Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és escriptor, traductor i activista de la llengua catalana. Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals el Joan Creixells de narrativa, el Sant Jordi de novel·la o el Serra d’Or de Literatura i Assaig. Entre les seves obres destaquen El dia de l’ós (2004), Les cròniques del déu coix (2013) o Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor, 2021). Aquest any 2023 és el trentè aniversari de la publicació de la seva primera novel·la, Els ulls de sorra, de la qual recentment s’ha publicat una nova edició revisada i corregida pel seu autor i editada aquesta vegada per Club Editor. Ambientada en la guerra d’independència d’Algèria, la protagonitza un jove periodista que recupera la història de vuit guerrillers algerians a través del testimoni d’un d’ells, Driss Mehadi, que li explicarà trenta anys després en un asil a la localitat francesa de La Havre. Coincidint amb la presentació a Barcelona d’aquest llibre a la llibreria La Ciutat Invisible va tenir lloc aquesta entrevista amb l’autor al pati de l’espai cultural cooperatiu La Comunal.
Fa trenta anys de la publicació de Els ulls de sorra. Quins records et venen al cap d’aquell 1993, quan el jove Joan-Lluís publicava la seva primera novel·la?
De records, n’hi ha molts. I no se gaire quins he de triar. Evidentment va ser molt emocionant. Tinc vocació d’escriptor des de bastant jove però no sabia si ho aconseguiria mai. I veure que sí, que una primera novel·la me la volien publicar, va ser un gran moment. En realitat vaig tenir una sorpresa. Va haver-hi dues editorials que clarament em van dir que sí i vaig haver de triar. No coneixia absolutament ningú a Barcelona. Això que a vegades es diu que es necessita un padrí literari per publicar, no crec que sigui veritat. Els editors són prou intel·ligents per saber que el que volen son autors i poc importa si algú els recomana o no. Jo era molt tímid i sabia que entrava a un mon que era un problema. Havia de veure si m’hi podia defensar, respondre entrevistes, fer presentacions. Durant uns ho vaig fer amb certa reticència, fins que em vaig adonar que m’agradava.
Has revisat el text d’aquesta reedició, publicada ara per Club Editor?
Si l’he revisat molt i he fet cas a alguns suggeriments de l’editora, Maria Bohigas. De totes maneres, cada vegada que he reeditat alguna novel·la l’he revisada, perquè ho considero necessari i indispensable. Al final del llibre dic que he fet una revisió a l’hora completa i suau, amb respecte però sense nostàlgia.
La guerra d’independència d’Algèria, un dels grans tabús de la societat francesa, és el fil conductor d’aquesta història. Què et va motivar explicar-la?
“La guerra d’Algèria és una gran desconeguda a Catalunya, però també a França. Si es fa un paral·lel amb els Estats Units i el Vietnam, la producció novel·lística i cinematogràfica és infinitament superior a la que han fet els francesos amb el cas d’Algèria”
La guerra d’Algèria és una gran desconeguda a Catalunya, però també a França. Si es fa un paral·lel amb els Estats Units i el Vietnam, la producció novel·lística i cinematogràfica és infinitament superior a la que han fet els francesos amb el cas d’Algèria. Durant molts anys hi havia un tabú gairebé absolut i només se’n parlava des de perspectives minoritàries d’extrema esquerra, i estava mal vist, o de l’extrema dreta, en sentit completament oposat. Estava mal vist globalment. En general no se’n parlava gens. I a mi em semblava que era interessant explicar alguna cosa en aquell context, en català. No sabia si podia ser complicat per a un públic català del Principat d’acceptar o llegir una novel·la en un context que gairebé no coneixien gens. Potser hi havia un punt d’inconsciència juvenil, però estic content d’haver-ho fet.
El sergent dels guerrillers algerians de la novel·la, Driss Mehadi, explica trenta anys després a un jove periodista francès, el patiment, les tortures i l’assassinat perpetrats contra ell i els seus homes detinguts per un destacament militar francès. Què hi ha veritat i de ficció en aquesta història que ens explica en Driss?
És tot ficció excepte el context de la guerra i el fet que hi va haver francesos que van torturar i massacrar algerians. També hi va haver horror en l’altre sentit. Però l’Estat francès com a estat pretesament i autoproclamat civilitzador, arrossega una culpa molt, molt superior. Això sí que és una cosa que se sap. Aquesta paradoxa de militars francesos que vint anys abans havien estat resistents contra els nazis, que alguns podien haver estat torturats o que havien corregut el risc de ser-ho, i que al cap de vint anys ells torturen a altres. És una paradoxa humana interessant que val la pena saber.
Un altre dels personatges de la novel·la és el jove tinent Renoir de l’exèrcit colonial francès. Als anys noranta és un reputat parlamentari que es vol presentar a alcalde de Le Havre, i vol esborrar els seus actes delictius i les atrocitats comeses a Algèria. Està inspirat en algun personatge real?
En aquest cas sí, és gairebé l’única vegada en totes les novel·les que he escrit que hi ha un personatge que està inspirat en algú real. Era un capità de l’exèrcit francès que es deia Pierre Sergent, que havia estat condemnat després de la guerra per fets de sollevament (perquè va participar en l’intent de cop d’estat del 1958). Se sap que havia torturat. Però finalment va ser amnistiat. I l’amnistia a França implica l’esborrament total dels fets, dels crims i fins i tot la prohibició de parlar-ne. Que és una cosa que trobo que és un abús, és poc democràtic. Aquest senyor es va presentar com un àngel baixat del cel, impol·lut, totalment verge al començament de l’auge de l’extrema dreta a inicis dels anys vuitanta. No tenia res a veure amb Perpinyà, però va ser elegit com a diputat en aquesta circumscripció. I després es va presentar a les eleccions municipals, que no va guanyar, però es va quedar a Perpinyà uns quants anys abans de morir. Per a mi, era una taca molt dura per Perpinyà.
Fins i tot, l’actual alcalde de Perpinyà, l’ultradretà del Reagrupament Nacional (RN), Louis Aliot, li va dedicar una placa a la localitat, que finalment per la pressió popular, va ser retirada. Des de les institucions s’està blanquejant el passat colonial i els abusos del passat?
Home i tant. Aquest senyor va torturar gent, va matar gent en un context de guerra colonial. Ho trobo repugnant. Ho trobo insultant.
Com és que l’extrema dreta de l’RN està arribant amb tanta força a les institucions de Catalunya Nord?
“A Perpinyà hi ha molts barris molt pobres. No importa tant si són d’estrangers o no, és més aviat un problema de fòbia a la pobresa. I això fa que pugi l’extrema dreta amb aquesta cosa que diuen que ells garanteixen la seguretat. Que està demostrat que no és veritat”
Primer perquè l’extrema dreta a França forma part del paisatge. Des de finals del segle XIX puja i baixa, però va pujant regularment. A principis dels anys vuitanta hi havia a Perpinyà una comunitat de francesos que van ser expulsats d’Algèria, que van haver de fugir sota el risc de ser assassinats. I molts es van instal·lar a Perpinyà i van ser el nucli dur del Front Nacional [actual RN]. I de mica a mica el discurs ha quallat a tot arreu, però a Catalunya Nord és un dels llocs on ha quallat més. Jo diria que, entre moltes altres raons, una de les claus és que hi ha una frontera molt a prop de Perpinyà. I la frontera és un tap per la gent que no té gaires recursos. Hi ha molts francesos del nord, pobres, que creuen i pensen que la pobresa és una mica més suportable amb un clima millor. França és un país que té una especificitat climàtica molt contrastada entre el sud i el nord. Per tant, hi ha una mena de migració interior francesa cap al sud de gent pobra, que no va a Niça, que no va a Canes, perquè allà van els rics i tot és molt car. I el lloc per a ells de tot l’arc mediterrani francès és Perpinyà. Per tant, han tendit a venir cap aquí per raons econòmiques. La gent que ja viu aquí i que té un poder adquisitiu superior els veus com uns intrusos, i d’aquests alguns són francesos, altres són de diverses nacionalitats –això poc importa– i fan un pòsit de pobresa que és molt visible a Perpinyà. Hi ha molts barris molt pobres i això genera una sensació d’inseguretat constant. No importa tant si són estrangers o no, la part de racisme no necessàriament conta, és més aviat la fòbia a la pobresa. I, per tant, això fa que pugi l’extrema dreta amb aquesta cosa que diuen que ells garanteixen la seguretat. A més, està demostrat que no és veritat.
Per què funciona entre l’electorat aquest missatge populista, xenòfob i conservador?
Entre aquests pobres hi ha una part que són francesos, que tenen dret a vot i ells se senten absolutament exclosos de totes les polítiques d’esquerra i de dretes de l’últim mig segle. Tot ha fracassat amb relació als pobresa. La dreta no s’ha preocupat mai, o gairebé mai, dels pobres, més enllà del concepte de caritat. I l’esquerra, que en principi se n’ocupa des del concepte de justícia, els ha deixat de banda completament. I, per tant, se senten abandonats. I l’única [opció política] que no s’ha provat a França des de la Segona Guerra Mundial és l’extrema dreta que diu que té solucions a la pobresa. Que en realitat no té. I això fa que els exclosos tendeixin a l’extrema dreta i els que tenen por o fòbia dels exclosos també tendeixin a l’extrema dreta. Per tant, l’extrema dreta aquí guanya per totes bandes.
Un dels elements narratius de Els ulls de sorra és el moviment. Els protagonistes d’aquesta història caminen per les muntanyes. A la teva darrera novel·la publicada, Junil a les terres del bàrbars, en altres circumstàncies molt diferents, els personatges també fan el seu camí a peu. Què hi ha de comú entre Junil a les terres dels bàrbars i Els ulls de sorra?
L’únic moment en què vaig pensar en Els ulls de sorra quan escrivia Junil va ser en una escena que caminen de nit i no s’hi veuen gens. Llavors sí que hi vaig pensar, perquè tenen els ulls embenats caminant. Per mi conscientment va ser l’únic punt de contacte. Sí que, revisant la novel·la, vaig veure que la part de rondalla també es comunica entre les dues. Però sí que és veritat que tinc bastantes novel·les en què els protagonistes es mouen. No sé per què, perquè jo no em moc gaire, no m’agrada viatjar a priori.
En aquest llibre parles de la llibertat de premsa i de les pressions que el poder exerceix sobre aquesta. La veritat és incòmoda?
Pot ser-ho. Quan vaig escriure aquesta novel·la jo era periodista. Reconec que per a mi era una pregunta personal moral, era preguntar-me què faria jo si em trobes amb la mateixa situació que aquest periodista. També era una manera d’establir un paral·lel amb algun periodista català com era jo en aquell moment. Abans ens creiem tot el que deia la premsa escrita, després ens hem cregut el que diu la televisió perquè ho diu la televisió, i ara ens creiem el que diuen les xarxes perquè ho diuen les xarxes. Tinc una sensació d’ofec del discurs d’extrema dreta americà tal com pot ser adaptat a Europa. Si algú t’acusa, ets culpable. No cal jutjar-te. Això és molt greu. Em sento una mica amb ganes de respirar. I per això de tant en tant em desconnecto. Durant dues o tres setmanes provo de no saber res del que passa al món.
Aquest llibre també és una reflexió sobre la memòria històrica. El vell Driss Mehadi, quan parla amb el jove periodista Norbert Dunyach, li diu: “Et dono tots els meus mots. Són teus, ara, cal que en tinguis cura, perquè m’has promès que no els perdries”. Estem fent prou per recuperar la memòria històrica, en molts casos amagada per les institucions?
“L’expressió ‘memòria històrica’ crec que està una mica desvalguda i aigualida perquè ha estat recuperada per les institucions. Han fet com una etiqueta, una cosa una mica passada per la rentadora”
L’expressió “memòria històrica” crec que està una mica desvalguda i aigualida perquè ha estat recuperada per les institucions. Han fet com una etiqueta, una cosa una mica netejada. No dubto de l’honestedat, de la sinceritat i de la professionalitat dels historiadors que treballen en aquest marc. En canvi, l’ús que en fan les institucions i els polítics el veig massa passat per la rentadora. Dit això, és evident que tendim a oblidar un munt de coses, a vegades per supervivència. És molt sabut que els supervivents d’atrocitats històriques a vegades són els últims que volen parlar-ne. La memòria no és una cosa neutra, que premis un botó i que de cop recordes. És una cosa molt emocional, molt intima, molt privada. Hi ha mecanismes de defensa dels quals no som conscients individualment. També penso que col·lectivament passa el mateix. Per a una part de l’opinió publica potser no catalana, però sí espanyola, fet i fet, Franco tampoc era un senyor tan dolent. Doncs sí, era un fill de puta dictador que va assassinar una enorme quantitat de gent. Només per això es mereixeria que anéssim tots a pixar sobre la tomba. Però la memòria col·lectiva de vegades també tendeix a esborrar. Però els catalans hem caigut col·lectivament en algun parany d’esborrar en excés. Potser avui jo ho localitzaria en l’excusa que tants catalans donen en passar-se a l’espanyol de seguida que algú parla espanyol. Això per a mi és clarament encara una reminiscència del franquisme. És una llosa que encara no ens hem tret de sobre col·lectivament. La llengua espanyola domina la llengua catalana, però, com que no ho podem admetre, perquè no és suportable pensar que vivim en una situació de submissió, preferim dir que canviem de llengua per educació. Però no, és submissió, n’estic absolutament segur. És una submissió psicològica individual o col·lectiva, però anem cap aquí.
Han passat trenta anys de la publicació de la novel·la Ulls de sorra. En quina situació es troba la llengua i la cultura catalana a Catalunya Nord respecte a aquell llunyà 1993?
Jo diria que el que es veia a veure en aquells anys es veu encara avui: un declivi fortíssim de la pràctica de la llengua, una nul·la transmissió familiar i, en paral·lel, un augment del prestigi. Trobo que en trenta anys ha pujat poc, però sí que ha pujat el prestigi. Avui és molt difícil trobar algú que t’insulti a la Catalunya Nord pel fet de parlar el català o per defensar-lo, pot passar però és residual. Quan jo era petit era molt freqüent, era molt fàcil de trobar gent que deia que parlar català era una llengua que feia pudor, que era una llengua de pagesos. Emprant la paraula “pagès” com una cosa absolutament pejorativa, en el sentit que si ets pagès ets menys que els altres. Jo ho vaig patir quan era adolescent. Bromes de mal gust en vaig sentir moltes que m’eren adreçades. Avui crec que és molt poc freqüent. Aquest punt de dignitat l’hem guanyat, però crec que el declivi continua i que no s’aturarà.
Hi ha espai per a l’optimisme?
No. Hi ha espai per a l’acció. A mi no m’interessa ser optimista o pessimista. Per mi el que és interessant és ser actiu o inactiu. Hi ha gent optimista que pel fet de ser optimista no fot brot, no surt del sofà. I hi ha gent que és pessimista i que diu “això no m’agrada i, per tant, tant, vull provar de fer alguna cosa”. Jo soc més escèptic que pessimista, diria. En realitat si llegeixo tots els estudis de sociolingüistes sobre com desapareix una llengua, el català a Catalunya nord està abocat a la desaparició. Però això a mi m’és igual. Jo no ho accepto, jo no em rendeixo: és una actitud personal. Parlo català amb els meus fills, parlo català amb gent, no amb tothom. El que compta per mi és ser actiu. I crec que a Catalunya passa igual. Poc importa si som optimistes o pessimistes sobre el futur de la llengua catalana, el que cal és ser actius. L’optimista creu que com que tot s’arreglarà jo em puc permetre parlar espanyol amb qui em parla espanyol, així mai tindré cap problema, i soc sotmès, soc el bon catalanet. Això no m’interessa. Prefereixo algú que es desespera perquè vol fer alguna cosa. Una altra cosa és el que fan les institucions, que estan molt per sota, molt per sota. Aquest govern i els precedents, no sabria dir des de quan, des de fa dècades, estan molt per sota del que haurien de fer de veritat en favor de llengua catalana. Estic molt avergonyit de com governs clarament independentistes han deixat la llengua com una qüestió per a mes endavant perquè per necessitaven als castellanoparlants. Si que els necessitàvem i sí que els necessitem, però no poden ser una excusa per sacrificar la llengua.
