Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Per què Grècia no pot celebrar la fi del tercer rescat

El 40% de la població en risc de pobresa o exclusió social, la baixada dels salaris i catorze retallades de les pensions són algunes de les conseqüències del tercer memoràndum pactat entre la troica i Alexis Tsipras

Míting el juliol de 2015 pel 'no' al referendum grec / Arxiu

“Hem assumit la responsabilitat de mantenir-nos vius en comptes d’escollir el suïcidi”. Amb aquestes paraules, Alexis Tsipras contravenia el resultat de les urnes el 2015 i sentenciava el país a un tercer rescat, i, per tant, a un tercer memoràndum. Tres anys després, Grècia segueix respirant, però de manera assistida. És un indret devastat pels efectes d’una crisi que ja dura més d’una dècada, on els estralls de la pobresa es palpen ràpidament als carrers escapçats i bruts de la seva capital, i on una multitud sovint descuidada transita pel centre d’una ciutat dominada pel gris. El primer ministre hel·lè treu pit per haver tancat el tercer rescat, però les ferides de la crisi no estan tancades, ni aquest sembla el final feliç que la població grega espera.

Una de cada cinc treballadores i dues de cada cinc joves estan desocupades; però les xifres es llegeixen diferent si es té en compte que 3 de cada 4 desocupades ho són de llarga durada. Els índexs d’atur han baixat, però la temporalitat laboral s’ha disparat, les condicions de treball han empitjorat i s’ha erosionat el dret a vaga en compliment del mandat del tercer memoràndum. Les que tenen feina han vist com els seus salaris han baixat en picat; les jubilades han patit més de catorze retallades en les seves pensions, i això afecta tot el seu entorn perquè, segons dades oficials, un 51% de les famílies depenen de les prestacions socials de la gent gran.

No és estrany que gairebé un 40% de la població estigui en risc de pobresa o exclusió social. L’estalvi en prestacions assistencials s’ha combinat amb una novetat, fruit de les últimes peticions dels organismes prestadors el 2015: els desnonaments d’habitatges habituals. Aquests processos, a més, s’han accelerat els darrers mesos a través de les subhastes electròniques promogudes per Syriza, amb les quals s’està evitant la paralització dels processos per protestes públiques.


L’odissea grega no acaba a Ítaca

El país que va aixecar els dubtes sobre la continuïtat de l’eurozona tardarà, segons veus expertes, diverses generacions a pagar el seu deute –si pot arribar a retornar íntegrament la quantitat cedida, amb els interessos corresponents. Amb un préstec de 288.700 milions d’euros, es tracta del rescat financer més gran del món, en una de les recessions més dures en la història recent. Els diners rebuts no han millorat les condicions de vida de la gent, sinó que la major part del finançament s’ha destinat al pagament del deute. La població no ha vist ni un cèntim d’aquesta injecció en infraestructures públiques o ajuts socials: més del 95% dels diners del rescat han tornat als bancs, als mateixos que han dissenyat els programes de rescat.

Per increïble que soni, el deute augmenta de nou, tant en termes absoluts com relatius. Així, si era de 312.000 milions d’euros el 2015 (177% del PIB) i 315 mil milions d’euros el 2016 (181% del PIB), el 2017 va arribar als 330.000 milions d’euros (cap al 187% del PIB).

El país que va aixecar els dubtes sobre la continuïtat de l’eurozona tardarà diverses generacions a pagar el deute 

Així doncs, la quotidianitat grega no sembla donar gaire marge per l’optimisme ni per cedir gaire més davant l’avarícia dels creditors. En aquest context desesperançador, sembla que l’única bona notícia que ha rebut el país és la decisió dels prestadors de no forçar un quart rescat. Ara bé, ningú fa salts d’alegria, però Tsipras ha aprofitat el moment per fer gala de la seva gestió davant d’un curs que estarà marcat per les eleccions estatals, locals i europees.

La quotidianitat grega no sembla donar gaire marge per l’optimisme ni per cedir gaire més davant l’avarícia dels creditors

Per anunciar la sortida del rescat, el primer ministre va viatjar a l’illa grega d’Ítaca, la casa del llegendari heroi grec Odisseu. Parlant d’Ítaca, va declarar el següent: “Des de 2010, Grècia ha sofert una moderna odissea. Ítaca és només el principi. Ara hem arribat al nostre destí. Els rescats que van portar l’austeritat i la recessió, i van convertir el nostre país en un desert social, ja han acabat. El nostre país recupera la seva llibertat per definir la seva pròpia fortuna i futur”.


L’altra cara d’evitar un quart rescat

El seu discurs va estar marcat pel reconeixement del malestar i els esforços de la gent, i per un optimisme respecte al futur. El líder de Syriza, convertit ja en un dels grans executors de la política econòmica de la troica, va destacar el canvi que suposaria en l’autonomia financera i política d’un país que fins ara estava completament subjugat a les ordres dels creditors. No obstant, aquest entusiasme desbocat resultava incoherent amb els compromisos que havia firmat dies abans amb els creditors.

Malgrat els dubtes de l’FMI, els creditors europeus i Syriza consideren que el país podrà fer front als futurs pagaments 

Aquest retorn als mercats financers és atenuat per un acord del juny, amb l’eurozona, en el qual es va pactar alleugerir el deute. Això no vol dir reduir-lo o reestructurar-lo, sinó que l’acord es va basar en l’ampliació dels venciments d’alguns préstecs. El tracte era donar un període de gràcia i deixar més temps –del 2023 al 2033– per pagar un tram valorat en 96,6 bilions d’euros. El problema es demora a un futur no molt llunyà. Fins i tot el Fons Monetari Internacional, que mai havia acabat de decidir si formava part d’aquest tercer rescat, considera que aquesta ampliació del termini de pagament no garanteix que el deute extern es pugui satisfer en un futur. “Les perspectives a llarg termini (sostenibilitat del deute) segueixen sent incertes”, va recordar recentment Peter Dohlman, el cap de la missió de l’FMI a Grècia. En contraposició a la postura de l’organització encarregada de vigilar el sistema financer global, tant els creditors europeus com Syriza consideren que el país podrà fer front als futurs pagaments. Per tal que això passi, Grècia ha pactat ajustos pressupostaris que s’estenen fins al 2060.

La intervenció sobre el país no acaba; perviu, però amb una altra forma que no és pròpiament la que s’ha adoptat fins a l’actualitat. En concret, Grècia ha acordat mantenir els excedents fiscals al 3,5% del PIB fins al 2022 i al 2,2% fins a l’any 2060, però s’arrisca a no complir amb els objectius pressupostaris, a entrebancar-se amb un creixement feble o a topar amb un fort augment dels tipus d’interès, que podria generar desconfiança sobre la seva capacitat de retornar el deute a llarg termini i implicar l’activació de mesures regressives en matèria fiscal o laboral. Per això, el govern grec ja s’ha compromès amb l’Eurogrup a aplicar noves retallades en pensions i serveis públics, a mantenir la pressió fiscal sobre les petites i mitjanes empreses i a imposar noves càrregues sobre la renda de les més pobres, unes mesures que s’adoptaran el mateix 2019.


Els ens creditors no trauran els ulls de Grècia

Si no hi ha cap canvi, les polítiques econòmiques hel·lenes de les properes quatre dècades estaran dominades per l’austeritat, i el ministre d’Economia grec, Euclides Tsakalotos, ja va anunciar que la supervisió de la troica es mantindrà activa durant molts anys, una “vigilància postprograma millorada”, en paraules del comissari europeu d’Assumptes Econòmics, Pierre Moscovici, de la qual es desconeixen els detalls.

Les tesis d’economistes icòniques de l’esquerra, com ara la de Costas Lapavitsas, semblen oferir propostes amb més recorregut

Per a diverses economistes, la intervenció sobre Grècia ha estat un fracàs colossal. Segons Kevin Featherstone, que dirigeix l’Observatori Hel·lènic a la London School of Economics, les obligacions pressupostàries a les quals està sotmesa són un “purgatori perpetu”. L’especialista considera que “Grècia s’ha salvat en el sentit que ha evitat la sortida de l’euro, però s’ha salvat d’una manera tan desavantatjosa que no es pot parlar d’una sortida del rescat o de la crisi”.

Amb el pas del temps, les tesis d’economistes icòniques de l’esquerra, com ara la de Costas Lapavitsas, semblen oferir propostes amb més recorregut. En una entrevista del febrer passat, recordava que el 2010 Grècia tenia dues opcions: complir les demandes dels programes que imposaven els prestadors de la Unió Europea o desobeir, no pagar el deute i sortir de la zona euro. Doncs bé, si bé reconeix que aquest hauria estat un camí difícil de prendre, l’actual porta a un carreró sense sortida, i, com a mínim, l’altra opció “hauria ofert una perspectiva real de regeneració econòmica i profunda transformació social a favor dels treballadors”.