquè d’una altra manera seria impossible.
Observadora incisiva i realista, l’autora no coincideix amb la postura alarmista d’altres assagistes, com ara Jonathan Crary i el seu concepte de complex d’internet i de terra cremada. En canvi, ella, com a crítica, ve a avaluar una “realitat” que ja forma part del nostre paisatge: la de la mediatització de les nostres vides, feines, relacions… Té en compte la importància del tema, també més enllà del món de l’art (dedica pàgines a la indústria i l’economia de l’atenció). Afirma Bishop que les artistes, com han fet sempre, registren els canvis i hi reaccionen, si bé de maneres i amb estratègies diverses, que a l’assaig agrupa en propostes o respostes artístiques que descriu com a inconscients, obliqües, internalitzades, ambivalents.
Invocació de la paciència, la cura i el desig
“La batalla per entrar als nostres caps” és una batalla ja perduda? Amador Fernández Savater i Oier Etxebarria van coordinar un curs al centre cultural Tabakalera de Madrid, l’any 2018, no només per entendre un problema, tal com afirmen, sinó per intervenir en aquella batalla, la de la crisi de l’atenció, quan van adonar-se que afecta els nostres cossos per complet, no només als nostres “caps”, i que afecta tot d’àmbits variadíssims, que van de la infància i la maternitat a la psicologia, la política, el gènere o la ciència. El filòsof i l’artista van editar algunes intervencions del curs, juntament amb altres entrevistes i textos esparsos (idees d’Andrea Soto Calderon, escrits de Simone Weil…), al volum El eclipse de la atención (Ned Ediciones, 2023). Aquesta compilació té l’interès, doncs, de tractar un problema comú a partir de diferents punts de vista i fins i tot des de significats diversos: l’atenció com a cura, com a manera d’estar al món, com a possibilitat de resistència davant dels trasbalsos actuals…
L’atenció és tractada a la “pràctica radical de les cures” que enuncia la investigadora transfeminista Marta Malo en un text recollit al volum “Estamos para nosotras”, on repassa primer l’evolució de les cures en el seu lligam respecte al treball assalariat i la institució de la llar, feines “improductives” i que van sent devaluades a diferents nivells. L’autora reivindica una “comuna vulnerabilitat”, i una atenció o cura com a centre de l’existència humana. Un altre dels autors que apareixen al volum és Franco Bifo Berardi, referent de l’autonomia obrera italiana. La impossibilitat o dificultat de l’atenció, de la lentitud, del desig, són algunes de les conseqüències del col·lapse instigat per l’“infocapitalisme”, diu Bifo, que proposa una redefinició de la política, ara ja no a través de la geopolítica, sinó de la psicopolítica. En un moment en què el capitalisme desfermat du al paroxisme la intel·ligència racional i trepitja la consciència sensible, segons aquest autor caldria incloure l’inconscient (el desig, el plaer), per fer que acompanyin i reomplin un pensament crític i polític malmès i desorientat.
Per la seva banda, el filòsof Santiago Alba Rico analitza, en la seva contribució, de quina manera s’ha perdut l’“escala de l’atenció” (que és, afirma, l’escala antropomètrica, la que correspon a l’ésser humà), com s’ha anat fent més i més difícil la paciència, la perseverança, la presència duradora dels objectes en el nostre esguard sostingut, i d’aquesta manera se’ns ha robat l’experiència del món. Com ha succeït això? L’autor afirma que a través de tres vies simultànies del “capitalisme altament tecnologitzat”, que en el nostre món converteix sistemàticament els objectes en mercaderies, les mercaderies en imatges, i les imatges, en l’eix de l’experiència subjectiva.
Coda: enfrontades a un món dissolt
I ja seríem al cap del carrer: un subjecte enfrontat a un món dissolt i explosionat, especejat en un cúmul fantasmagòric i incoherent d’objectes, mercaderies i imatges, deu ser algú que no pot sinó sucumbir a tal dispersió i dissociació, condemnat a vagarejar entre tals trencaclosques i miratges. Si a algú se li ha negat la possibilitat de la bellesa i el silenci, es veu abocat a la inquietud, el tumult i el soroll. Si se li han imposat límits, punts de vista i conductes, i se li han racionat i boicotejat futurs possibles i coneixements alliberadors, anirà desatenent el món, fins a acabar perdent el món de vista, ocult rere els telons d’acer de les pantalles, bocabadat com un mico sota l’ombra del monòlit de la IA, escalfat per les microones d’estímuls, engabiat als fòrums i atrapat en les xarxes, travessat com un màrtir per fletxes, vectors i coordenades de protocols. Enfonsat en un medi inhòspit, eixorc per a cap imaginació, creixement, benestar o veritat, esdevindrà un subjecte a la vegada hiperconnectat però desvinculat, entotsolat i difuminat, inhibit i absent, aïllat i dispers, sotmès i marginat. Balbucejant ininterrompudament un discurs irrisori, orfe i perdut com un pensament oblidat… no acabarà convertint-se ell mateix en objecte, mercaderia, imatge?
