Cansades d’etiquetes, que classifiquen i divideixen, cansades d’un patriarcat que viu a penombra, entre la musculació dels actes, cansades de no trobar reconeixement real i digne, de no ser merescudament valorades. Cansades. Aquesta és la paraula que ens defineix, cansades d’arrastrar cadenes, però no de denunciar-les. Com deia Rosa Luxemburg, qui no es mou no sent les cadenes i nosaltres les hem sentides i les sentim igual de fort als canells, com a les oïdes, el seu soroll és sord, constant, un metàl·lic que et persegueix vages on vages. També als turmells, ferro pesat que ens limita el moviment. Per sort la ment sobrepassa aqueixa tanca i la llibertat es fa evident quan sents el vent, per fi, pentinant-te la cara.
Paradoxalment i de sobte, te n’adones que quan voles a soles vas realment per on vols, el vol és salvatge i primitiu, tot teu, no està guiat ni orientat ni protegit per falsos mecenatges.
Al teu costat, veus altres ocells, aus feréstegues que volen amb les ales esteses, completament obertes, trencant el silenci al cel quan travessen l’aire per on passen. Te les quedes mirant i te n’adones que algunes d’elles, les qui planegen més amunt teu, mostren un gran domini de l’art de volar i fan serpentines i siluetes tot creant dibuixos mentre piulen, i que també hi ha d’altres, les qui circulen més avall, qui semblen no tenir tanta traça i s’esforcen per mantenir la postura d’una manera més digna que correcta amb més o menys esforços. Les de més amunt sembla que porten amb elles l’experiència d’un llarg viatge i és que venen de més lluny, han conegut terres més càlides. Les de més avall, no sabria dir quant de temps o quin recorregut han fet, sols diré que es noten limitades. Sembla que malgrat que els esforços per moure adientment les ales són gairebé inútils, perquè hi ha alguna cosa que les reté, que les manté, que les aguarda. I quan mires als seus peus, al final d’aquelles potes cansades, trobes per sorpresa la resposta i tota tu t’esgarres. Elles pateixen el teu major malson. Tens temor, terror, i amb esglai i sense adonar-te’n fas una aletejada en fals i malgrat que uns espais, te n’apartes.
Quan voles a soles vas realment per on vols, el vol és salvatge i primitiu, tot teu, no està guiat ni orientat ni protegit per falsos mecenatges
Segueixes mirant-les i analitzes la situació, aquesta vegada sí que cal prestar atenció. Alguna cosa ocorre i has de saber què passa. I ho veus més clar: amb força, subjecció i fermesa, de les fines i espantades potes d’aquells bells ocells ixen uns fils, alguns negres i opacs i d’altres quasi invisibles, que descendeixen bruscament al precipici, cap a terra, fins allà baix. La força de la gravetat és evident, els seus cossos s’esforcen valentament per mantenir el vol i pujar cada vegada més i més, però és obvi que l’atracció fatal que les estira les té més que menys esgotades. I ho denotes a la seua vista i creus que elles també et veuen i després miren més amunt, a aquelles aus migratòries que saben què és viure. I tu alces també la vista i, perquè no, també les enveges. Algun dia pujaràs allà dalt, tu també, i faràs peripècies. Però de moment, tornes la vista cap avall i te n’adones que com més baixes estiguen, més opacs i negres són els fils i més grossos i apretats estan els seus nusos. Les qui estan més avall realment estan molt i molt limitades. A elles no les enveges. I t’ho penses, què prefereixes, pujar amunt i fer salts o baixar a baix i ajudar-les? I en un instant ho acceptes, necessites ajudar-les, necessites escoltar-te, que t’ajuden.
–Saps? Jo era com tu, també he baixat moltes vegades -et gires sobresaltada i la veus, vella però esvelta i digna, amb una mirada sensata i valenta. I et posiciones al seu costat, admirant el seu vol, la seua destresa.
–I per què no baixes? -la mires amb una trista incertesa i trobes el sol de l’horitzó als seus ulls negres i un somriure lleu als seu bec de palla. No et miren quan la mires, però sí que, de reüll, t’observen quan no la veus.
–Ja ho he fet.
El somriure als llavis i la resposta causen silenci. I et preguntes si ha baixat per tu, perquè tu també necessites ajuda. Però no vas a preguntar-li, està clar que sí. Llavors et preguntes si és per això perquè tu no baixes.
Tot d’una decideixes fer com ella, dignificar-te dirigint recta a l’horitzó la mirada, buscant el sol entre tots els núvols. No el veus però saps que està ahí, els seus ulls sí que el veuen.
–Coneixes el conte de la vaqueta? – escoltes que et diu novament aquella au de plomes precioses.
