“Negra, lesbiana, mare, guerrera i poeta”, Audre Lorde (Harlem, 1934 – Saint Croix 1992) va dedicar la seva vida i el seu talent creatiu a enfrontar i abordar les injustícies del racisme, el sexisme, el classisme i l’homofòbia. Va néixer a Nova York, filla de pares migrants afrocaribenys de l’illa de Granada. Va anar a escoles catòliques abans de graduar-se en filosofia i literatura a la Hunter High School i va publicar el seu primer poema a la revista per adolescents Seventeen quan encara era estudiant, a l’edat de 15 anys.
Dels seus inicis poètics, Lorde sempre deia que va començar a escriure poesia quan no trobava les paraules per expressar allò que sentia. Això va ser amb 13 o 14 anys. Anys més tard, el 1959, es va llicenciar a la Universitat de Columbia i va treballar de bibliotecària a vàries escoles públiques de Nova York durant la dècada de 1960, passant una curta estada en Ciutat de Mèxic, on va començar a definir el seu pensament i escriptura.
Lorde va optar a un treball de professora de poesia a la universitat de Tougaloo, un centre acadèmic privat històricament negre, on va viure una experiència que va alimentar la seva pròpia escriptura i identitat lèsbica
El 1962 es va casar amb l’advocat Edwin Rollins, un home blanc homosexual amb el qual va tenir dos fills i del que es va separar anys més tard, quan va començar a construir la seva identitat lèsbica. Cinc anys més tard, Lorde va optar a un treball de professora de poesia a la universitat de Tougaloo, a la ciutat de Jackson, estat de Mississipí, un centre acadèmic privat històricament negre. Aquesta experiència va alimentar la seva pròpia escriptura i identitat lèsbica i es va enamorar en 1972 d’una dona, Frances Clayton, amb qui va estar durant dinou anys.
Durant la seva estada a Tougaloo, va publicar el seu primer llibre de poemes, The First Cities (1968) i va rebre molt bones crítiques. Plena d’imatges brutals, la poesia de Lorde és enrabiada i intrèpida. No endolceix les paraules i escriu des de la creença d’un futur millor. Els seus escrits són una revolució total: critica no només la societat patriarcal i heteronormativa que oprimeix les dones, sinó que també analitza el que ella considerava els “principis falsos dins del feminisme”.
Les seves experiències com a dona negra i lesbiana en l’acadèmia blanca formen la seva vida, el seu treball i les contribucions que va fer a la teoria feminista, als estudis crítics de la raça i a la teoria queer i lèsbica, especialitzant-se en les interseccions de raça, classe i gènere. El seu assaig més famós, Les eines de l’amo no desarmaran la casa de l’amo, és una conferència que va pronunciar l’any 1979 a la Universitat de Nova York, que li va servir per a expressar la seva decepció per la falta d’inclusió de les dones negres i lesbianes en les conferències feministes i denunciar enèrgicament el feminisme blanc, acusant-lo de ser massa acadèmic, ignorant dels problemes de les dones pobres i negres, així com depenent de les estructures de poder del patriarcat.
Criticava que el moviment de dones pretenia una suposada homogeneïtat de l’experiència de ser feminista, encoberta sota el terme “sororitat” que, segons ella, no existeix: “Sota el sistema patriarcal, per a les dones negres és fàcil ser utilitzades en contra dels homes negres, no per la seva condició d’homes, sinó per la seva condició de negres. Nosaltres hem de distingir entre les necessitats dels nostres opressors i els nostres propis i legítims conflictes, com a dones, a l’interior de les nostres comunitats. Aquest problema no existeix per a les dones blanques”. En aquest discurs i al llarg de la seva carrera com a poeta, assagista, escriptora i activista pels drets civils i polítics, el feminisme de Lorde es basa en la interseccionalitat: la idea que l’opressió de gènere és inseparable d’altres sistemes opressius com el racisme, el sexisme, el classisme, l’homofòbia i l’heterosexisme, entre altres.
Al llarg d’aquest treball, Lorde ens ensenya la necessitat d’abraçar les diferències dins de les comunitats suggerint que aquestes han de servir per a fer-nos créixer: “Per a les dones la necessitat i el desig de nodrir-se mútuament no és patològica sinó redemptora, i és dins d’aquest coneixement que es descobreix el nostre veritable poder. Aquesta connexió real és la que tant tem un món patriarcal”.
Lorde va passar una part important de la seva vida vivint a Berlín Occidental, on va tenir una gran influència en l’escena política i cultural durant una dècada de profund canvi social marcada per la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació d’Alemanya
No sols va ser el context diari de supremacia blanca en el qual va criar als seus fills a Nova York o les condicions d’apartheid que enfrontava quan era nena el que va marcar la seva bibliografia.
Lorde va passar una part important de la seva vida vivint a Berlín Occidental, on va tenir una gran influència en l’escena política i cultural durant una dècada de profund canvi social marcada per la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació de l’Alemanya de l’Est i de l’Oest. Des d’allà va narrar la lluita per l’empoderament de les dones afro-alemanyes, desafiant les dones blanques alemanyes a reconèixer la importància del seu privilegi blanc i a fer front a les diferències.
A principis de la dècada de 1990, en una carta a la seva amiga, poeta i activista feminista lesbiana, Adrienne Rich, Lorde va qualificar la situació a Alemanya com “un autèntic malson”, en resposta a la violència racista als carrers i a la seva lluita per obtenir assistència mèdica i fer front al càncer que patia. A The Cancer Journals, les seves memòries sobre l’experiència del càncer i primera gran feina en prosa, va narrar en primera persona la batalla que va lliurar contra el càncer de mama. Amb aquest escrit, Lorde s’enfronta a la possibilitat de la mort i explica la transformació personal que la va portar a trencar el silenci al voltant de la malaltia i l’experiència viscuda per les dones que la pateixen.
Abans de la seva mort, l’any 1992 a l’edat de 58 anys, va participar d’una cerimònia africana on va prendre el nom de Gambda Adisa, que significa “la guerrera que sap el que és una batalla”. La seva història i escrits ens ensenyen a enfrontar i reclamar la nostra pròpia història, a transformar la por en creativitat, amor i acció, a emprar la poderosa eina de la denúncia davant la complaença.
