Pot semblar redundant, però el combat a les grans empreses elèctriques s’ha de plantejar des del conflicte amb aquestes. La història de la lluita de classes ens ha ensenyat que és confrontant els capitalistes, i no negociant amb ells, com s’aconsegueixen petites victòries i també grans fites per a la classe treballadora. Una d’aquestes fites històriques és la vaga de la Canadenca, que confrontava amb l’aleshores gran hòlding empresarial de l’electricitat a casa nostra que tenia un marcat caràcter extractivista que encara caracteritza les grans empreses del sector elèctric d’avui dia.
Com a joves ens trobem que una de les grans problemàtiques que travessen la nostra vida és la dificultat per emancipar-nos i poder construir els nostres projectes vitals sobre una base estable. Les feines precàries o l’augment dels lloguers, entre d’altres, fan que cada cop ens sigui més difícil imaginar un futur llunyà i que hàgim de viure en un present incert. El predomini tampoc casual de sectors econòmics com el de la indústria turística té un paper estructural en tot això, i sabem, per tant, que no hi haurà una solució parcial per a cada problema sinó que és tot el sistema el que cal impugnar.
Després d’una nova sotragada per a les classes populars com ha estat la pandèmia, la pujada desorbitada del preu de l’electricitat és un nou obstacle per a l’emancipació. Ve acompanyada també de l’encariment dels carburants dels quals, malauradament, encara depenem, així com de l’augment de preu dels productes més bàsics per al sosteniment de la vida. Mentre, en canvi, els nostres salaris no s’han apujat, sinó al contrari: veiem com els beneficis de les grans empreses que dominen aquests sectors es compten per milions d’euros. A tall d’exemple, Endesa tenia uns beneficis de 734 milions d’euros el primer semestre d’aquest any i Iberdrola declarava un augment dels beneficis d’un 8 % el 2021 respecte a l’any anterior.
Ens sembla hipòcrita assenyalar els riscos de punxar la llum mentre les cinc elèctriques que posseeixen la xarxa de distribució per la gràcia de qui va privatitzar el sector fa dues dècades, la mantinguin en condicions precàries en múltiples zones rurals que acaben causant incendis i interrupcions quan hi ha temporals
En aquest panorama, punxar la llum és, des del nostre punt de vista, una proposta de mínims i així ho hem defensat públicament diverses vegades. És, en primer lloc, un acte de resistència perquè, al capdavall, disposar de subministrament elèctric és una necessitat bàsica cada cop menys accessible i a la qual, com amb la qüestió de l’habitatge, no pensem renunciar per respectar els sous milionaris de directius i rendistes. Però també és un acte de pressió, de desobediència col·lectiva, que ha d’ajudar-nos a plantejar el conflicte obert contra el capital de què parlàvem abans. Som conscients que és una acció que comporta riscos, i per això sempre és millor dur-la a terme organitzant-nos en els sindicats d’habitatge, les PAH o altres col·lectius.
Ara, també ens sembla hipòcrita assenyalar els riscos de punxar la llum mentre les cinc elèctriques que posseeixen la xarxa de distribució (Endesa i Iberdrola als Països Catalans) per la gràcia de qui va privatitzar el sector fa dues dècades, la mantinguin en condicions precàries en múltiples zones rurals que acaben causant incendis i interrupcions del servei quan hi ha temporals. També ens sembla insultant que, després de dècades de negacionisme de la crisi ecològica, ara aquestes empreses optin pel greenwashing i l’aposta per les renovables sigui l’excusa per saquejar-nos i destruir el territori. No tenim res a negociar amb les empreses d’un sector estratègic que caldria, en definitiva, expropiar. Fer de l’electricitat, així com amb la resta de sectors, un bé al servei de les necessitats de la classe treballadora.
