Si jo us digués que recentment s’ha desenvolupat un nou tractament per a les úlceres cutànies –que consisteix a reprogramar les cèl·lules de la ferida i que ha donat resultats molt positius en ratolins, ja que és capaç de regenerar teixit epidèrmic–, tindríeu dues opcions: creure’m o dubtar. El dubte sempre és sa, i encara ho és més contrastar la informació rebuda. Aquesta és una de les bases de la recerca, acadèmica o no. Desgraciadament, l’article científic publicat a Nature, en el qual es presenten els prometedors resultats esmentats, està fora de l’abast de la majoria.
Si heu clicat l’enllaç i accedit al web de Nature, haureu comprovat amb més o menys sorpresa que l’accés a l’article està restringit: podeu pagar 8,99 dòlars per llegir-lo. No només és un preu excessiu per a qualsevol ment curiosa que vulgui fer indagacions puntuals, també ho és per a qualsevol investigador professional la universitat o institució del qual no estigui subscrita a la prestigiosa revista. El problema és més greu del que sembla si considerem que: (i) moltes universitats en països en vies de desenvolupament, els pressupostos de les quals són raquítics, no poden permetre’s pagar la subscripció a totes les revistes que els seus investigadors necessiten, (ii) gran part de les recerques estan finançades per fons públics; no obstant això, els resultats no són públics i romanen en propietat de les editorials. Així, les editorials exploten el copyright de les publicacions com els sembla, convertint el fruit de la recerca en una mercaderia més, arrencada de les mans dels seus productors.
El model econòmic de les publicacions acadèmiques i la seva alternativa: l’accés obert
Les editorials de publicacions acadèmiques viuen precisament de les subscripcions de les biblioteques universitàries i de les tarifes que cobren per publicar un treball de recerca: cal pagar per poder llegir articles i cal pagar per poder publicar articles una vegada han estat revisats i acceptats. A més, en els últims anys, tant els preus de subscripció com els de publicació han anat augmentant. L’increment en els preus no només afecta els països en vies de desenvolupament, sinó que les universitats europees també han vist com el seu accés a la informació es limita al ritme d’uns pressupostos cada vegada més ajustats. El pols entre aquests i els amplis marges de benefici de les editorials es torna insuportable.
La tensió entre una de les principals editorials, Elsevier, responsable d’unes 1.900 revistes, i els organismes públics d’Alemanya i Suècia va arribar al límit el juliol d’aquest any. Les negociacions per les tarifes de subscripció que havien començat el 2016 es van trencar, i van donar com a resultat la restricció absoluta, per part d’Elsevier, a totes les seves publicacions a partir de l’1 de juliol. Gairebé 300 institucions acadèmiques en tots dos països s’han vist afectades per aquesta mesura. La solució implica un model d’accés al coneixement assequible per a tots, on “assequible per a tots” significa accés lliure sense restriccions. Aquest model –que ja porta molt temps sobre la taula– és conegut com a open-access (OA).
Les editorials exploten el copyright de les publicacions com volen, convertint el fruit de la recerca en una mercaderia més
Open-access es podria traduir com a ‘accés obert’ o ‘accés lliure’. Accés lliure a la informació generada per i per a la recerca que, orientada al benefici de la humanitat, ha de poder ser escrutada per qualsevol membre de la societat sense cap cost (més enllà del que comporti l’accés a un ordinador connectat a internet). L’OA, com a concepte, es pot remuntar fins a la dècada dels cinquanta, quan la Internationale Lettriste, col·lectiu radical del qual el cèlebre filòsof i director de cinema marxista Guy Debord (La societat de l’espectacle) era membre, ja posava en domini públic tot allò que es publicava a la seva revista Potlatch. Als noranta, juntament amb la popularització d’internet, es va crear el primer arxiu científic lliure: arXiv. En aquesta plataforma, els investigadors poden emmagatzemar les versions preliminars dels seus articles abans de ser publicats en una revista “convencional”. Aquestes versions preliminars són d’accés lliure i, a més, no cal pagar per emmagatzemar-les. Aquest model de publicació ha estat molt reeixit en àmbits com les matemàtiques o la física i, recentment, també en la biologia.
Des de llavors, s’han creat múltiples plataformes d’arxiu, així com revistes les publicacions de les quals són d’accés lliure per defecte. La majoria de les revistes científiques OA cobren unes taxes de publicació per article. Aquestes publicacions han demostrat la seva compatibilitat amb un model d’empresa capitalista i, per tant, deixen en evidència l’obsolet model econòmic basat en les subscripcions i les tarifes de publicació. En vista del model OA com a alternativa, és la mateixa comunitat científica la que dona suport –cada vegada amb més força– al moviment, fins al punt que prominents membres de la comunitat, com Randy Schekman, premi Nobel de Medicina el 2013, han denunciat la tirania de les publicacions científiques de pagament.
La fi del model de pagament per subscripció a Europa: el Pla S
L’últim intent l’ha llançat un grup d’onze agències europees de finançament (denominat cOAlition S) amb el suport de la Comissió Europea i el Consell de Recerca Europeu. En un comunicat publicat el 4 de setembre de 2018, Science Europe ha anunciat la ferma intenció de dur a terme el Pla S. Aquest pla consisteix a obligar que, a partir de l’any 2020, tota recerca pública europea (tant en disciplines científiques com humanístiques) sigui publicada en revistes o plataformes de lliure accés. El Pla S impediria, per tant, la publicació en prestigioses revistes com Nature, Cell o Science, algunes de les quals ja han mostrat la seva preocupació.
En opinió del filòsof Peter Suber, expert en lliure accés al coneixement, el Pla S és una de les iniciatives més poderoses que s’han llançat en els últims temps sobre aquest àmbit. El Pla S no aconsellarà sinó que obligarà a publicar en format OA i mitjançant llicències lliures (com la coneguda llicència Creative Commons), no donarà suport a models híbrids d’OA (revistes de subscripció en les quals es paga un cost addicional per publicar en format OA) i limitarà les taxes per publicació d’article imposades per les editorials.
Pels qui ens dediquem a la investigació, resulta d’extrema importància poder accedir a la informació sense restriccions
No obstant això, els detalls sobre la implementació del Pla S no estan clars. El comunicat de Science Europe és més una declaració de propòsits que un pla d’acció. No s’especifiquen aspectes tan importants com el temps de transitorietat necessari per a la inclusió en el pla de les publicacions en forma de llibre, el paper que jugaran els arxius (com el ja esmentat arXiv) o el nivell de persuasió que s’exercirà –les possibles mesures punitives– sobre les institucions europees perquè acatin el pla. D’altra banda, si bé el comunicat posa l’accent en el format OA, no incideix en la resta d’estructures de format lliure que seria recomanable fomentar, com ara plataformes que funcionin amb programari lliure, administrades per organitzacions sense ànim de lucre.
Perspectives de futur i la solució immediata: Sci-Hub
Amb tot, el Pla S és una magnífica notícia pels qui creiem en el coneixement lliure. Pels qui estem acostumats a investigar un tema en profunditat, resulta d’extrema importància poder accedir a la informació sense restriccions. Cada article o llibre que consultem està ple de cites que porten a altres articles i llibres. Gràcies al Pla S, tots podrem accedir al coneixement generat a Europa a partir de l’1 de gener de 2020. Però què passarà amb els articles publicats fora d’Europa o amb aquells publicats abans de 2020? Senzillament: que seguiran restringits.
Per accedir-hi, i estirar el fil que uneix tota recerca acadèmica amb una recerca anterior, haurem de passar per caixa o bé utilitzar la coneguda plataforma Sci-Hub. Sci-Hub és la pàgina web creada el 2011 per la pirata informàtica Alexandra Elbakyan que permet la descàrrega directa d’uns 70 milions de publicacions acadèmiques. La plataforma ha estat denunciada diverses vegades per poderoses editorials com Elsevier o ACS; no obstant això, compta amb el suport de diverses organitzacions favorables al lliure coneixement i de milers de científics que ens hem beneficiat del seu servei. Si voleu llegir el nou article de Nature que he esmentat al principi, només heu d’entrar a https://sci-hub.tw i escriure el títol de l’article.
Iniciatives com les del Pla S o plataformes com Sci-Hub seguiran sent necessàries per construir un món en el qual tots els membres de la societat tinguem lliure accés al coneixement generat per nosaltres mateixos.
