Abans de l’esclat del conflicte entre Rússia i Ucraïna el 2014, els Balcans eren considerats la regió més inflamable d’Europa. Aquest va ser l’escenari de les guerres més sagnants al Vell Continent des del final de la II Guerra Mundial, les ferides de les quals no han cicatritzat encara. De fet, hi ha nombrosos conflictes latents i algun no ha escalat gràcies a la presència de tropes estrangeres desplegades sobre el terreny en missions de pau internacionals. Durant els últims mesos, han augmentat les tensions i aquesta podria ser una altra tardor calenta als Balcans.
Sens dubte, el conflicte amb més capacitat de desestabilització és el que enfronta Sèrbia amb la República de Kosovo. Gairebé tres lustres després de la seva declaració d’independència, reconeguda per una majoria de la comunitat internacional, el govern serbi no ha normalitzat les relacions amb les autoritats de l’encara considerada com a província rebel per Belgrad.
L’estiu passat es van produir alguns aldarulls a causa d’un altre conflicte de tipus simbòlic: la manca de reconeixement mutu dels documents d’identitat, que afectava sobretot la minoria sèrbia a Kosovo, aproximadament un 5 % de la població. A l’agost, la mediació de l’alt representant de la UE, Josep Borrell, va aconseguir un acord in extremis en una cimera tripartida a Brussel·les. El 31 d’octubre expirarà un acord interí semblant, el que regula el reconeixement mutu de les matrícules dels vehicles. Els prop de 4.000 soldats de la KFOR –la coalició internacional dirigida per l’OTAN– desplegats a Kosovo hauran d’estar una altra vegada en alerta per prevenir enfrontaments.
Kosovo és encara considerada com una província rebel per Belgrad, quinze anys després de la seva independència
Les entrevistes amb responsables polítics dels dos costats desemboquen en un reguitzell de retrets mutus, mostra d’una completa manca de confiança entre ells. Més enllà dels conflictes de tipus simbòlic, les dues parts fa anys que estan negociant una “normalització” de les seves relacions, perquè el reconeixement de la independència de Kosovo és un tabú a Sèrbia. Algunes filtracions apunten que l’acord podria ser imminent. El principal escull és l’Estatut de la Comunitat de Municipis Serbis, que aplega els deu municipis de majoria sèrbia a Kosovo. Belgrad sosté que els acords de Brussel·les del 2013 preveien la creació d’aquesta institució, cosa que encara no ha passat.
Pristina s’oposa a l’ambició de Belgrad de crear una regió autònoma sèrbia, i argumenta que l’anomenat “procés de Brussel·les” no recollia aquest punt. De moment, el govern kosovar només voldria atorgar a l’entitat una potestat de coordinació. En el diàleg amb els kosovars, és habitual que s’invoqui el precedent de l’entitat autònoma sèrbia a Bòsnia i Hercegovina com a espantall. I no és estrany, perquè després d’anys jugant amb la idea de la secessió per unir-se tot seguit a Sèrbia, el líder de la República Srpska, Milorad Dodik, va anunciar a finals de l’any passat el llançament d’un procés de secessió que havia de començar amb la retirada d’algunes institucions nacionals. Entre els seus plans hi havia la creació d’un exèrcit propi, cosa que va fer sonar totes les alarmes a la comunitat internacional.
Tot i que a Sarajevo es considera que Belgrad incita les aspiracions independentistes serbobosnianes, el govern del president serbi Aleksandar Vucic ho nega categòricament. Les relacions entre Dodik i Vucic són complicades. Ambdós es necessiten, però recelen l’un de l’altre. Dodik té una relació molt estreta amb Moscou, i a Sarajevo es tem que Putin pugui empènyer-lo a declarar la independència per distreure l’atenció d’Occident a Ucraïna. Tanmateix, Dodik va posar el fre quan va veure la contundent reacció occidental en forma de sancions a l’intent de Putin de moure les fronteres a Ucraïna.
El líder de la República Srpska, Milorad Dodik té una relació molt estreta amb Moscou, i a Sarajevo es tem que Putin pugui empènyer-lo a declarar la independència per distreure l’atenció d’Occident a Ucraïna
De fet, el mateix Dodik i el seu cercle són objecte de sancions dels EUA. Un altre assumpte que pot condicionar els propers passos de Dodik és que l’oposició a la República Srpska ha denunciat que la seva victòria a les eleccions del 2 d’octubre va ser fruit del frau. Davant les moltes evidències, la Junta Electoral ha ordenat un recompte dels vots i ha obert la porta a una possible repetició dels comicis.
Tot i que els mitjans controlats per Vucic promouen la idea de la Gran Sèrbia, els analistes dubten que el president faci cap bogeria que pugui danyar les seves negociacions per a l’adhesió a la UE. Ara bé, si l’oposició ultranacionalista, a l’alça en les darreres eleccions generals, arribés al poder, cap escenari es podria descartar.
En comparació amb el conflicte de Kosovo i la República Srpska, la resta de fronts oberts territorials dels convulsos Balcans, com el que mantenen Bulgària i Macedònia del Nord al voltant de la definició de la nació macedònia, semblen gestionables.
